Un punt absurd

La multinacional nord-americana Hasbro, líder en jocs familiars i en joguines infantils, ha posat a la xarxa, en col·laboració amb Google, Monopoly City Streets, una versió gratuïta per quatre mesos i en línia del popular joc de taula en el qual els jugadors fan el paper de magnats de la totxana comprant carrers i construint tota mena d’edificis.

Amb l’esclat de la bombolla immobiliària i amb la crisi ofegant les economies de bona part del món, no sembla que sigui el millor moment per una iniciativa lúdica com aquesta que utilitza Google Maps per fer que totes les ciutats del planeta esdevinguin un gran tauler de joc. Tot i això, l’èxit de la proposta ha desbordat a la pròpia empresa i des de dimecres passat, dia en que es va posar en marxa el joc, els servidors estan saturats fins el punt que la caiguda del sistema ha dificultat la connexió de nous jugadors i al mateix temps ha permès que els primers que s’hi van poder donar d’alta (amb un capital inicial de tres milions de dòlars virtuals) s’hagin quedat amb els millors carrers del món. Els preus de revenda d’algunes avingudes comercials com Oxford Street, a Londres, s’han disparat fins els 1.000 milions i tot plegat ha fet que el joc s’hagi desvirtuat provocant malestar entre els usuaris, fins el punt que els mateixos organitzadors ja han anunciat que es reiniciarà a mitjans de la setmana vinent.

Qui això signa ha patit en pròpia persona el col·lapse d’aquest Monopoly global. Divendres a la matinada no es podia accedir a la plana i tant ahir com avui era dificultós realitzar operacions (no s’acabaven de carregar les dades).

Tot i això he visitat “Girona” i veig que una part dels principals carrers ja estan comprats. Un jugador que es fa dir Xeroky ha adquirit la plaça del Vi, seu de l’ajuntament, i una altra persona que utilitza el nom de l’alcaldessa Anna Pagans ha fet la millor oferta per comprar-la. Com es pot veure, sentit de l’humor no en falta.

• Una guia per jugar

• El blog de Monopoly City Streets

Doble decisió judicial sobre la consulta popular independentista de diumenge vinent a Arenys de Munt. Per un costat, la jutgessa Emilia Giménez Yuste, magistrada del Jutjat Contenciós Administratiu número 14 de Barcelona, ha decidit mantenir suspès l’acord del consistori de donar suport logístic (cessió d’una sala) al “referèndum” convocat per el Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA). A la seva resolució, la jutgessa dóna per bons els arguments de l’Advocacia de l’Estat segons els quals l’acord vulnera les competències estatals en matèria de convocatòria de referèndums i consultes.

Per altra banda, també avui, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha revocat l’ordre del departament d’Interior de la Generalitat d’ajornar una setmana la manifestació anti-referèndum convocada per la Falange per diumenge a Arenys de Munt. Segons la sentència, “la modificació de la data per a una setmana després suposa una alteració tan gran que equival a la pràctica a una prohibició“. El TSJC reconeix que hi poden haver incidents però passa la patata calenta al conseller Saura recordant que té mitjans -els mossos d’esquadra- per prevenir les actituds violentes.

En resum, dintre de quatre dies coincidiran en aquell poble del Maresme una consulta no oficial convocada per una entitat privada independentista que s’haurà de buscar la vida sense el suport de l’ajuntament i una manifestació d’ultradreta vigilada per un dispositiu d’antidisturbis. Una bomba de rellotgeria que pot esclatar mentre els jutges es mengen tranquil·lament la darrera oliva de l’aperitiu contents i satisfets per ser servidors d’un estat de dret que, en aquest cas, ha confiat la seva defensa a un funcionari de l’Advocacia de l’Estat, Jorge Buxadé Villalba, que, per la seva ideologia ultra (va ser candidat de Falange Española de las JONS per Tarragona a les eleccions catalanes del 1995, membre de la llista de Falange Española Auténtica als comicis espanyols del 1996 i president del Fòrum Català de la Família), té interessos polítics en el conflicte d’Arenys de Munt. Però ni ell s’ha inhibit, ni el ministeri de Justícia, de qui depèn l’Advocacia de l’Estat, ha fet res per evitar-ho amb la qual cosa algú pot arribar a la conclusió que en aquest afer ni la dona del Cèsar ha ser necessàriament honrada ni aparentar-ho ser.

L’advocat, proper ara al sector de la diputada del PP Montserrat Nebrera i contrari a la immersió lingüística, a l’educació per a la ciutadania, a l’estatut de Catalunya i al dret a l’avortament, també podrà fer el vermut amb la consciència ben tranquil·la. Haurà defensat un estat que es diu democràtic (allò que no agrada a la ultradreta) amb la mateixa professionalitat que els seus col·legues d’ofici defensen un xoriço. Esperem, això sí, que, entre oliva i oliva, Jorge Buxadé no posi en un compromís al ministre de Justícia Francisco Caamaño assistint a la manifestació falangista autoritzada pels jutges, un acte que, segons el TSJC, no es pot ajornar una setmana perquè es privaria “al dret de reunió de la seva finalitat legítima essencial, que és la reivindicació o exposició d’idees de forma pública”.

El mateix dret d’opinar, que, per cert, és el moll de l’os de les consultes populars que tant espanten a l’estat espanyol.

Tant remenament polític i judicial per una consulta, com la d’Arenys, que més allà del seu mínim valor simbòlic no hauria de tenir cap efecte pràctic. Però vet a aquí que en aquest estat separador i fabricant d’independentistes, la cosa simbòlica esdevé font de conflicte i el que hauria d’haver estat una anècdota es converteix en un cataclisme. Tot plegat fa sospitar que, malgrat els anys que han passat des de la Transició, els fonaments d’aquesta Espanya invertebrada són lluny, molt lluny, d’estar sòlidament assentats.

• Interlocutòria del Jutjat Contenciós 14 de Barcelona

• Sentència per la manifestació de Falange Española de las JONS

Vinyeta: JAP / El Punt

En el darrer número de la revista de la companyia de telecomunicacions Orange (France Telecom) apareix com a grup espanyol Billie the vision & the dancers, famós aquest estiu pel tema Summercat, la cançó de l’anunci de l’Estrella Damm a Formentera.

Per Orange deu ser un grup tan “espanyol” com Abba, els mobles d’Ikea, les novel·les d’en Larsson, el servei de música per internet Spotify o la filmografia de Bergman.

Per cert que, aprofitant la seva popularitat cervesera, la banda sueca actuarà el proper dia 26 de setembre a Barcelona en el festival BAM i el 27 a Castelló.

[youtube]_9-dakz2R_o[/youtube]

[youtube]bYcF_xX2DE8[/youtube]

Qui deia que, fora de l’oficina,  un ordinador només serveix per xatejar i per piratejar música i jocs?

A can Boadas, la clàssica cocteleria de les Rambles de Barcelona, cantonada Tallers, han creat un còctel dedicat al nou central del Barça Dmitro Txigrinski: dos quarts de vodka, un quart de suc de llimona, un altre quart de suc de nabius (la fruita que en castellà es coneix com arándano), girger-ale, dues rodanxes de cogombre i una cirera.

Segons explica Tomás Guasch en el web de l’As, el còctel Txigrinski és una creació de Jerónimo Vaquero, un professional que porta 38 anys a la barra del Boadas i que ha fet així cas al suggeriment d’un periodista de la SER al qual li va fer gràcia que Laporta digués, a l’anunciar el fitxatge, que havia regalat a Guardiola “un Txigrinski amb gel” i que aquest li respongués que, en tot cas, a ell li agradaria “un Txigrinski amb aigua”.

Guasch posa en boca de Vaquero el següent: “Vaig estudiar al personatge, que és alt i fort. Convé per a tant una barreja potent, el vodka és imprescindible i el vas, gran”.

Vaquero és sens dubte un experimentat bàrman però un mal estudiant de la vida i gustos del central ucraïnès. Si l’hagués estudiat a fons hauria descobert que, a més de tenir un físic potent, el futbolista no tasta l’alcohol ni boig i la seva beguda favorita és la Coca-Cola.

Foto 1: Txigrinski el dia de la seva arribada a Barcelona. / EFE

Foto 2: Un moment de la preparació del nou còctel. / As

[youtube]kckeoENihKM[/youtube]

“ Què és això?”, aquest curt (5,31 minuts) del grec Constantin Pilavios és una petita joia que, en la seva senzillesa, ens ensenya d’una manera molt emotiva que la vida és un joc d’intercanvis (avui per a tu, demà per a mi) i que tots portem a dins l’infant que vàrem ser i l’avi que serem. És, en definitiva, un cant a la paciència i a la comprensió intergeneracional en una societat no massa predisposada a la lírica.

P.D.: Un microrelat escoltat en algun lloc i que ve al cas:

• Ell va assumir que estava envellint el dia que mirant-se al mirall hi va descobrir el rostre del seu pare.

Microsoft està fent per internet una campanya per promocionar els productes dirigits al món empresarial. A la seva web nord-americana apareix una fotografia (imatge superior) amb tres personatges representant el paper d’executius: una dona blanca i dos homes, un d’ells asiàtic i un altre afroamericà. Però a algun geni de la publicitat se li ha acudit que en el mercat polonès seria contraproduent mostrar-hi un negre i, per estalviar-se repetir la foto amb un altre model, ha retallat el cap del negre substituint-lo per un de blanc.

La potineria feta amb Photoshop ha estat descoberta amb la mateixa rapidesa amb la qual la multinacional de Redmond s’ha vist obligada a demanar disculpes des de Twitter i a retornat l’”executiu negre” a la seva web en polonès.

Ja ho deia diumenge Naomi Campbell en una entrevista publicada a El País Semanal:

“La gent, amb el pànic de la crisi, no s’atreveix a posar una noia de color a la seva campanya. És una vergonya”.

Veient la darrera relliscada de Microsoft, probablement la supermodel negra té tota la raó.

Com ja va fer el passat mes de juny el ministre de Política Territorial, Manuel Chaves, ara, davant una possible sentència contraria a l’Estatut, el portaveu del PSOE en el Congrés, José Antonio Alonso ha fet una crida a la calma, ha reclamat “respecte” pel Tribunal Constitucional i ha demanat al govern de la Generalitat i als partits polítics catalans que deixin treballar als jutges amb “tranquil·litat” i sense interferències.

Té la seva conya, per no dir delicte, que una petició com aquesta vingui del PSOE, el partit que junt amb el PP, ha convertit l’alt tribunal en el seu particular camp de batalla, l’escenari d’un pim-pam-pum amb interferències directes, inoperància greu i politiqueig escandalós. I enmig de tot plegat, l’Estatut com a víctima col·lateral i ase de tots els cops.

Les receptes del guru per sortir de la crisi:

• Modificar la legislació laboral abaratint l’acomiadament

• Flexibilitzar les jubilacions

• Moderar els sous i fer que el salari mínim no superi mai l’IPC

• Adaptar els salaris “a les circumstancies de les empreses”, és a dir lligar-los a la productivitat. A major productivitat i beneficis, millors sous.

(Jornades ExpoManagement 2009 i llibre “España puede salir de la crisis”

Són, naturalment, receptes d’austeritat aplicables a tothom menys al guru José Maria Aznar que és qui les formula. L’expresident del govern, que fa un parell d’anys cobrava 26.000 euros per una conferència d’una hora (444 euros per minut), acaba d’acceptar un augment del 4,3 per cent del sou que rep com a conseller no executiu de News Corporation, l’imperi mediàtic del magnat Rupert Murdoch. A partir d’ara cobrarà anualment un total de 100.000 dòlars en efectiu més 46.161 dòlars en accions. En total s’embutxacarà més de 100.000 euros per continuar donant de tant en tant, com fa des del 2006, algun consell a un grup empresarial que en el darrer exercici fiscal ha patit unes pèrdues de 3.400 milions de dòlars i una davallada del 39 per cent del valor de les accions.

Vistos aquests resultats, si Murdoch apliqués al peu de la lletra les fórmules d’austeritat i de productivitat propugnades per l’expresident del govern espanyol, Aznar li hauria de pagar entrada per poder assistir als consells de News Corporation.

De moment, el magnat de la premsa s’ha baixat el sou un 40 per cent. Aquest any cobrarà, pobrissó meu, 18 milions de dòlars front als 30,1 milions del 2008. Com es pot veure, una nòmina que és tot un exemple pels temps que corren.

L’agost es va esmunyint poc a poc entre onades de calor i, malgrat l’altíssim consum d’aire condicionat, encara no s’ha produït, a les comarques gironines, el gran tall elèctric que els Nostradamus actuals vénen pronosticant des de ja fa no recordo quants estius. Els empresaris turístics i els responsables de Fecsa-Endesa deuen tenir amagada ves a saber a quin macrocomplex hoteler o a quina central una reproducció del Crist de la Llum, obra del provocador artista cubà Erick Ravelo, davant de la qual, mentre recullen beneficis, practiquen genuflexions una darrera l’altra pregant que, per la mort de Déu, s’enllesteixi la línia de 400 kV, la famosa MAT, el més aviat possible.

Per la seva part, els contraris a l’autopista elèctrica, cansats de picar ferro fred, deuen invocar a la granota crucificada de l’escultor alemany Martin Kippenberger, obra interpretada com a blasfema pel Vaticà, però també metàfora d’un presumpte apocalipsi natural i paisatgístic.

Des de la talaia immillorable que els dóna l’alçada de les seves respectives creus, el Crist de la Llum i la granota crucificada han d’al·lucinar veient les contradiccions d’una societat que ho vol tot sense renunciar a res: atraure una munió de turistes, oferir als visitants i a les segones residències tota mena de serveis d’oci, estar fresquets a l’estiu i calentets a l’hivern, disposar en tot moment i arreu de cobertura telefònica, connexió a internet i, per suposat, de llum, no fer cues a les carreteres… i no modificar el paisatge amb torres elèctriques, instal·lacions de telefonia mòbil, desdoblaments viaris, molins de vent o macroplantes d’energia solar.

Com que els miracles no són possibles, qualsevol dia d’aquests el Crist de la Llum i la granota baixaran de la creu i s’ofegaran a whiskys, engegant a uns i a altres, definitivament, a pastar fang.