Un punt absurd

Per descobrir a un futur líder de masses només cal sortir al carrer i localitzar a ciutadans disposats a donar un cop de ma a un equip de tècnics topogràfics.

Aquí teniu aquesta divertida broma feta per un programa de càmera oculta.

[youtube]i3hfP51mqz4[/youtube]

El millor remei per combatre la depressió provocada per la crisi o pels resultats electorals passa per l’entrecuix. Així ho ha entès el president Zapatero, qui, aquesta tarda, a la roda de premsa conjunta amb el seu homòleg rus Dimitri Medvedev, ha donat les claus per entendre l’acord turístic signat entre els dos països. Segons ha dit textualment ZP, aquest acord serveix per “estimular, per afavorir, per follar (sic), per donar suport a aquest turisme”.

L’anunci del president espanyol ha provocat la formació de llargues cues a les agències de turisme i des de Moscou ja s’està preparant de cara a les vacances de setmana santa un paquet turístic que portarà per nom “Des de Rússia amb amor”. Fonts ben informades asseguren que James Bond farà de cicerone i neguen que Zapatero hagi patit cap lapsus causat pel vodka o per la ressaca gallega.

[youtube]2PhgiOGP-jM[/youtube]

Gràcies a Ryanair i a la resta d’aerolínies de baix cost, el fet de volar s’ha popularitzat fins a extrems inimaginables. Bitllets a un preu de pa riure, a vegades més econòmics que anar al cinema, però això sí, amb la condició d’utilitzar aeroports secundaris i de renunciar a la majoria dels serveis habituals: qui vol, posem per cas, facturar l’equipatge, embarcar primer per no fer cua i poder triar seient o consumir una beguda ha de passar per caixa. Ara, però, Ryanair està estudiant eliminar la darrera gentilesa que oferia als seus clients: la de fer servir gratuïtament els vàters dels avions. Si la cosa tira endavant, qui voli amb la companyia irlandesa haurà d’embarcar ben pixat i ben cagat o portar a la butxaca 1,12 euros, que és la quantitat que, segons ha dit a la BBC Michael O’Leary, director executiu de Ryanair, es podria cobrar a bord per cada evacuació líquida o sòlida de la seva sacrificada clientela.

Encara no recuperats de la sorpresa, el cap de comunicació de la companyia Stephen MacNamara ja ha advertit que tal vegada O’Leary feia broma i que, en tot cas, la mesura no serà d’aplicació immediata.

De fet, el director executiu de Ryanair és un mena d’home-espectacle que utilitza les seves compareixences davant els periodistes per muntar el número i aconseguir que es parli de l’aerolínia encara que sigui malament. Memorable va ser, per exemple, la roda de premsa que va protagonitzar l’any passat a Alemanya per presentar els futurs vols transatlàntics de la companyia. En un moment de l’acte, O’Leary va anunciar que entre els serveis que s’oferirien a bord hi hauria “beds and blowjobs”, és a dir “llits i sexe oral”. La gràcia va donar la volta al món, sobretot per la reacció de la traductora dient que a l’idioma alemany no hi ha l’equivament a “blowjobs” (veure el vídeo), però mai més s’ha tornat a sentir a parlar d’aquestes fel·lacions d’alts vols.

Suposant que la cosa dels vàters tiri endavant, que ja és molt suposar,  tal vegada veurem a l’aeroport de Girona o al de Reus viatgers que pujaran a l’avió amb el bocata en una ma -tal i com fan ara- i l’orinal a l’altra. I també és possible que, posats a fer créixer la partida d’ingressos extraordinaris, les hostesses venguin a bord paquets complerts de beguda + val per anar al lavabo, cobrint d’aquesta manera el cicle complert de les necessitats biològiques dels viatgers. Clar que posats a oferir idees més extremes -d’aquelles que agraden a l’inigualable Michael O’Leary- Ryanair també podria, posem per cas, regalar una tarja multivol als clients que s’oferissin per formar part, una vegada arribats a destí, d’una brigada per deixar nets i lluents els vàters de l’avió. Així, l’aerolínia podria estalviar-se una part dels serveis de terra i els viatgers low cost sentirien com a més seva la companyia, integrant-se als somnis voladors del gran O’Leary.

Foto: Una imatge “divertida” del director executiu de Ryanair durant una roda de premsa celebrada a Madrid l’any passat. /EFE / Sergio Barrenechea

L’eufemística “llarga malaltia” va entrar fa temps en escena embolcallada de fum de tabac i avui ha obligat a baixar el teló. El càncer de pulmó s’ha emportat Pepe Rubianes el dia de les eleccions a Galícia, aquella terra que el va veure néixer i que històricament ha estat tan castigada pel caciquisme. Quan a Rubianes se li escalfava la boca i enviava Espanya a prendre pel sac, ho feia pensant precisament en aquella Espanya rònega i eterna, aquell vell latifundi de cacics que té poc a veure amb l’Espanya plural que, d’existir, existeix, però que a vegades costa d’albirar entre tanta bandera i tanta pàtria.

Té encara un pes considerable la grande y libre i per això entra dins la lògica que, en el seu moment,  molts no sabessin o volguessin entendre l’estripada provocadora de Rubianes a TV3. (vídeo)

Ara, en algun escenari de ves saber quina galàxia, els esclats de riure acompanyen un nou monòleg d’aquest còmic extrem, polèmic i de verb enverinat, d’aquest artista que sempre ha odiat l’humor blanc. I també allà, algú es sentirà ofès. Perquè aquesta era l’essència del seu espectacle. La d’enfotre’s de tot, saltant-se i  destrossant la barrera d’allò políticament correcte per intentar comunicar amb humor corrosiu la seva veritat.

Encara que fos posant un misto a la pólvora.

• Tema relacionat publicat a Diari de l’Absurd el 22-9-2006: Losantos i els assassins de Ponent
• Els vídeos de Pepe Rubianes a TV3

Foto: Pepe Rubianes actuant al XI Festival de Teatre Còmic Ple de Riure d’El Masnou. / Xavi Cardona

Els estats de Maryland, Colorado, Kansas, Nebraska, Montana, Nou Mèxic i New Hampshire s’estan plantejant, per motius estrictament econòmics, la possibilitat d’abolir la pena de mort. La crisi obliga a estalviar i el manteniment  del corredor de mort, amb tot l’entremat jurídic i de seguretat que l’envolta, surt caríssim.

Segons informa The New York Times, un estudi de l’Institut Urbà de Maryland ha arribat a la conclusió que el llarg camí fins a l’execució d’un  condemnat  acaba tenint un cost de 3 milions de dòlars, 1,9 milions més que un procés sense pena capital. A Kansas també han fet números i encara que l’estalvi seria menor -uns 500.000 dòlars-  ja hi ha veus republicanes que reclamen l’abolició. A Nou Mèxic, el governador Bill Richardson, defensor fins ara de la pena capital, ha canviat d’opinió i s’ha convertir en abolicionista adduint que el cost que comporta mantenir el corredor de la mort és injustificable “en aquesta època d’austeritat i de pressupostos ajustats”.

La crisi doncs pot acabar fent més a favor de l’abolició de la pena capital que tots els arguments humanitaris esgrimits durant anys i panys arreu del món. Executar presos complint amb totes les garanties legals (siguin o no criticables) és només cosa d’administracions riques. Les altres ho resolen amb el mòdic preu d’una bala al cap.

Quan el 1931 Alphonse Gabriel Capone va ser condemnat a presó per evasió d’impostos i no pas pels mil i un crims sagnants que havia ordenat cometre, ja es va fer evident, i de quina manera, el poder que té l’economia.

Quan un té ficats pràcticament els dos peus en el mig segle, sempre li queda la possibilitat de refugiar-se en aquella definició optimista de la cinquantena que va fer l’Oscar Wilde: “La joventut de l’edat madura”.

Ara, quan estem commemorant els 30 anys d’El Punt, qui això signa es veu pel retrovisor començant a fer de corresponsal del diari a la zona de Sant Feliu de Guíxols, Platja d’Aro i Santa Cristina. Passant les cròniques per telèfon (amb la garantia d’alguna paraula o frase mal entesa per algun sord a l’altre costat del fil telefònic) o enviant-les amb autobús cap a Girona, on, amb sort, serien massacrades a consciència per fer-les entrar en plana. Encara no hi havia fax i el correu electrònic era un somni inimaginable, però els corresponsals érem una mena de força de xoc d’El Punt que patíem damunt el terreny la indignació  (a vegades justificada) d’alguns veïns i  protagonistes de les notícies més agres i la incomprensió (a vegades també comprensible) de la redacció.  Rebíem cops i els tornàvem i fèiem les coses com podíem, amb moltes ganes i poca, poquíssima, experiència. Amb l’alè d’uns i altres al clatell fèiem, en definitiva, el que podíem i, a l’endemà, ens cabrejàvem  obrint el diari i veient que la nostra gran història havia quedat reduïda a un breu o, simplement, no sortia o s’havia perdut ves a saber a quina taula.

Amb els anys tot va canviar, com era natural i necessari que ho fes. El Punt va deixar de ser un diari d’estar per casa, extraordinàriament proper però amb el calaix buit.  Van desaparèixer els corresponsals, es va perdre la frescor inicial però es va professionalitzar i, amb els alts i baixos que sempre pateix tota iniciativa humana, va anar guanyant qualitat fins arribar ara als trenta anys, l’etapa que, amb permís de Wilde, vindria a ser la maduresa de la joventut.

Enrere molt enrere deixem aquella època d’El Punt gloriós, recordant-la això si, amb tot el que tenia de bo, de dolent i, fins i tot, de divertit. Aquí teniu un recull d’anècdotes publicades en el seu moment en el rotatiu i recollides a L’Absurd Diari:

• L’anecdotari d’El Punt gloriós

Foto 1: Un moment de la visita d’ahir del president Montilla a la seu de Girona d’El Punt. / Manel Lladó

Foto 2: La primera redacció d’El Punt. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Jordi Negre; Isabel Juanola; Enric Serra; Xavier Martí; Josep Collelldemont; Jordi Mercader; Jaume Sampé; Pepa Bouis; Carles Sànchez-Costa; Jaume Planes; Josep Montenegro; Enric Marquès; Jaume Bach; Joan Comalat i Carme Gil. / Josep M. Oliveres

Des de dos quarts d’onze del matí, vint milions d’internautes hem estat captius, i desarmats sense correu. El Gmail, l’excel·lent webmail de Google, ha petat deixant incomunicats a particulars i a empreses d’arreu del món. La cosa s’ha començat a recuperar lentament a partir de quarts de dues i ara  mateix comencen a entrar en el meu netbook els correus electrònics acumulats ves a saber on. La finestra comunicativa torna a estar oberta, però ningú ens podrà treure aquesta nova sensació d’impotència tecnològica que s’ha vingut a afegir a malestars mes clàssics com els que sentim quan de cop i volta ens quedem sense electricitat o sense aigua. Són els signes del temps, que diria algun pedant,… o de la modernor.

Imatge: Avís als usuaris aparegut a les planes de suport de Gmail.

• Comentari relacionat a Diari de l’Absurd (31-1-09): Error humà a Google

Porc senglars, muflons, jutges vaguistes, funcionaris judicials fastiguejats, socialistes decebuts i tota la fauna i flora pepera – la que normalment s’immola en lluites internes emprant el noble art de les ganivetades a l’esquena- s’han entregat a una orgia desenfrenada després de conèixer la dimissió del ministre de Justícia Mariano Fernández Bermejo. El caçador ha estat finalment caçat i el seu cap penja ja a la paret dels cadàvers il·lustres que han fet de la supèrbia tota una manera de ser i de manar. Al costat del trofeu cinegètic s’hi podria fer una foto, si encara no se l’ha fet, un altre personatge de la mateixa espècie – Pedro J– , que més d’un mèrit té en la caiguda del ministre.

No hi ha hagut prou temps per esperar la previsible remodelació de govern. En campanya electoral els estrategues desaconsellen guardar un mort dins l’armari perquè la ferum, esbandida pels quatre punts cardinals pels mitjans de comunicació conservadors (el tuf dels altres ajuda a tapar la fetidesa pròpia), podia haver fet fugir de la rosa socialista als electors gallecs i bascos. Ara, una vegada obertes les finestres i celebrades les exèquies polítiques per l’antic fiscal, que va ser escollit ministre, recordem-ho, precisament per la seva ferotgia pròpia de gos de presa, els socialistes podran arribar a la recta final dels comicis amb l’aire renovat i el pit inflat que llueix tot aquell que ha sabut fer cau i net a temps.

A Ferraz i a la Moncloa han fet dissabte en dilluns i tenen arguments per exigir a Rajoy que apliqui la lliçó a casa seva, que aixequi les estores i foragiti els mil monstres tricèfals que s’hi han buscat la vida. Només així podrà el líder del PP superar algun dia la prova del cotó.

Mentrestant, el substitut de Bermejo, el gallec Francisco Caamaño, haurà de creuar els dits perquè els seus col·legues del Tribunal Constitucional no protagonitzin una pel·lícula de terror amb l’Estatut de Catalunya com a víctima de les seves estisores de podar. El fins ara secretari d’Estat d’Afers Constitucionals, home de tarannà conciliador i partidari del consens, va ser el negociador per part del govern espanyol durant el procés de reforma de l’Estatut i quedaria francament lleig que allò que l’ara flamant ministre va donar per bo amb els seus coneixements de catedràtic de dret constitucional per la Universitat de Santiago de Compostela, fos declarat inconstitucional i acabés a la paperera.

Seria lleig però segur que a hores d’ara ja hi ha algú fregant-se les mans només amb la idea de veure amb el cul a l’aire al substitut del caçador caçat.

• Nota al marge: Em diuen que els porcs senglars i els muflons han abandonat abans d’hora les celebracions orgiàstiques per posar-se a cobert a dins el bosc. Pur instint conservador ara que Bermejo gaudeix de més temps lliure per cercar, a tret d’escopeta, tots els plaers de la natura.

Acudit: JAP / El Punt

Foto: El ministre Bermejo anunciant la seva dimissió. / EFE

Si hem de creure el que diu el cartell de dalt, en aquest indret de Mèxic han aconseguit, ves a saber amb quines manipulacions genètiques (Déu i Ratzinger els agafin confessats), la raça perfecta de gos guardià: una barreja de ca ferotge, d’aranya verinosa i de brau amb moltes, però moltes, males puces.

En canvi, els del cartell de sota, també mexicans, són gent tan purista que exigeixen que els coloms no tan sols tinguin ales sinó que, a més, volin!

La natura és sàvia però el comerç s’està posant impossible. Amb tanta radicalitat acabaran reclamant que els pollastres a l’ast també alcin el vol!

Via: Taringa

Auditori de Barcelona. 14 de juny de 2006. La plataforma Estatut Jo Sí celebra un acte públic per demanar el vot dels catalans a la reforma estatutària. A la primera fila hi ha el president de la Generalitat Pasqual Maragall, l’expresident Jordi Pujol i dirigents dels partits favorables al nou estatut (José Montilla, Josep Antoni Duran i Lleida, Jordi Guillot…). La veu cantant, però, la tenen els impulsors de la plataforma, entre ells la directora del Gran Teatre del Liceu, Rosa Cullell i Agustí Colomines, professor d’història contemporània de la UB. Expliquen que es tracta d’una iniciativa unitària però alhora plural que aplega gent “de dretes, de centre i d’esquerres, nacionalistes i independentistes”, units pel desig de fer avançar el nou text.

Entre els 1.600 signants del manifest hi ha un nom que ara, gairebé tres anys després, torna a aparèixer als mitjans de comunicació: Josep Maria Trias de Bes.

Val la pena recordar-ho perquè si el juny del 2006 donava suport al nou estatut, ara, com aquell que gira un mitjó, acaba de fitxar per Unión, Progreso y Democracia, el partit de Rosa Díez.

De fet, Trias de Bes s’ha passat la vida anant de flor en flor. Durant la seva joventut, als anys seixanta, militava en el PSUC i fins i tot va participar a la Caputxinada. A principi de la dècada dels setanta el trobem, com a responsable de comunicació, a  la Convergència Socialista de Joan Reventós i a continuació entra a Convergència Democràtica de Catalunya, esdevé membre del comitè executiu i del comitè nacional del partit i és elegit tres vegades diputat al Congrés (1982, 1986 i 1989). Finalment, el 1992, trenca amb Jordi Pujol per la negativa del president a pactar amb el PP l’entrada de CiU al govern Aznar. El 1993 ja no es presenta a les eleccions i el 1995 agafa les maletes i es passa al PP, partit amb el que obté acta de diputat en els comicis de l’any següent. Tot i això, tampoc s’hi sent prou bé amb els seus nous companys de viatge i cinc mesos després renuncia al seu escó i a l’activitat política per ocupar la presidència de Transmediterránea fins que, el 1999, es veu forçat a dimitir quan la Direcció General de Patrimoni, accionista majori de la companyia naviliera, i el ministre Rato l’acusen de diverses irregularitats.

Després de més d’una dècada dedicat als seus negocis i sense participar activament a la política, ara Trias de Bes reapareix per anar del bracet de Rosa Díez, qui sap si per presentar-se a les properes eleccions al Parlament Europeu o per ser cap de llista per Barcelona a les generals.

En un article en El Mundo apareix ja vestint l’uniforme ideològic de la UpyD:

“Crec que és necessària la presència d’un partit que es mogui amb llibertat, introdueixi aires nets i nous, ventili la cuina de la política nacional i encomani a tots. Hem desembocat amb el transcórrer del temps, en un sistema bipartidista impur del que extreuen profit els anomenats partits majoritaris i el territorial de torn que, amb murrieria, pugui controlar la situació amb escassa legitimitat representativa.”

A Rosa Díez l’hem pogut escoltar criticant amb duresa i sense pèls a la llengua el nou Estatut de Catalunya, és a dir la reforma que, com a signant del manifest de la plataforma Estatut Jo Sí,  defensava temps enrere el seu nou fitxatge Trias de Bes.

Ja se sap que en política les fidelitats i les conviccions ideològiques no sempre són permanents i en aquest sentit serà tot un espectacle veure a l’exdiputat convergent aplaudint i justificant, des de “la difícil plaça de Catalunya” -com explica en El Mundo- la probable sentència del Tribunal Constitucional contrària a l’Estatut.

I qui sap si, dintre d’un temps, desencantat de tanta unió, de tant progrés i de tanta democràcia roja y gualda, també resultarà espectacular veure’l alçar el vol cap a una altra flor, fent seu el lament poètic de Felip Puig, però en una nova versió posada al dia: “Ens han robat la cartera i ens han empetitit l’ànima”. Si fa o no fa, i guardant totes les distàncies històriques, el que li va succeir a Cambó després de festejar amb els franquistes.

Imatges: Trias de Bes i retall del llistat de signants del maifest a favor de la reforma de l’Estatut.