Un punt absurd

Em truquen els Mossos d’Esquadra per avisar-me que s’ha suspès la meva compareixença com a testimoni a les diligències prèvies que s’havien de celebrar demà en un jutjat de Santa Coloma de Farners per un cas d’injúries i calumnies. Li pregunto a la mossa si l’ajornament té relació amb la vaga dels jutges. Somriu i em confirma que l’he encertada.

Quedem per veure’ns les cares amb el jutge vaguista divendres vinent. Quan estigui davant seu pensaré que és tan humà com un obrer de la Nissan amb pancarta reivindicativa (res a veure amb el super-Garzón) i que a la Justícia, malgrat fer aigües com un Titanic, no tot falla. Com a mínim, la mecànica interna ha funcionat prou be per evitar fer perdre el temps a aquest humil periodista. Com ha dit el degà dels jutges de Girona, Hugo Novales, “les nostres reivindicacions són cap al govern, no cap als usuaris de la Justícia“.

Creuo els dits. Divendres serà un altre dia. No hi haurà vaga ni les instruccions i precaucions afegides de no causar perjudicis innecessaris als ciutadans. Jutges, magistrats, fiscals i funcionaris faran el que podran, desbordats per l’acumulació de casos,  com en qualsevol jornada normal. Es suspendran judicis, s’ajornaran diligències i, com a música de fons, s’escoltarà a la vella orquestra dirigida per la deessa Iustitia mentre el Titanic judicial es segueix esfondrant lentament en un mar d’expedients, d’incompetències i de picabaralles polítiques.

• Actualització 18 de febrer: Més de la meitat dels jutges i magistrats de la demarcació de Girona avui fan vaga

Foto: Una pila d’expedients acumulats en un jutjat de Ciudad Real.

Per descomptat que el president Hugo Chávez no és sant de la meva devoció, però tampoc compraria cap entrada per veure a primera fila la comèdia que ha muntat l’eurodiputat del PP Luis Herrero durant el seu viatge llampec a Veneçuela.

Herrero va viatjar a Caracas formant part d’una delegació convidada pels partits de l’oposició per seguir el desenvolupament del referèndum celebrat  ahir. El primer que va fer l’eurodiputat popular, que formalment no tenia reconegut per les autoritats electorals l’estatus d’observador internacional, van ser unes declaracions acusant de “dictador” a Chávez per voler, amb el referèndum, perpetuar la seva permanència en el poder.

A Herrero – polític, periodista i col·laborador de la COPE– se li ha de reconèixer que és una autoritat en el tema dels règims dictatorials tota vegada que el seu pare, Fernando Herrero Tejedor, una rara avis ideològica que va navegar entre el falangisme i l’Opus Dei, va ser als anys 50 governador civil d’Àvila i Logroño , fiscal del Tribunal Suprem a mitjans dels 60, època durant la qual la Justícia franquista posava entre reixes als opositors demòcrates, i més endavant va tenir l’honor d’ocupar el càrrec de ministre secretari general del Movimiento (el partit  únic) en el penúltim govern de Franco.

Així doncs, al fill li ve de família els coneixements sobre el que és i el que no és una dictadura i per a tant no li discutirem la seva autoritzada consideració sobre Chávez.

En tot cas, dient el que ha dit, Luis Herrero no ha fet altra cosa que implicar-se en el procés del referèndum i vulnerar la normativa veneçolana que impedeix als visitants estrangers fer pronunciaments polítics. Parlant en plata,  l’eurodiputat popular s’ha fet expulsar provocant, al mateix temps, un problema diplomàtic entre Veneçuela i Espanya.

Conclusió: Hugo Chávez pot tenir maneres de fer dictatorials, però el que és segur és que el juny es celebren eleccions al Parlament Europeu i Luis Herrero, trempat i provocador com és, ha entrat en campanya a l’altre costat de l’Atlàntic protagonitzant un cap de setmana de glòria investit com a “víctima” del president veneçolà.

Treballar en un programa d’humor radiofònic i agafar la baixa un parell de dies per algun problema de salut pot tenir inconvenients com el de ser collonat carinyosament i en directe pels teus col·legues.

Això és el que li va succeir dijous a Víctor Ollé, el tècnic de so que amb els seus divertits muntatges és un dels membres imprescindibles de Minoria Absoluta, el programa de RAC1.

Escolteu en el següent fragment com Toni Soler, Queco Novell i Manel Lucas lamenten no poder comptar amb el gran i incomparable Ollé:

Cliqueu aquí

Foto: Víctor Ollé a la seva cabina de Minoria Absoluta. / AmicsRAC1

Déu del cel! Llamp de Déu! Llamp de llamps, rellamps i trons!

Parem màquines!

No té cap importància que el nombre d’individus sense feina en el conjunt de l’estat sobrepassi els 3,3 milions. Tampoc la té que el mes de gener s’hagin registrat a Catalunya 32.525 aturats més, ni que la patronal i el governador del Banc d’Espanya reclamin abaratir a l’escorxador del món laboral el preu per quilo dels candidats a l’atur.

El que té veritable transcendència, el fet que marca la línia divisòria entre entre l’ahir i l’avui és una notícia que ha arribat de Londres: José Maria Aznar s’ha quedat sense feina com a conseller de la societat de capital risc Centaurus Capital.

Des del 2007, l’expresident del govern espanyol aportava “experiència internacional” a aquesta empresa (no queda clar si ho feia de vuit a tres o els caps de setmana), però la crisi ha obligat a la companyia a prescindir del seu consell assessor i Aznar ha anat a parar al carrer. Ja sé que el nostre personatge té altres paraigües on aixoplugar-se de les tempestes financeres (la News Corporation de Robert Murdoch, la fundació FAES, les conferències de luxe, els endolls universitaris…) però tot plegat fa llàstima i confirma que en Zapatero ens enganya quan diu que “encara no hem tocat fons”.

L’hem tocat i ben tocat.

Sense que serveixi de precedent, Mariano Rajoy té raó: estem “en situació d’emergència”. El drama que està patint Aznar confirma, com diu el parlamentari popular Josep Enric Millo, que les dades de l’atur són “una tragèdia social”.

Si es cert, com adverteix Duran Lleida, que hi ha perill de revolta, en Rajoy haurà de posar la seva barba a remullar. No sigui que un dia d’aquest, el fins ara il·lustre conseller de Centaurus Capital aprofiti el seu temps lliure per disfressar-se de general Pavía i entri cavalcant a Génova 13, la seu central del PP, per recuperar la corona popular mentre uns i altres estan distrets amb punyalades traperes, afers d’espies, xoriços i caceres de jutges, ministres i porc senglars.

El 1977, Berlanga i el seu guionista Rafael Azcona ens van explicar esplèndidament a “La escopeta nacional” les desventures d’un industrial català, en Jaume Canivell (José Sazatornil) i la seva amant (Mònica Randall) gastant-se els quartos en l’organització d’un cap de setmana de cacera a Madrid per aconseguir els contactes necessaris entre els personatges del règim franquista i de l’alta burgesia i poder “col·locar” un estoc de milers de porters automàtics.

Avui, la portada d’El Mundo amb el titular “Garzón i Bermejo cazaron juntos en plena operación contra el PP” m’ha fet pensat en aquella magnífica pel·lícula plena de situacions absurdes i esperpèntiques que retratava una manera de fer negocis, un compadreo de latifundi que persisteix i que és propi de l’Espanya eterna.

El diari de Pedro J portava massa dies anant per darrera d’El País amb les seves històries d’espionatge i de trames de corrupció que han posat el PP contra les cordes i avui El Mundo -com li correspon al seu paper mediàtic i polític- ha reaccionat disparant contra els socialistes i situant al ministre de Justícia, Mariano Fernández Bermejo i al jutge de l’Audiencia Nacional Baltasar Garzón compartint, el cap de setmana passat, montería, àpats i confidències en una finca privada de Jaén.

Seguint el guió previst, Rajoy, que portava uns dies molt ensopit, ha aprofitat la bombona d’oxigen oferta per El Mundo per recuperar l’alè i per anunciar el trencament de relacions amb el ministeri de Justícia mentre Bermejo segueixi essent ministre, decisió que, en paraules de Federico Trillo, comporta la suspensió del Pacte de la Justícia.

Les filtracions anti-PP que està rebent El País, amb els comicis gallecs i bascos a la cantonada, i la confraternització amb olor a pólvora de Bermejo i Garzón – que instrueix el cas de corrupció a la galàxia popular- han estat elements suficients pel cop de puny damunt la taula, aquest gest enèrgic que el món conservador – amb l’Esperanza Aguirre al capdavant- exigia des de fa dies al líder del PP.

L’ambient cinegètic s’ha instal·lat les darreres hores en el llenguatge polític. “No podemos seguir en el Pacto de la Justicia por la misma responsabilidad que lo firmamos. Da la impresión de que alguno de ustedes señala y que el otro dispara“, ha dit el portaveu de Justícia del PP, Federico Trillo durant la compareixença del ministre en una comissió del Congrés.

Mentrestant, Bermejo ha admès que va anar de cacera amb Garzón i amb altres persones però també ha assegurat que en cap moment van parlar de l’assumpte de la trama de corrupció perquè “al campo se va a disfrutar, no a llevar los problemas”.

Tal vegada és cert, però si és així, el ministre ha pecat d’ingenu o d’imprudent oblidant el principi bàsic segons el qual la dona del Cèsar, a més de ser honrada, ho ha de semblar.

Més d’un, llegint avui el que explica El Mundo, haurà pensat quanta raó tenia Alfonso Guerra quan fa una colla d’anys, referint-se a la manca de separació de poders, mal endèmic a l’estat espanyol, va deixar anar la seva frase més lapidaria: “Montesquieu ha muerto”.

I molts d’altres, entre ells qui això signa, hauran imaginat una nova escena de “La escopeta nacional” en la qual, en un descans de la jornada de cacera, l’industrial Jaume Canivell s’apropa a Bermejo i a Garzón per vendre’ls les excel·lències dels porters automàtics. El ministre i el jutge mediàtic se’l miren amb menyspreu i el foragiten sense contemplacions amb l’amenaça d’obrir-li un procés per intent de corrupció i de filtrar-ho, com és natural, a la premsa amiga.

Actualització:

Embolica que fa fort. Resulta que l’organitzador del cap de setmana de cacera a la localitat de Torres (Jaén) va ser Bartolomé Molina, un exregidor i militant del PP. Molina ha declarat que el propietari de la finca, l’empresari farmacèutic José Peñas Pérez, originari de Torres i resident a Catalunya, li va demanar que es fes càrrec de l’organització. Ell va convidar al seu amic el jutge Garzón, mentre que Peñas va fer el mateix amb el ministre Bermejo. Segons Molina, a la cacera hi van assistir mig centenar de persones i Garzón i Bermejo no van mantenir cap conversa privada. El membre del comité local del PP s’ha mostrat indignat per la reacció del seu partit: “No se puede estar machacando a las personas por una cosa que no es cierta”.