Giroscòpia

Altres enllaços interessants:

• Emprenedors: Xavier Guardiola, fundador de Woices
• Emprenedors (solidaris): Miquel Noguer de XaropClown
• Emprenedors: Víctor i Albert Martín, creadors de Spacedelta
• Emprenedors: Marc Gironella, creador de La Cusitora

Hi ha un col·lectiu “maltractat” a casa nostra. Dones i homes als que la societat, el sistema educatiu i l’entorn econòmic posa més traves que que no pas ajuda. És un col·lectiu global, format per gent de tot el món, amb el talent com a tret més comú. Però a Catalunya es troben sense referents, sense models que els ajudin a sentir-se segurs que perseguir els seus somnis no és pura fantasia, que els permetin demostrar als que han de creure en ells que sí, que és possible tenir èxit.

Pocs estan disposats a arriscar-se, creure o invertir en ells i després, si fallen o no se’n surten són els primers en cridar “fracassat!”. I si algun té èxit malgrat les dificultats, és evident que ha estat pura sort o per “enchufe”, que l’enveja sí que es porta.

Pobre, l’emprenedor català!

I és que a banda d’alguns elements d’infraestructura (com unes universitats molt competitives – i ben finançades – que fomenten l’emprenedoria de forma transversal en totes les disciplines), no són tantes les coses que ens separen d’altres entorns on els emprenedors són admirats, on lideren el creixement econòmic i la transformació social.

Tenim una qualitat de vida envejable (clima, natura, ciutats, cultura…) que atreu talent de tot el món. Tenim un teixit empresarial cada vegada més inquiet, que participa, que ha après els beneficis del networking. Tenim una gran base de creativitat com queda demostrat pel talent català reconegut arreu del món. Tenim diners per invertir… què és el que ens frena? què és el que ens fa por?

És tot dins dels nostres caps?

Podem començar per obrir les nostres ments escoltant el que ens explica l’emprenedor Xavier Verdaguer al primer esmorzar d’Idees d’e-futur: 11 anys emprenent aquí, 11 mesos a Silicon Valley… i un exercici de trobar les diferències. Però també les similituds:

Presentació: Catalan Creativity at Silicon Valley – Xavier Verdaguer

Podrem superar les barreres mentals, culturals, socials?

Podrem oferir a aquest col·lectiu l’entorn que es mereix per a desenvolupar-se triomfar i impulsar-nos com a societat?

Vídeo: Catalan Creativity at Silicon Valley – Xavier Verdaguer

El passat dia 30 de setembre dos membres del grup musical Els Amics de les Arts van explicar, convidats pels organitzadors del podcast No en Sabem Res, en paraules seves la história del seu èxit en una ponència titulada “El relat dels Amics de les Arts“. Podeu veure el vídeo de l’acte sencer a Sies.tv (us el recomano, va ser realment interessant i entretingut!).

He estat donant voltes a la pregunta que ens ve al cap quan parlem d’un fenòmen així: quin és el secret del seu èxit? Em venen al cap 5 aprenentatges que podem treure de la seva experiència:

1. El triomf dels artistes (amateurs)

Al parlar dels seus inicis una de les curiositats és que crear el grup no va ser una cosa premeditada ni amb un objectiu clar, simplement can començar a tocar junts i van presentar una maqueta a un concurs, “per fer alguna cosa”. Al quedar finalistes van trobar-se que no tenien web ni adreça d’email ni cap mena d’estructura formal, en paraules seves, es van adonar que el grup “existia abans de ser”.

Crec que és un exemple molt clar de com les noves tecnologies (i altres canvis socials) han transformat les normes del joc. Un artista passa a ser un artista quan qualsevol aficionat a la música decideix que “existeix” com a tal. Qualsevol pot gravar una maqueta a casa amb software gratuït d’edició d’àudio, qualsevol es pot gravar tocant i penjar un vídeo al youtube, sense necessitat d’intermediaris ni d’un procés de validació o sel·lecció externa que decideix qui val o no val per a posar-se davant una audiència, qualsevol pot ser artista. Llavors el públic, a través dels seus “m’agrades”, comentaris, clicks i compres, és el que decideix.

2. Internet és el millor que li ha passat a la música

És evident que la xarxa ha tingut un paper molt rellevant en el relat dels Amics, la seva pàgina a MySpace és líder a l’estat espanyol, durant molt de temps era l’únic lloc on poder escoltar la seva música i el seu blog reflecteix en el creixement de visites la história del seu èxit. Tot i així, abans de tot això, Internet va jugar un paper molt més important en plantar la llavor del que ara és el grup: l’arribada de la connexió d’alta velocitat al pis d’estudiants que compartien els va obrir a un nou món on la música era l’absoluta protagonista.

En paraules seves, descobrir Napster, audiogalaxy, l’emule… els va permetre conèixer música i cinema de totes les èpoques i racons, “empapar-se del que passa al món”, fet que els va inspirar a composar i tocar junts el seu propi material. Crec que en podem aprendre el benefici de l’accés massiu a la producció cultural en el foment de la creativitat i el talent, sobretot quan ells mateixos han demostrat que és possible amb els nous mitjans desenvolupar un model de negoci (i d’èxit) alternatiu.

Com a curiositat, expliquen: “fins que no vam treure un disc en suport físic, no vam rebre l’atenció dels mitjans convencionals”. Ja seria hora que anem abandonant la idea que un músic el que ven són trossos de plàstic amb forma de disc i un forat al mig.

3. Tot és “marketing”

Durant els primers anys de la seva evolució i fins fa ben poc, els Amics s’ho feien i desfeien tot ells mateixos. Entre d’altres coses eren els seus dissenyadors (feien les portades dels álbums), promotors (contactaven amb les sales), directors d’imatge (gravaven els seus videoclips) i, si, també eren el seu propi departament de marketing.

Malgrat que ells potser no ho explicaran amb aquestes paraules (igual que no es definirien com a “un producte” 😉 ), crec que una gran part de l’èxit es pot atribuïr a la seva gran visió de negoci o del mercat. Han sabut trobar un públic objectiu, dirigir-s’hi a través dels canals més adients, amb els missatges més atractius i diferenciar-se de la resta. Oferir a la revista Enderrock que regalés 8.000 còpies (pagades per ells) de la seva maqueta per arribar a més gent i a persones clau del món musical a Catalunya? Jo d’això en dic estratègia de marketing, i de la bona!

4. De fans a comunitat

Com serà evident a qualsevol que els hagi seguit als seus diferents espais a la xarxa, els Amics de les Arts no tenen fans, tenen una comunitat. Una comunitat que els segueix en concerts per tot Catalunya, que s’endú el cd de viatge als pics més alts del món, que twitteja la seva experiència en els directes, que demana com tocar les seves cançons a casa…

I la clau de tot plegat és que els Amics responen, dia a dia a través de tots els canals, són sempre propers i transparents i s’empesquen més i més iniciatives per involucrar als seus seguidors. Dediquen cada dia 2 a 3h a aquestes tasques, feina constant però que fan amb ganes ja que, diuen, “és part de l’essència del grup”.

5. El secret de tot plegat?

I finalment, el “gran” secret, la fórmula màgica: treball, treball i treball. No us enganyeu, els Amics de les Arts no són unes estrelles emergents de carrera meteórica, no són uns “triunfitos” que han tocat la flauta de la sort, no són genis de talent innat… els Amics de les Arts són uns pencaires. Porten cinc anys (cinc anys!!!) treballant per això, composant, aprenent a tocar en directe, blogguejant, fent “màrketing” a la seva manera, convençent a la comunitat de que el que feien valia la pena.

Aquests 5 anys de relativa “obscuritat” i fama guanyada a pols, click a click a Internet, són com l’etapa a Hamburg dels Beatles que va marcar el destí del grup de Liverpool. Sobre el tema de l’esforç, la feina constant i la idea de “talent”, us recomano el llibre de Malcolm Gladwell, “Outliers”. Crec que veureu que “el relat dels Amics”, és un exemple més de la seva tesi.