Arxiu de juliol, 2009
El Dragon Khan català ha reservat a Esquerra els millors vagons durant els últims anys. Arrapats a la barana de seguretat, tots aquells que no han acabat víctimes dels cops de colze o saltant pels aires en una d’aquestes giragonses impossibles, ara enfilen amb incertesa l’últim tram d’una dècada que els republicans van encetar més il·lusionats que ningú i que acabaran… vés a saber com acabaran.
Ara ja coneixen, Puigcercós i companyia, el pa que s’hi dóna en una arena política on l’independentisme se situa entre la paret d’una realitat social de majories submises i l’espasa d’unes minories d’inconformisme compulsiu. Com fer-hi front?
La recepta de l’èxit de tot partit polític (gentilesa de precuinats Ribera) té com a ingredients un 20% de gestió, un 20% d’ideologia, un 20% d’atzar i un 40% de capacitat de manipular de l’electorat. Primer ingredient: les expectatives de gestió sempre rendeixen electoralment més que no pas el seu exercici, que desgasta. Asseguts a la bancada de l’oposició, els hereus de Macià continuarien sent els ídols de la ceba.
La ideologia: el drama d’aquesta formació no és pas, com li retreuen, que hagi renunciat als principis. És tot el contrari: ven un projecte massa ambiciós per a una base social tan minsa. Hi ha tan pocs independentistes a Catalunya que un programa d’aquestes característiques no només costa de prendre sinó que, a mitjà termini, acaba frustrant aquells que hi dipositen la seva confiança pensant-se que obtenir l’estat propi és bufar i fer ampolles, dit i fet.
La manipulació: sense suport en les altes esferes econòmiques i mediàtiques, o amb aquestes agressivament a la contra, hi ha ben poc camí per recórrer.
Encomanar-se a l’atzar? Una temeritat. I jugar-se-la, com ha fet ERC perquè no podia fer-ho de cap altra manera, acaba generat desercions, barrets al foc i alguns atacs mesquins que convé desemmascarar:
El primer és el del gust per la poltrona. Deu ser una mania meva, però quan vaig a votar ho faig amb l’esperança que el partit que escullo, sigui quin sigui, obtingui el poder o s’hi acosti al màxim. D’aquells polítics que prioritzen la puresa ideològica a embrutar-se les mans encara no n’he descobert la utilitat. D’aquells polítics que denuncien el gust per la poltrona dels altres, encara no n’he conegut cap que no ho digui perquè en realitat la poltrona la vol per a ell. Malgrat tot, cal mantenir-se al poder a qualsevol preu? No cal. Però primer cal valorar si, mentre la base social de l’independentisme no s’eixampli, es pot deixar tot en mans del PSC. O de CiU. O, pitjor encara, de tots dos junts. Suïcida.
Peix al cove: i tant, que ERC està actuant amb l’estratègia que va criticar a l’etern govern convergent. Amb una diferència clau: ERC negocia amb la força de 21 diputats. CiU ho va fer fins amb una setantena. Si Puigcercós arribés amb 70 diputats on va arribar Pujol, l’empaitarien pels carrers a cops d’escombra. A Pujol, curiosament, encara avui li riem les gràcies amb veneració.
Esquerra té avui un greu conflicte de sintonia amb l’electorat. És el seu problema, és clar. El problema de tots és que ERC, en certa manera, és un mirall de la identitat nacional. Un mirall trencat?
juliol 29th, 2009
L'expresident Pujol
Vaig veure la declaració pública de l’altre dia del senyor Jordi Pujol, una compareixença al més pur estil nord-americà. El Molt Honorable cau bé. Em cau bé. Parla un català normatiu com cal (com Déu mana, diria ell), té un to amè i proper que el fa simpàtic i alhora transmet una seguretat i una confiança que sedueixen políticament. I en el parlament de l’altre dia per valorar l’acord de finançament, s’ha d’admetre que va dir coses molt assenyades, ben argumentades i amb una educació i unes formes dignes d’enveja i a l’altura de les circumstàncies. Ho reitero públicament i per escrit per tal que en quedi constància: trobo que el president Pujol és un polític seriós i brillant que convenç l’auditori amb la seva dialèctica a l’abast de qualsevol i la seva oratòria al servei de la comprensió generalitzada. No descobreixo res. En fi, em sembla un polític tan excel·lent que si jo fos un marcià acabat d’arribar a Catalunya, o un català en coma profund durant els vint-i-tres anys que va governar (curulls d’èxits en matèria de finançament com tothom recorda), l’altre dia fins i tot m’hauria convençut.
juliol 22nd, 2009
La portada del llibre
Quan l’home modern, aleshores fosc i pelut, va arribar a Europa des de l’Àfrica fa 40.000 anys, s’hi va trobar un parent pèl-roig i de pell clara que hi vivia des de feia milers de dècades: l’home de Neandertal. La periodista Gemma Aguilera retrata a Una humanitat extingida (Ara Llibres) d’una manera didàctica i amb un gavadal de dades aquesta espècie extingida fa 28.000 anys i que, contràriament al que es pensava, no tenia més motiu per envejar a l’Homo sapiens que la capacitat d’aquest de garantir-se la continuïtat. «A les acaballes del segle XIX i principis del XX, l’Europa colonial, segura de la seva grandesa i orgullosa de la seva essència, retratava els Neandertals com a éssers inferiors i primitius, estúpids i brutals, i ignorava allò que decennis després la ciència posaria de manifest: que els homes moderns provenim del continent africà i que l’autèntic europeu de pell blanca és el Neandertal.» Aquest paràgraf de l’obra Una humanitat extingida resumeix molt bé la intenció de l’autora en aquest llibre: revisar per al gran públic allò que la ciència ja fa uns quants anys que sap, és a dir, que l’anomenat home de Neandertal va ser una espècie tan humana com la que finalment es va imposar en la lluita per la supervivència.
Condensar en poc més de dues-centes planes la història d’uns personatges que van viure entre dos i tres cents mil anys no és senzill. Gemma Aguilera (Sant Boi de Llobregat, 1979), combina en aquest treball la recreació històrica amb l’aportació i divulgació de dades científiques d’una manera amena i entenedora. Així, la major part dels capítols comencen amb una escena idealitzada de la vida dels Neandertals a partir de la qual l’autora desmunta tòpics, contrasta teories o explica algunes claus per entendre aquesta espècie que no va tenir sort en el procés implacable de la selecció natural.
Seguint aquest procés narratiu el lector descobreix que aquesta espècie que va viure des de fa 300.000 anys fins en fa poc més de 28.000, va conviure durant prop de 12.000 anys a Europa amb l’Homo sapiens, el nostre parent directe. Hi ha evidències que coneixia i dominava el foc i en feia un ús social, que enterrava els seus morts, que cuidava els discapacitats i els vells, que estava anatòmicament preparat per al desenvolupament de la parla i que, fins i tot, va desenvolupar una incipient sensibilitat artística.
La base de totes aquestes afirmacions, Gemma Aguilera la sustenta en les opinions i la recerca dels principals investigadors mundials sobre el tema, molts dels quals, per cert, són catalans, com ara Eudald Carbonell (que prologa el llibre), Robert Sala, Carles Lalueza o Narcís Soler. «Hi he inclòs molts científics i jaciments catalans i valencians no només perquè el llibre va destinat al públic català, sinó perquè internacionalment tant els investigadors com els jaciments són de primer ordre», explica Aguilera a El Punt.
La pregunta que el lector es pot fer després de llegir el llibre és com una espècie tan trempada va acabar sucumbint. «La resposta no se sabrà mai, perquè hi ha un cúmul de circumstàncies que hi influeixen, des de motius climàtics fins a la debilitat genètica i biològica», conclou l’autora. Segons sosté Carbonell en el pròleg, el desenllaç d’aquesta espècia pot ser alliçonador per a nosaltres: «Ara més que mai, al segle XXI, l’evolució de la nostra espècie pot entrar en un coll d’ampolla; per això convé llegir una obra com aquesta, ja que ens acosta al coneixement del nostre gènere.»
Massa pocs per perdurar
Des que el 1863 unes restes antropomorfes fòssils trobades a la vall del riu Neander (Alemanya) va ser identificades com a pertanyents a una espècie singular, batejada amb el nom de la contrada, la recerca sobre l’Homo neanderthalensis no ha cessat, tot i que ha estat en l’última dècada que s’ha fet un salt qualitatiu sense precedents. El llibre de Gemma Aguilera inclou les últimes novetats fins a aquest mateix any. És per això que no queda superat per la ultimíssima teoria científica sobre els Neandertals, feta pública aquesta mateixa setmana a la revista Science, defensada per Lalueza Fox, un dels científics més citats també en el llibre d’Aguilera. Les noves conclusions deriven de la descripció del genoma mitocondrial de restes de cinc individus diferents, que arriben a la conclusió que els Neandertals van arriba a un coll d’ampolla biològic perquè van ser sempre molt pocs (només 7.000 en tot Europa al final de la seva història i 300.000 com a molt en el període de màxim esplendor) i poc diversos genèticament. En aquest sentit, la hipòtesi de l’esgotament biològic, de fet, està recollida en el llibre d’Aguilera com una de les més plausibles.
juliol 21st, 2009
Cada vegada que escric un article sobre animals domèstics, altrament anomenats de companyia, hi ha un nombre considerable de lectors que m’envien correus electrònics dient-me de tot menys bonic. Tanmateix, continuo pensant que dos milions d’anys d’evolució humana no haurien d’haver servit per acabar contemplant alguns dels nostres congèneres ajupits pels carrers tot netejant la merda del seu gos. O, pitjor encara, deixant els excrements a la vista i a la trepitjada públiques en el punt exacte on la bèstia l’ha decidit deposar en un exercici del lliure albir paradoxalment superior al de l’espècie teòricament mestressa i senyora del planeta.
No aprofundiré en aquesta meva animadversió contra les mascotes (qui diu gos, diu gat, cardina, o taràntula amazònica, si és que a l’Amazònia hi ha taràntules, cosa que desconec), sinó que em centraré en un tema relacionat que m’ha bordat l’atenció arran del cas de la terrible agressió per part d’una fera a una nena de Girona aquest mateix mes de juliol en curs. Dec ser un inadaptat sense remei, no ho descarto, però no puc deixar d’estirar-me els cabells (i això que en tinc ben pocs i curts, i no sabeu pas el que costa) davant la constatació del nivell de submissió de les nostres administracions públiques als capricis de la seva ciutadania. Que un senyor, o una senyora, vol tenir un rottweiler? cap problema, ompli aquest formulari i endavant les atxes. Un dòberman? Passi, passi, que nosaltres li facilitarem els tràmits perquè pugui tenir el monstre perfectament emparat per la llei humana.
Però, què és això? Podríem continuar amb la mà de bèsties fastigoses que un veí meu o vostre normal i corrent (si és que es pot qualificar de normal i corrent algú que tingui una serp de cascavell al menjador de casa, i n’hi ha!), però ho deixarem aquí. Quina necessitat hi ha que la gent que no tenim aquestes dèries esgarrifoses hàgim d’estar exposats als perills que poden derivar-se d’aquests desigs asocials? No hi ha prou perills i riscos imponderables en el nostre món, que encara ens cal carregar estoicament amb el temor que ens assalti un gossàs en un parc i ens arranqui la pebrotera d’una queixalada? Quan redacto aquest article s’acaba d’acceptar a tràmit una iniciativa legislativa popular per debatre sobre la prohibició de les curses de braus al Parlament. Potser seria millor haver escrit «per debatre al Parlament sobre la prohibició de les curses de braus», ja que posant braus abans de Parlament algú podria interpretar que a la nostra màxima institució democràtica ses senyories hi toregen. I els lectors més malpensats, que se’ns toregen. Personalment, no tinc res contra la protecció dels animals, i més quan es torturen per pur divertiment com és el cas dels pobres braus, però em sembla una altra mostra d’evolució simiesca que la protecció de les bestioles passi davant de la nostra. Protegim els toros dels toreros, d’acord. Però qui ens protegeix a nosaltres del gos salvatge del veí? I, un cop més, disculpeu-me si la frase anterior resulta ambigua, tot i que, en aquest, al veí li escauria perfectament, almenys, el qualificatiu de salvatge.
juliol 20th, 2009
Portada del llibre
La periodista Blanca de la Torre ha publicat un thriller envitricollat i ambiciós intentant seguir l’estil dels principals mestres de la narrativa de complots internacionals a les altes esferes com poden ser John LeCarré, Dominique Lapierre i altres monstres d’un gènere normalment trepidant i lleuger a parts iguals. A Testimoni Protegit, aquesta autora construeix una trama molt original a partir de l’atemptat a les Torres Bessones del 2001. A través de connexions en diverses puntes del món i l’entrada en joc d’organitzacions secretes, assistim al procés de canvi de personalitat que inicia un important escriptor amenaçat de mort per l’integrisme islàmic, un procés que inclou fer-lo passar per mort en l’atemptat. Un argument realment agosarat i brillant que es va enrocant a mesura que avança una novel·la on l’autora intenta injectar amb calçador un gavadal d’informació, perfils de personatges secundaris i apunts de trames paral·leles que fan grinyolar la història com els tancaments d’una maleta massa plena que costa de tancar. Testimoni protegit té 332 pàgines, per tant no és un llibre curt, però necessitaria el doble d’extensió per explicar d’una manera més literària tot allò que pretén explicar. Això, o esporgar una mica els retrats d’uns personatges secundaris que tampoc aporten gaire res més enllà d’una pretensió de complexitat psicològica que tampoc acaba reixint. Un intent de construir un best-seller de misteri a la catalana que no acaba de funcionar, tot i que, francament, pel mercat d’aquest gènere corren alguns exemplars que, per més bombo i platerets amb que els venguin des del potent mercat editorial anglosaxó, tampoc són cap meravella. Testimoni Protegit està a l’altura del trhiller internacional, el que passa és que l’altura de vegades no és excessiva.
juliol 20th, 2009
La meitat dels universitaris creuen que el castellà s’imposarà al català a l’aula. És una de les conclusions d’un estudi que els serveis de llengua de les universitats catalanes han presentat aquesta setmana. Com que ja fa anys que vaig deixar la universitat, no conec la situació prou bé per opinar sobre si aquestes perspectives tan funestes són encertades o no. Només puc parlar de la meva experiència com a estudiant d’un curs d’estiu en una universitat pública catalana ara fa un parell de setmanes. Totes les classes es van impartir en castellà (impartir: naturalment ningú em va obligar a parlar en castellà, només faltaria!). El motiu: dels 25 alumnes matriculats, n’hi havia 24 de catalans i una de Màlaga. Per més esforços d’imaginació que faci, no em puc imaginar la Sorbona de París fent classes en castellà perquè un dels alumnes fos de Màlaga. (Versió per als que pensen que Catalunya i Màlaga són al mateix país: tampoc no em puc imaginar una universitat del Quebec fent les classes en anglès perquè un dels alumnes és de Toronto.) Quan els estaments on es diposita i transmet el coneixement claudiquen d’aquesta manera, la llengua està ferida de mort. Quan aquesta renúncia l’executen donant el nom del pare del català modern a la pròpia institució, és que a sobre ens acollonen.
juliol 17th, 2009
No m’afegiré pas al debat per decidir si la xifra del finançament de Catalunya és curta, llarga, suficient o insuficient, perquè això, en un sistema basat en l’espoli sistemàtic, és un debat pervers. Hi ha, però, un detall aparentment trivial que em crida l’atenció. Sento, i llegeixo, en boca de polítics i en tinta de mitjans catalans, que l’Estat donarà tants milions a Catalunya. O, en una versió eufemística, que l’Estat aportarà tants diners al nostre país. Ep, i això d’Estat ho escric jo, perquè fins el més independentista de l’arc parlamentari nostrat té el costum de referir-se al govern de Madrid com a govern central, quan el centre d’aquest país jo hauria dit que era Barcelona. Coses que té la submissió colonial dels nostres polítics. Tornem als conceptes anteriors. Donar. Aportar. No és debades la utilització d’aquests verbs. Ajuden a ocultar una realitat desagradable: l’Estat no ens pot donar res perquè els diners ja són nostres. En tot cas, l’Estat retorna a Catalunya, o Catalunya recupera diners. És clar que, emprant aquests termes algú podria fer números i, veient el que no torna, faria notar als catalans que l’única cosa que ens continua donant Espanya és pel sac.
juliol 15th, 2009
Portada del llibre
La col·lecció Butxaca 1984, que acaben de treure al mercat Edicions de 1984 i Club Editor, us permetrà comprar per quatre rals (nou euros amb noranta, fent la conversió a moneda corrent) una joia literària de la narrativa curta internacional, un clàssic entre els clàssics com Seixanta contes, de l’italià Dino Buzzati. Si no fos perquè el preu és una bicoca no recomanaria pas aquesta obra a tothom: seixanta contes són molts i, pel meu gust, en Buzzati alterna històries absolutament magistrals amb altres de més aspres i també, algunes, força prescindibles. Un llibre del qual n’he sentit parlar bé a Quim Monzó o Javier Cercas i que, en la meva opinió, inclou un dels millors contes de tots els temps juntament amb Hal·litosi d’en Monzó i no gaires més. Es diu La setena planta, va d’un senyor que es troba una mica malament, res important li sembla, i entra en un hospital perquè el curin, l’hospital té set plantes, plantes on van pujant els pacients depenent de gravetat, i ja us podeu imaginar com continua. El trobo la història més angoixant, colpidora i terrorífica que he llegit mai, i això que no s’hi vessa ni una gota de sang ni hi surt cap criminal en sèrie. Llegiu-lo. Ja m’ho sabreu dir. S’admeten comentaris, com sempre.
juliol 13th, 2009
Sembla ser que en el guió aquest de Benvingut Mr. Finançament ja ha arribat l’hora de pujar a la balconada, a l’estil Pepe Isbert, per celebrar l’èxit de la negociació. Com sol passar en aquest país, els nivells d’esgotament que ens calen per assolir fites irrisòries fan que, quan hi arribem, ens ho prenem com si fos qui sap què. És el cas del finançament: hem lluitat tant, i durant tant de temps, pels quatre rosegons que ens donaran (per millor que sigui, un finançament de cafè per a tots és una merda lligada en un cordill), que els nostres benvolguts governants ens ho voldran vendre com si gairebé ens hagués tocat la rifa. Els socialistes, mestres en vendre pardalets per perdiu, s’abraçaran i ploraran d’alegria en una escenificació d’alleujament i eufòria que faria caure la cara de vergonya a qualsevol ciutadania responsable i crítica. I els d’Esquerra, ICV i CiU i aniran al darrera perquè si no ballessin al mateix so els tocaria treballar pel país i fer d’oposició seriosa, i ja són prou grans. El conseller Castells està a punt de sortir a desfilar nu. Ens creurem els seus corifeus quan ens vulguin fer veure que va vestit d’Armani?
juliol 10th, 2009
Souvenir tipical
A finals de la setmana passada es van fer públiques unes dades sobre el nombre de turistes que visiten Catalunya. Una caiguda de més d’un deu per cent, si no m’erro. L’estadística, segons vaig llegir i escoltar en diversos mitjans de comunicació, es presentava amb una entonació negativa, donant per fet que, a l’hora de comptar estiuejants, el concepte menys és igualable a l’adjectiu pitjor. En resum, que la crisi també ha arribat a l’únic sector que semblava que encara trampejava prou bé aquest temporal de pessimisme i depressió econòmica.
Hem de ser pessimistes davant la recessió en el nombre de turistes que ens arriben per aquests verals? Doncs sí, i no.
Sí: hem de ser pessimistes perquè en aquest país ens hem acostumat a comptar els visitants a pes. Si en vénen molts, anem bé. Si en vénen menys, no anem bé. Si en vénen pocs…, sempre en vénen pocs per a uns negociants que per més carretades d’estrangers i de no estrangers que els omplin els hotels i els restaurants mai no estan contents, i si ho estan mai no es mostren públicament satisfets.
Hem de ser pessimistes perquè només cal agafar el cotxe un diumenge i acostar-se a qualsevol municipi del litoral i, davant del paisatge, preguntar-se i mirar de respondre amb sinceritat: «Si jo fos de fora, pagaria algun ral per anar a raure a una destinació com la que tinc al davant?» Mentre us rumieu la resposta, contestaré amb sinceritat jo mateix: si no fos perquè em queda a mitja hora de casa, en aquests pobles llardosos no hi posaria els peus ni curull de sangria. De fet, entre Sant Joan i l’Onze de Setembre m’hi acosto tan poc com puc, a uns racons que, amb totes les excepcions que calgui, que són ben poques, només mantenen una certa dignitat en temporada baixa, quan són lluny la massificació, la degradació i el mal d’ulls.
No: no hem de ser pessimistes perquè és molt millor que de turistes en vinguin pocs, però amb les butxaques plenes, i que se’n tornin amb les butxaques buides. Si aquesta crisi s’agreuja, i en comptes d’un deu per cent menys la caiguda és a la meitat, o més, a banda que ens hi fotrem tots de gana perquè això té un efecte dominó que ja hem vist com va amb l’exemple de la construcció, a banda d’aquest petit detall, doncs, ben segur que repensarem per força el model més enllà de la retòrica hipòcrita dels que fa anys que han predicat el turisme de qualitat mentre toleraven la devastació urbanística, la pirateria hostalera i el saqueig paisatgístic sense quarter.
Pel meu gust, em faria a la mar amb un parell de canoners i, després d’haver donat ordres de desallotjament, bombardejaria la primera línia de mar catalana sense compassió. Un cop tot arrasat es podria planificar no només el model turístic, sinó, de retruc, i amb una moderació aconsellada per l’experiència, el ressorgiment del sector del totxo. Com que aquesta proposta ja veig que resultaria impopular, confio almenys que la caiguda sigui prou profunda perquè, sense bombardejos, es pugui anar cap al turisme sostenible, que vol dir un turisme que es pugui aguantar.
juliol 8th, 2009
Previous Posts
