Escrits amb els dits

L’escriptor australià Steve Toltz corre per Catalunya aquesta setmana per parlar del seu primer llibre, Una part del tot, publicat en català per La Campana i que gosaria atrevir-me a dir que és la millor novel·la que es pot trobar actualment als prestatges de les llibreries del nostre país i les de l’estranger no ho sé perquè no hi he anat. Set-centes seixanta una pàgines (això si, gairebé dos quilos de pes) trepidants que expliquen la història d’un nen australià que es va fent gran mentre, alhora, ens va relatant, o va fent relatar a través d’ells mateixos, les històries del seu oncle (un famós criminal australià), el seu pare (el germà del criminal que no ha pogut suportar el fet de viure eclipsat per la fama de l’altre) i els avis, una estranya parella que no podria desembocar en res millor que l’esmentat parell de fills. Tot plegat un embolic familiar narrat amb una prosa torrencial, un sentit de l’humor exquisit i una capacitat d’imaginar situacions límit (físiques, psicològiques, mentals, de relacions humanes) que converteix Steve Toltz en un escriptor que per posar exemples entenedors, ve a ser com la suma de John Irving i Empar Moliner barrejats en una coctelera.  Austràlia, París, Tailàndia, són els escenaris d’una rastellera de despropòsits i aventures increïbles poblades d’un estol de personatges que competeixen per endur-se el premi al més extravagant i que, un cop arribes al final de la novel·la, els el donaries ex-aequo a tots plegats, protagonistes i secundaris. Tot i que són gairebé vuit-centes pàgines, us el llegireu volant, perquè és d’aquells llibres que no es pot deixar perquè l’acció t’estira per les solapes i perquè la concatenació de frases brillants per centímetre quadrat de paper és insuperable. Correu a llegir-lo i, mentrestant, deixeu-me posar-vos unes quantes mostres del talent immens d’aquest australià (que, per cert, va escriure part de la novel·la en un pis de la Barceloneta), començant per un fragment que podria funcionar perfectament com a raó de ser del llibre:

“La meva història és boníssima i a sobre és veritat. No sé per què, però sembla que la gent hi dóna molta importància, a això. Personalment, si algú em digués: “T’explicaré una història magnífica que és una mentida de cap a peus!”, jo seria tot orelles”

“Recordo que m’agafava de la mà per anar a comprar el diari i que escridassava el venedor atònit: “No ha esclatat cap guerra! No hi ha hagut cap crac financer! No s’ha escapat cap delinqüent perillós! ¿Per què em cobres aquest dineral? No ha passat res!”

“La clau de la felicitat consisteix a no crear-se gaires expectatives”

“Les diferències entre els rics i els pobres no són res. L’únic abisme insalvable és el que hi ha entre els sans i els malalts”

“S’enyoren tant els mals temps com els bons, perquè al cap i a la fi el que de veritat s’enyora és el temps mateix”

“La memòria és potser l’única cosa del món que podem manipular veritablement per posar-la al nostre servei, perquè no haguem de mirar darrere nostre i pensar: quin cap de suro!”

“No és estrany que els existencialistes fonamentals fossin francesos. És natural estar horroritzat davant l’existència quan et cobren quatre dòlars per un cafè”

“Tenir un fill és veure’s empalat diàriament per l’ast de la responsabilitat”

“No hi ha històries noves, només noms de personatges diferents”

“La gent sempre es queixa que no té sabates fins que veu un home sense peus, i llavors es queixa que no té cadira de rodes elèctrica”

“He arribat a la conclusió que llegir el diari és una mica com beure’s el teu propi pipi: hi ha gent que diu que és bo, però jo no m’ho crec”

“Ningú es faria una assegurança de vida si en diguessin assegurança de mort”

“És injust que l’home estigui al capdamunt de la cadena alimentària quan encara es creu els titulars dels diaris”

“Els periodistes, aquests gossos guardians de la moral, hipòcrites, pretensiosos i en zel permanent”