El president Laporta
El soroll medià tic que està propulsant el president del Barça, Joan Laporta, cap a la polÃtica parlamentà ria ja feia algun temps que havia superat l’estadi d’enraonia de sobretaula quan, l’altre dia, el propi interessat va sortir de l’armari prà cticament de cos sencer amb el millor estil dels lÃders dels països sotmesos que busquen ressò internacional: concedint una entrevista a la premsa estrangera. Un bon gol als mitjans nacionals que fa temps que el ningunegen (benvolguda correctora, no em posis cursiva a aquesta paraula com a barbarisme perquè trobo que deriva perfectament del catalanÃssim ningú: en tot cas són els castellans que cometen un catalanisme flagrant fent derivar de ninguno un terme que, en espanyol, hauria de venir de nadie i, per tant, dir-se nadiear).
Digressions filològiques a banda, el cas del senyor Laporta m’inspira un seguit de reflexions que poden ser d’utilitat per a tots aquells independentistes que d’un temps ençà estan tan esperançats amb la possibilitat que la independència deixi de ser una utopia com farts de girar el coll davant la gernació de salvapà tries que aterra en l’arena polÃtica. I si no us és d’utilitat a vosaltres, almenys em serveix per esbravar dèries pròpies, ja em perdonareu.
I què, si en Laporta vol aspirar a ser president de la Generalitat?
D’entrada, podrà ser el substitut natural d’Esquerra en el paper de boc expiatori de tots els mals per a la caverna medià tica espanyola. També podria convertir-se en l’enemic a desprestigiar per la cova medià tica catalana sociovergent, la que porta mitja dotzena d’anys disparant contra el tripartit i amplificant els trets dels socis que opten per disparar-se personalment.
Aquestes dues possibilitats poden quedar conjurades, o relativitzades, per un atac d’intel·ligència perversa de les dues cavernes si arriben a concloure que donar aire al futur expresident blaugrana pot contribuir a l’afebliment de l’independentisme per la via de la dispersió. Tot sol, Laporta restarà vots als altres però difÃcilment aconseguirà prou embranzida, tot i que de més blaus en maduren, i no penseu en cap elefant.
El tema s’anirà concretant en els pròxims mesos. De moment, però, el cas està generant comentaris força sorprenents, començant pels que critiquen que sigui un inexpert en la polÃtica o que aprofiti la rellevà ncia pública per promocionar-se. Si us hi fixeu bé, els que el critiquen per això sovint són els mateixos que blasmen els polÃtics professionals i/o que no han qüestionat mai l’entrada al parlament de gent procedent d’altres à mbits, com l’acadèmic, el sindical o l’empresarial. Ah! És que aquest és president d’un club de futbol. Com en Gil i Gil o en Berlusconi, diuen. Alto! Joan Laporta ens pot caure més bé o més malament, però la comparació és odiosa. Laporta no és el president d’un club de futbol. És el president del Barça. S’ha de ser molt marcià a Catalunya per no veure-hi la diferència. No ens preocupem pel salt a la polÃtica d’en Laporta. El cà rrec de president del Barça ja és un cà rrec polÃtic. Llà stima que fins arribar a Laporta, amb dignes i afusellades excepcions, el tron només l’ocupessin tristos presidents de club de futbol.
Afegir un comentari Etiquetes: PaÃs patit 5 gener 2010
He quedat per dinar en un restaurant de l’Eixample barcelonÃ. Tot i que fa un dia especiament fred, com que arribo aviat em dedico a fer una passejada pels encontorns del passeig de Grà cia. A la cantonada del carrer Rosselló passo per davant d’un hotel en un edifici de façana de disseny ultramodern, impactant. Faig una mica el xafarder, gens dissimuladament. Em sobta un rètol quadrat, amb lletres blanques de cos força petit sobre un fons negre pissarrós, discretÃssim, situat just al costat de la porta giratòria de l’entrada: «La Generalitat de Catalunya obliga a posar aquest cartell».
Quina bestiesa. Per què coi la Generalitat de Catalunya obliga un hotel a posar un cartell només per indicar que la Generalitat de Catalunya obliga a posar un cartell? Una mostra d’autoritarisme burocrà tic? Un exemple de reafirmació competencial? Una simple ximpleria sense sentit? Em quedo una bona estona palplantat tot rumiant sobre la possible doble lectura de la frase, provant de desencriptar el missatge, però no aconsegueixo treure’n l’entrellat. Si el sector hostaler català , administrativament parlant, depengués d’alguna de les conselleries que controla Iniciativa, potser la cosa s’entendria perquè, simplement, seria un exemple més de la pruïja de regular les coses més absurdes amb l’objectiu que els pobres individus, orfes de sentit comú perquè ens l’han assassinat a còpia de normatives paternalistes, tinguem el bon guiatge del pare govern (i la mare governa, hi haurÃem d’afegir per ser polÃticament correctes). Però els hotels, si no vaig errat, competeixen al departament que dirigeix el senyor Josep Huguet, el qual ja fa temps que ha deixat de merèixer el malnom de Lenin del Bages amb què era conegut antany.
No puc resistir-ho més. M’acosto al porter, un noi jove que vesteix una mena de lliurea, o abric llarg botonat, no em feu concretar millor, i li pregunto què vol dir el cartell. Amb una cara de pensar un-altre- pesat-que-em-fa-aquesta-pregunta, m’indica amablement que la propietat està disconforme amb l’obligatorietat d’haver de penjar a l’entrada no aquell cartell, sinó el que hi ha just al damunt, que és el clà ssic amb una hac majúscula blanca sobre fons blau, rematat amb les estrelles que acrediten la categoria de l’establiment, quatre en el cas que m’ocupa.
Ara ho pesco. Un gest de protesta, intueixo que suggerit pel dissenyador. Mal redactat, naturalment. Perquè no hauria de dir «la Generalitat de Catalunya obliga a posar aquest cartell», sinó «la Generalitat de Catalunya obliga a posar el cartell d’aquà al damunt». En tot cas, una fórmula d’inconformisme que si fes fortuna rescataria de la crisi uns quants sectors productius relacionats amb la retolació. Ja me n’imagino tot el paÃs clafert. A l’obra: «La Generalitat de Catalunya ens obliga a treballar amb casc». Al costat de la matrÃcula: «L’Estat m’obliga a circular per la dreta». A la porta de casa: «L’Ajuntament d’Oix m’obliga a pagar l’IBI». La llista podria ser llarga.
Jo ja tinc encarregat el meu. No sé on me l’enganxaré. Però dirà aixÃ: «L’Estat, i la Generalitat de Catalunya, m’obliguen a ser espanyol». Espero poder despenjar-lo aviat.
Afegir un comentari Etiquetes: PaÃs patit 3 gener 2010
Portada del llibre
He llegit en castellà (la versió en català no ha sortit ni se l’espera) El color del sol, d’Andrea Camilleri, un autor conegut bà sicament per la seva sèrie de novel·les protagonitzades pel commissario sicilià Salvo Montalbano. Al marge de la seva tirada pel gènere negre, Camilleri és autor d’un bon grapat de llibres de caire costumistes que descriuen amb una ironia que pot arribar a la pura hilaritat la manera de ser dels sicilians, amb una profunditat psicològica que ningú no ha aconseguit des de Tomasi di Lampedusa i Sciascia i amb una lleugeresa estilÃstica que el fa doblement atractiu, amb obres especialment recomanables com Un fil de fum, L’estació de caça, La presa de Macallé, La pensió Eva, La concessió del telèfon o L’ópera de Vigata. Pel que fa a El color del sol, no es tracta ni de novel·la negra ni de crònica siciliana, tot i que el text transcorre parcialment a l’illa, sinó que l’autor fabula sobre la història del gran pintor Caravaggio a partir d’unes suposades memòries que el propi Camilleri, convertit en personatge en el relat, rep de mans d’un tèrbol personatge de la fauna illenca. Un divertiment de poc més de cent planes, escrit d’una revolada, amb textos inconnexes de caire pressumptament memorialÃstic que confegeixen un relat a batzegades (la qual cosa li aporta versemblança) del pintor errant i salvatge que va ser el gran Michelangelo Merisi, tot plegat acompanyat oportunament amb unes magnÃfiques là mines il·lustrades amb els quadres que surten a la narració.
Afegir un comentari Etiquetes: El llegir no fa perdre l'escriure 1 gener 2010
No fa gaire vaig assistir a la presentació del nou treball discogrà fic d’un grup de per aquÃ. No explicaré quin grup és perquè el que em va sorprendre més de la presentació no va ser ni la qualitat de la música (ep, i que consti que sona bé, aquest grup), ni les reflexions dels membres de la banda sobre el procés de creació i d’enregistrament del cedé, ni el fet que comentessin que no pateixen pas pel nombre de còpies que vendran perquè, de fet, tenen intenció de penjar els temes a l’spotify, per més que, pel que fa a aquest últim aspecte, jo que em pensava, pobre il·lús, que amb el Myspace ja estava al dia, fins que no vaig tornar a la redacció del diari i no em vaig capbussar a can Google no tenia ni la més remota idea de què era el portal spotify, que permet allotjar i escoltar cançons via streaming, i els que sou de la meva generació no em feu explicar què significa streaming perquè davallarÃem irremissiblement per un bucle de neologismes i anglicismes que farien curt aquest article.
Total, que la sorpresa de la vetllada me la vaig endur quan un jove reporter (vull dir un reporter més jove que un servidor) va preguntar als músics com s’havien trobat utilitzant instruments i taules d’enregistrament vintage.
Vintage és un anglicisme que originà riament s’utilitzava per referir-se als vins de les millors anyades d’un celler i que avui dia ateny a qualsevol «producte antic de qualitat», segons trobo en la definició no pas del diccionari sinó de can Viquipèdia, perquè vegeu que tampoc no estic tecnològicament tan endarrerit. Inicialment, no vaig entendre la pregunta que feia el meu col·lega, però com que la qüestió no anava adreçada a mi vaig limitar-me a callar i escoltar a veure què deien els músics. En pocs segons vaig entendre que els instruments vintage, en opinió del xaval inquiridor, no són altra cosa que allò que jo i, suposo, la majoria de vosaltres, anomenarÃeu instruments sense cap tipus de qualificatiu afegit: piano, guitarra, bateria, cordes, saxòfon. Naturalment, per al meu jove camarada un instrument musical normal deu ser, d’entrada, totalment inconcebible sense endoll, tot i que l’electricitat, per al subjecte en qüestió, no deu ser pas condició suficient, per bé que necessà ria, de normalitat absoluta en el terreny instrumental.
De la presentació del disc que us relato val a dir que en vaig sortir més savi que en vaig entrar. Movent-se una mica i aplicant a aquest moviment una mica de curiositat, no passa cap dia que un no aprengui coses noves. Això no obstant, em preocupa el ritme creixent dels avenços d’aquest món d’avui. ¿Com assimilar adequadament l’onada cibernètica i digital en els arxivadors d’una mentalitat analògica com la meva? Deia Napoleó que l’època de cada persona és el temps de quan tenia vint anys. Un servidor mai no ha intentat tenir vint anys de manera permanent, la qual cosa trobo, a part de cronològicament inviable, estèticament patètica. Procuro, això sÃ, estar al dia. Però considerant que ni tan sols sé què és l’spotify, temo que aviat aniré pels llocs i la gent em dirà , mira, ja arriba el periodista vintage.
Afegir un comentari Etiquetes: Nitunivós 30 desembre 2009
Portada del llibre
Havent deixat passar uns mesos des que vaig llegir Ningú no ho ha vist, de Mari Jungstedt, he llegit Ningú no ho ha sentit, de la mateixa autora. Igual que vaig escriure sobre el primer lliurament de les aventures del comissari Knutas, no deixa de ser una tÃpica novel·la de polis i lladres sueca com tantes i tantes ens envaeixen aquests últims mesos. A diferència de l’anterior, però, aquest segon llibre el trobo més interessant que el primer, amb un cas més sòlid i una intriga ben portada, amb un final inesperat i ben aconseguit, i amb una història paral·lela d’alt voltatge eròtic que no està malament tot i que resulta tan paral·lela que fins i tot sembla una altra novel·la si no fos per les puntuals (i decisives) intervencions del periodista enamoradÃs en la resolució del crim. En definitiva, una novel·la negra entretinguda, de bon passar, on, novament, venen ganes de viatjar a l’illa de Gotland a passar les vacances, ep, això sÃ, vigilant que ningú t’esberli el cap per no donar peu a un nou argument per a la senyora Jungstedt.
Afegir un comentari Etiquetes: El llegir no fa perdre l'escriure 29 desembre 2009
Portada del llibre
«Quantes coses passen si un té paciència», escriu Josep M. Espinà s (Barcelona, 1927) en un dels textos del que és, fins ara, el seu últim llibre. L’ha titulat, inspirant-se en un poema de Jaques Prévert, i la festa segueix. Amb la i minúscula, potser com si no fos ben bé una obra tancada, sinó la continuació d’unes memòries i escrits de reflexió que l’escriptor barcelonà ja fa temps que ve publicant (Inventari de jubilacions, Temps afegit, L’ofici d’escriure…). Un treball iniciat qui sap si amb una certa voluntat de fer balanç, de punt i final però que, afortunadament, els anys han contribuït a convertir en uns agradables punts suspensius per, com el tÃtol indica, continuar la festa de viure, i d’escriure.
Al llibre hi ha un recull de reflexions sobre la quotidianitat, les petites coses (i també alguna de gran) amb un to d’introspecció lúcida, d’observació atenta del present i de revisió del passat amb una nostà lgia serena que defuig tothora el record lacrimogen.
Tot i que Josep M. Espinàs es declara poc amic dels aforismes, el llibre conté unes quantes frases memorables.
Sobre l’escriptor: «La perfecció, si existeix, no depèn de la voluntat.»
Sobre les dates: «L’home és un ser que posa dates i noms. Que vol deixar rastres.»
Sobre els brindis: «Compartir una mirada sempre és millor que compartir un soroll.»
Sobre la sort: «Voler allò que pots. Això és la sort.»
Sobre el plaer: «El plaer és el fruit ocasional de la normalitat.»
A banda d’aquestes sentències curtes i afuades, aquest petit volum conté algunes reflexions de més densitat, especialment sobre l’envelliment i la proximitat de la mort, abordades amb la serenor que atorga una ment lúcida a un cos de més de vuitanta anys: «¿La nostra mort ha de ser per als altres una notÃcia telefònica sobtada, després d’un silenci de lluny? O un anunci que anem repartint amb ulls ben oberts, amb la veu afeblida, amb les passes que s’escurcen…» Tot i la profunditat de les reflexions, l’escriptor barcelonà no abandona el seu inseparable punt d’ironia: «Si dictaminen que he de deixar els dolços i la sobrassada i dedicar-me a l’enciam, als meus vuitanta-dos anys, deu ser perquè pensen que, si no ho faig ara, ho pagaré en una altra vida.»
El mateix autor considera i la festa segueix el seu llibre més madur, per bé que Espinà s ha estat, ja des de jove, un dels autors de discurs més assenyat, net i planer: una prosa llegidora. Llegidora: el millor adjectiu amb què es pot qualificar la prosa. Una barreja d’observació distant i de sentiment proper, per bé que ell mateix explica que a la seva famÃlia hi ha hagut sempre «un estrany pudor per expressar els sentiments». Milan Kundera ha escrit que les persones sentimentals solen ser també les més insensibles. Una veritat que ajuda a entendre perquè els textos d’Espinà s són d’una sensibilitat deliciosa.
Afegir un comentari Etiquetes: El llegir no fa perdre l'escriure 28 desembre 2009
Portada del llibre
Des d’articles de grans figures, com ara Eugeni Xammar o Carles Pi Sunyer, fins a escrits anònims o signats amb inicials, publicats, o enviats, des de Mèxic, ParÃs, Buenos Aires o el camp d’internament de Sant Cebrià . Un aplec de textos fet per Quim Torra que configuren El Nadal que no vam tornar a casa (A Contra Vent) amb un denominador comú que no és altre que mostrar l’especial duresa de les primeres festes nadalenques després de l’inici de la dià spora catalana a l’exili. El llibre editat per Quim Torra conté 28 textos escrits entre el desembre del 1939 i el gener del 1940 i publicats «en qualsevol de les revistes catalanes del món lliure», segons justifica en el pròleg l’editor. La intenció inicial de Torra era establir un contrast entre aquests textos i els que es van escriure a la premsa de Barcelona per les mateixes dates, un objectiu descartat gairebé per motius anÃmics: «No ens hi hem vist amb cor. Hauria calgut una dosi de cinisme excessiva. El Nadal feixista és, senzillament, el Nadal d’un altre paÃs. Res del que en aquelles planes s’escrivia i es publicava no recorda la tradició catalana de les festes.» Amb aquest condicionant d’entrada, les plomes que desfilen per les planes del llibre són molt variades, tant pel que fa a la qualitat com al renom del signatari, però totes aconsegueixen transmetre la sensació d’aquelles festes passades involuntà riament lluny de casa. El volum inclou textos, entre altres, d’Avel·là ArtÃs, Ventura Gassol, Ambrosi Carrion, Pere Coromines o Emili Vigo, però són especialment destacables els extrets de la revista L’illot de l’Art, editada pels presos del camp de Sant Cebrià . Un aplec que conté textos d’un lirisme extrem i d’una prosa descriptiva, que retraten uns paisatges humans i mentals terribles i que transmeten la sensació que aquell primer Nadal («en el primer any de l’exili tot passava per primera vegada», diu Torra) va ser un dels més glacials que van viure molts catalans, una fredor anÃmica, després de gairebé un any d’exili acumulat a tres de guerra, que descriu perfectament un fragment del text signat amb un anònim D.C. amb el tÃtol La cadira buida: «La mare, amb els ulls cansats de cercar el fill (i quantes llà grimes no has vessat, mare, en aquests darrers anys d’angoixa!) haurà fitat la nostra cadira buida, amb esguard llarg i dolorós com només pot esguardar una mare… i tots hauran plorat.»
1 comentari Etiquetes: El llegir no fa perdre l'escriure 27 desembre 2009
Portada del llibre
No fa gaires dies havia de tornar en tren cap a Girona i, abans d’enfilar-m’hi, vaig comprar, per només 9 euros, El viatge al passat, d’Stefan Zweig (1881-1942), publicat per primer cop en català directament en edició de butxaca per Edicions de 1984. Feia temps que en aquest paÃs no es publicava res amb una relació qualitat preu tant extraordinà ria, però bé, això tampoc no és el més important d’aquest llibret de poc més d’un centenar de pà gines que explica la relació impossible de dos enamorats que es retroben després de nou anys de separació durant els quals no han pensat en altra cosa que en consumar una aventura avortada tot just després de quatre arrambades escadusseres. Una història de passió burgesa de principis de segle narrada de manera magistral, com sempre, pel mestre dels sentiments melancòlics, un Stefan Zweig més conegut per aquests verals per relats biogrà fics tan imprescindibles com el de Fouché, retrat d’un home polÃtic (la millor biografia (quasi) novel·lada que s’hagi escrit mai, pel meu gust), que va deixar unes memòries que són les de tota una generació, la del tombant del segle XIX al XX, la dels que van viure el canvi més definitiu que hi ha hagut mai entre passat al futur en tota la història de la humanitat (El món d’ahir) però que en el seu temps va ser força popular per les seves incursions en la novel·la de sentiments, no confondre amb la novel·la romà ntica. Un llibret, el Viatge al passat, que es llegeix d’un glop en un trajecte de tren de poc més d’una hora, o en una tarda de pluja de mal passejar. I si quedeu amb set, correu a comprar els altres tÃtols d’aquest autor que us he citat, i afegiu-hi, si us abelleix, Moments estel·lars de la humanitat
2 comentaris Etiquetes: El llegir no fa perdre l'escriure 22 desembre 2009
Només pel ressò internacional que ha tingut la consulta d’ahir ja ha valgut la pena. Només perquè molts descobrissin que es pot anar a votar per la independència d’aquest paÃs anant i tornant pel carrer amb total normalitat ja ha valgut la pena la consulta d’ahir. Ara sentirem a dir que si ha votat poca gent, que si no és representatiu, que si tomba que si gira. No en fem cas. Qui no s’adona que la data d’avui marca el punt d’inici d’un gran canvi per a Catalunya o bé és que no sap el que està passant realment en aquest paÃs, o bé és que ho sap perfectament però fa veure que no passa i mira cap a una altra banda. Ara cal mantenir el ritme i la progressió. D’una banda, treballant per tal que en les consultes futures, i especialment en els municipis més grans que s’aniran afegint a la roda, la participació es mantingui almenys en els mateixos nivells. I de l’altra, i aquà sà que toca treballar als partits, mirant d’evitar que el potencial que neix d’aquestes urnes no es perdi per culpa de la disgregació electoral. La dita del divideix i vencerà s és especialment cruel quan la divisió no la genera l’enemic sinó que es crea en les pròpies files.
3 comentaris Etiquetes: PaÃs patit 14 desembre 2009
Si ens hem de creure que les consultes independentistes de diumenge són una cosa seriosa, i jo m’ho crec, demà en teoria és el dia de reflexió abans del referèndum. Una jornada habitual en tot sistema democrà tic avançat, on les votacions i les eleccions i tots els actes de participació popular s’organitzen amb un calendari perfectament pautat i amb garanties de netedat, transparència i legitimitat. La pruïja dels impulsors de la moguda de demà , i de les que vindran, garanteix un acte modèlic dintre dels marges de l’alegalitat en què, obligats per la insensibilitat de la polÃtica oficial, ens hem vist obligats a moure’ns tots plegats, els que ho munten, els que votaran diumenge i els que ho farem més endavant. Demà , com deia, és una jornada de reflexió. Que, ben mirat, ens podrÃem estalviar perquè durant els últims 300 anys hem tingut temps de sobres per reflexionar i esvair tots els dubtes sobre la necessitat de votar per la independència de Catalunya. Si l’Estat espanyol us convida a cafè, un trist cafè aigualit per a tots, des d’aquest racó de paper de diari un servidor us invita, a tots els que us vingui de gust, a diumenge votar sÃ.
Afegir un comentari Etiquetes: PaÃs patit 11 desembre 2009
Següents
Anteriors
