Calidoscopi

Per iniciativa ciutadana, el Parlament debat aquests dies la conveniència de prohibir les curses de toros. D’aquesta iniciativa se n’han fet un ampli ressò a les Espanyes. Alguns han entès que era un altre estirabot dels que volen eliminar tot signe i símbol d’espanyolitat a Catalunya; una altra “catalanada” he sentit a dir a algun tertulià. Ningú ha demanat que prohibeixin ballar sevillanes, posem per cas, un dels tòpics més coneguts i promocionats de l’estat espanyol; no crec que l’argument antiespanyolista tingui una base prou sòlida. D’altres (em penso que són els que ho encerten) ho atribueixen a una sensibilitat pels animals, a fi i efecte que no siguin salvatgement sacrificats a base d’espases, punxons, carreres i marejos. I en aquest sentit moltes persones de tot arreu, catalans i espanyols també, comparteixen el rebuig per aquesta festa de sang.

De ben petit, quan encara faltava molt perquè es prohibís l’entrada a les places de toros als menors de catorze anys, vaig assistir a aquest “espectacle” en moltes ocasions. Vaig veure alguns dels considerats millors toreros del moment, toreros i rejoneadores, i no tinc la sensació que afectés la meva emotivitat veure com els clavaven una espasa d’un metre de llarg per damunt el llom, entre els omòplats, fins a l’empunyadura, que li tallava l’aorta o li foradava els pulmons i li provocava la mort perquè la seva pròpia sang l’afogava. Ni tampoc feria la meva sensibilitat veure com li clavaven banderilles, que no deixen de ser arpons petits amb una punxa grossa com el dit polze d’un adult que queda clavada a l’esquena i va burxant i dessagnant l’animal durant tota la estona que encara dura el sacrifici. Ni em traumatitzava el punxó gruixut com el canell que els clavava el picador, apretant amb tot el pes del seu cos mentre el brau intentava, inútilment, tombar el cavall protegit per a l’ocasió.

No crec tenir traumes per haver vist aquestes coses, però sí conviccions i opinions formades: primera, que és irrellevant si aquell espectacle afectava la meva sensibilitat o no, perquè és evident que al toro, l’animal, sí que li afectava, i la seva afectació implicava una mort lenta i dolorosa. I pel que té d’innecessari sacrificar l’animal d’aquesta manera, ja és raó suficient per prohibir-ho. Segona, la convicció que és un espectacle sàdic que no té res d’artístic. On és l’art? En els moviments xulescos i amanerats dels “artistes”? Si això és art, és de la més baixa categoria imaginable, i no compensa de cap manera el dolor que es provoca a un ésser viu. I tercera: que els arguments a favor d’aquesta activitat són simple retòrica. La realitat és una, i només cal veure-la en els ulls de la bèstia quan jau a terra, esperant, després de tots els suplicis mencionats, que li clavin un ganivet a la nuca que, si l’encerten, li provocarà, ara sí, una mort immediata.