El veí de sota té un ganivet

La sala no ha superat les dues proves de foc que ha tingut durant els dos únics judicis de jurat que s’hi han celebrat aquest any. Si fins ara les instal·lacions s’han hagut d’enfrontar a una ocupació mitjana d’onze membres del jurat popular, cinc advocats, el fiscal i l’acusat, aquesta xifra es multiplicarà per tres durant el judici pel cas botellón. A tots ells, també cal sumar-hi el jutge, el secretari, funcionaris, mossos d’esquadra, testimonis i assistents a l’acte, que és d’audiència pública. D’entrada, cal descartar els professionals dels mitjans de comunicació, ja que el TSJC els ha comunicat que no hi tindran cabuda, i seguiran el judici en un altre espai a part a través d’una pantalla de televisió.

A tot això cal afegir-hi que en aquesta sala s’està celebrant un judici de jurat popular contra Daniel Pierre Imandt, l’acusat d’haver esquarterat l’ex-xicota a Sant Pere Pescador. El judici va començar dimarts de la setmana passada i estava previst que acabés ahir amb la lectura del veredicte. Però hi ha hagut un problema que s’hauria d’haver previst, que és que, a causa de la complexitat del cas, els membres del jurat no van tenir prou temps ahir per deliberar i acordar un veredicte i, per tant, s’ha ajornat tot fins avui. Però avui la sala estarà ocupada pel judici del cas botellón, i per tant caldrà improvisar, i el judici del jurat s’haurà de traslladar previsiblement a una altra sala de dimensions encara més reduïdes per fer la lectura del veredicte.

Aprofitant que la «Roja» juga avui amb Honduras i que hi ha una expectació mediàtica pel partit, és bon moment per recordar una dada molt dramàtica: aquest any han assassinat 9 periodistes en aquest país. Aquestes dades certifiquen que Hondures és el país més perillós per exercir la professió de comunicador. L’última mort va esdevenir la setmana passada, quan Luis Arturo Mondragón, director de notícies del Canal 19 de la ciutat d’El Paraíso, va ser tirotejat quan estava assegut al porxo de casa seva amb el fill. El periodista havia rebut amenaces de mort per haver denunciat casos de corrupció comesos per funcionaris locals i diputats. Els mitjans de comunicació són un dels sectors més afectats des del cop d’Estat, amb més de 300 periodistes que han patit agressions, que van des de l’assassinat, els abusos, intimidacions, censura i el tancament de mitjans. La majoria d’ells havien denunciat violacions dels drets humans, casos de corrupció o narcotràfic. Cal lluitar contra aquesta xacra, però per començar que tinguin clar que per  molts periodistes que matin, la veritat no morirà.

Suposem per un moment que necessiti un trasplant de cor. Acceptaria rebre un òrgan d’un criminal? Segons determina un estudi que ha realitzat la Universitat de Bristol, més de la meitat dels britànics ho rebutjaria. En una investigació amb estudiants, el professor Bruce Hood ha comprovat que la reacció davant la donació d’un òrgan és negativa si el malalt sap que l’òrgan era d’una «mala persona» o un assassí. A més, el científic britànic sosté que, entre els pacients que han rebut òrgans de donants, un de cada tres considera que ha rebut aspectes de la personalitat dels donants, i creu que tenen connexions psíquiques amb l’antic propietari de l’òrgan. Un concepte que, evidentment, no té fonament científic. Afortunadament, les donacions d’òrgans en la majoria dels països es realitza de forma anònima, i els receptors desconeixen la personalitat del donant.

Rebecca i Daniel Smith, els dos menors assassinats fa un mes per la seva mare a l’hotel Miramar de Lloret de Mar, van ser enterrats ahir al cementiri lloretenc. Va ser una cerimònia molt trista. No tan sols perquè molts dels assistents van plorar la mort de les criatures, sinó perquè la família dels petits es va desentendre completament de les criatures. Ni avis, ni tiets, ni pares, ni germans… no va venir ningú! La Rebecca i en Daniel van ser enterrats entre desconeguts. L’Ajuntament lloretenc va ser qui, per llei, va haver d’organitzar i pagar la cerimònia, perquè ni tan sols el consolat britànic va fer un esforç per reclamar els cossos i repatriar-los a la Gran Bretanya.
Em costa entendre tot plegat. Primer, que la mare els matés perquè es veia sola i pressionada pel serveis socials catalans i britànics que li volien prendre les criatures perquè el seu pare està acusat de pederàstia. I segon, pel rebuig i abandonament que han patit els nens, fins i tot el dia que havien de ser enterrats. Em quedo amb les paraules que va pronunciar mossèn Jesús durant la missa: «Una societat que no protegeix els menors és una societat malalta».
Amb el temps veurem si el nínxol número 71 del bloc de la Mare de Déu de la Mercè, on van ser enterrades les dues criatures juntes, tindrà una làpida amb els noms i cognoms dels petits, i de tant en tant algun ram de flors. O pel contrari, la làpida quedarà en blanc i el record de la Rebecca i en Daniel en l’oblid.

Les profecies que la verge de Fàtima va revelar el 1917 a tres nens portuguesos encara no s’han complert del tot. Benet XVI avisa que als éssers humans encara ens espera noves i terribles desgràcies. «La humanitat ha aconseguit desencadenar un cicle de mort i terror», assegura el pontífex en la missa que ha fet al santuari de Fàtima, a Portugal, davant de prop de mig milió de persones. Segons el papa Benet XVI les profecies de Fàtima, que es van fer públiques integrament fa deu anys, no només es referien a l’esclat de la II Guerra Mundial, a les persecucions contra els catòlics per part de règims comunistes i nazi, o l’atemptat contra Joan Pau II el 1989 pel turc Ali Agca. El pontífex també està convençut que l’escàndol de pederàstia que des de fa mesos sacseja a l’Església també forma part del tercer secret de Fàtima. Malgrat que Benet XVI assegura que les guerres i el terror encara no han acabat, convida als catòlics a esperar amb optimisme el futur.

Hem pogut llegir avui al diari un informació ben trista per a la democràcia. Un grup de treballadors de l’empresa de la constructora del regidor de l’equip de govern de Sant Feliu de Guíxols, Pere Luque (Amics), es van presentar ahir al matí a casa de l’exalcalde, el socialista Pere Albó, per increpar-lo. Segons la versió d’Albó, aquests treballadors el van insultar i el van amenaçar, a ell i a la seva parella, i van trencar un dels vidres de la porta de l’entrada del domicili.  Per contra, Luque diu que els treballadors es van presentar per iniciativa pròpia per demanar pacíficament explicacions del per què l’exalcalde va denunciar que el regidor d’Amics estava fent unes obres en un pis del carrer Major sense els permisos municipals.

És trist per a la democràcia aquest succés perquè, en primer lloc, uns i altres utilitzen la política i els càrrecs públics com a disfressa per amagar una realitat: tot plegat és una picabaralla personal que ve de fa molt temps. En segon lloc, perquè no es pot utilitzar uns treballadors que s’estan jugant el seu sou i la seva feina com a arma venjativa. I en tercer lloc, perquè qualsevol regidor de qualsevol ajuntament ha de donar exemple, i si falten tràmits per començar una obra, ni que siguin mínims, cal esperar, com fan tots els ciutadans.

Em sap molt de greu, com a baix-empordanès, que aquesta notícia hagi tingut un ressò estatal important i afecti negativament la imatge del municipi. La gent de Sant Feliu de Guíxols no s’ho mereix. Espero que tots els implicats reflexionin sobre el que ha passat i no donin més arguments als ciutadans perquè deixin de creure en la política i en la democràcia.

Durant una conversa de cafè, un amic em comentava ahir que la independència no és res més que una evolució històrica. I té tota la raó. Si ens ho mirem des del punt de vista més essencial, ens adonarem que el planeta Terra no va néixer amb unes fronteres marcades: aquí posarem França, aquí van els Estats Units i aquí Suècia. No va ser així. Els mapes es van dibuixar segons uns interessos polítics, socials i econòmics. El propi ésser humà ha evolucionat. Per bé o per malament, els homes i les dones van deixar de fer el mico i van baixar dels arbres. Amb els països ha passat i passarà el mateix. Naixeran nous països i el planeta continuarà girant. És l’evolució. Se que és una reflexió òbvia, però és que cal tenir-ho en compte davant d’afirmacions que diuen que «esto es España». Sobre el paper sí que ho som, però és clar que hi ha un divorci. Espanya no ens estima, és més, ens odia, però sí que ens utilitza econòmicament perquè des d’Europa ja no ragen calers. I davant d’aquesta situació, i davant la ceguera partidista dels polítics, l’única solució és la mobilització ciutadana. Perquè cal que tothom tingui una idea molt clara, i tornem a una altra idea essencial: la sobirania som nosaltres, el poble, i el vot és una delegació de la nostra sobirania que el confiem als polítics. Per tant el vot és la màxima expressió de la democràcia. I Catalunya serà el que el poble vulgui, el que el poble voti. Així doncs, si a les consultes d’arreu del país guanya el «sí», per molt que no sigui vinculant i per molta emprenyada que agafin els polítics que s’omplen la boca de demòcrates, el poble haurà parlat, el poble haurà decidit. A partir d’aquí, els polítics tindran la obligació de treballar per la independència de Catalunya, per bé o per malament, però ho hauran de fer perquè així ho haurà decidit la societat. Com diu el lema de la campanya, no deixem que decideixin per nosaltres, avui tots a votar!

Fa un parell de setmanes que han començat les obres de manteniment de l’asfalt de la C-31 entre Castell-Platja d’Aro i Palamós. Aquestes obres han provocat afectacions al trànsit i unes restriccions que afecten a la carretera entre les nou de la nit i les set del matí, i que duraran fins al 30 de juliol. Clar, en ple mes de juliol, temporada altíssima de turistes, aquestes tasques de manteniment estan fent llargues cues en les dues direccions, ja que només es pot circular per un dels dos carrils de la carretera. Aquesta situació pot indignar al turista, al ciutadà, al veí de la zona, que veu com se li acaba la paciència davant del volant. Això rai, té remei amb una til·la. però el que és indignant és que l’administració es gasti una mà de diners en el reasfaltament del tram entre Palamós i Castell-Platja d’Aro ara al juliol, quan al setembre tenen previst començar a rebentar aquesta mateixa carretera per fer-hi el desdoblament. Aquesta obra ens costarà a tots uns 67,4 milions d’euros, i ara s’estan gastant al meu parer inútilment uns quants més en tapar bonys i clots. Crisi? Que va!!!

El govern de Sant Feliu de Guíxols està a la corda fluixa. El quadripartit -PSC, TSF, ERC i ICV- no se si acabaran tant malament com Fito Páez i Joaquín Sabina després d’enregistrar el disc “Enemigos íntimos”, però la la veritat és que la cosa no rutlla. Mentre ICV i ERC es mantenen de moment al marge de la polèmica, Tots per Sant Feliu (TSF) i PSC es continuen ferms en les seves posicions. La història és que a l’alcalde, Pere Albó (PSC), se li va “escapar” durant un ple el cessament del responsable de l’àrea de Serveis Públics. Una decisió que ningú dels socis de govern en tenia coneixement. La prova, les cares de sorpresa dels regidors, que eren un poema. Uns amb les mans al cap, d’altres gesticulant, d’altres no parant de parlar amb el company del costat… vaja, si no heu vist les imatges, demaneu-les a TV Costa Brava, que valen la pena. Aquesta decisió ha desencadenat l’actual crisi de govern. Tots els grups estan d’acord que cal una remodelació del servei de neteja, ho diuen també les associacions i els veïns de Sant Feliu, però TSF no està conforme ni amb les formes ni amb el fons. Amb les formes perquè la decisió de cessar el responsable dels Serveis Públics la va prendre unilateralment el PSC, quan l’àrea depèn d’una regidoria que dirigeix TSF. Pel que fa al fons, TSF no està d’acord amb la destitució d’aquest responsable. I tot això passa mentre el cap de llista de TSF està molt lluny, passant un dies de vacances. Ja és mala sort! Primer, perquè se li va a norris uns dies de relax -vulguis o no, no pots estar al marge de la crisi a Sant Feliu-, i segon, perquè amics i companys seus estan passant “sols” la primera gran crisi de govern. En tot cas, tot es decidirà la setmana del 15 de juny, quan torni el cap de llista de TSF i quan tots plegats s’hagin donat un temps prudencial per reflexionar. En total són quinze dies, un temps més que suficient per fer part del Camí de Sant Jaume, un molt bon lloc per desconectar, reflexionar, meditar, trencar-te les banyes i tornar amb les piles recarregades i amb les idees clares.

No ha pogut ser. Víctor Sanmarini, el jove que volia superar el rècord Guinness Mundial de tocar la bateria de forma ininterrompuda més de sis dies (120 hores), no ha pogut superar aquest marca. La matinada passada la son li ha guanyat la partida, i després de 84 hores seguides tocant la bateria ha hagut d’abandonar. No haurà fet el rècord Guinness (almenys el mundial, perquè l’espanyol l’ha pulveritzat perquè estava en 20 hores), però ha deixat una empremta molt profunda. Ha aconseguit que tothom, tot Sant Feliu, tota la comarca, molta gent d’arreu de Girona i Catalunya s’acostessin a Sant Feliu de Guíxols a saludar-lo, donar-li ànims, tocar-lo i estar amb ell. I sobretot, el que ha aconseguit és unir el poble, despertar-lo d’aquest malsón del dia a dia marcat per la crisi. Ha remogut els sentiments d’aquells que l’han vist intentant fer la proesa. El jove bateria, de 34 anys, ha volgut fer aquesta proesa per lluitar contra una malaltia infantil, la Síndrome de West, que precisament es va emportar la vida de la seva germana amb tan sols set anys. Sant Feliu té un nou heroi: el Víctor, el “noi de la bateria”.