Fragmentari de Nova York

0

He tornat a procrastinar. De fet, ho faig sempre… Em costa arrancar. També coronar. No gens menys que continuar. Em costa tot… Però sembla ser que, eppur, em moc, que la nave va. Vaig prendre les notes per aquest últim fragmentari a Nova York, però l’estic acabant d’escriure tres mesos més tard a Los Angeles, on m’he hagut de traslladar per cloure el màster que allí vaig encetar. Així doncs, aquest fragmentari finalitzarà tal com va començar: descol·locat, postposat, temporalment escindit. Perdut. Seria trair massa la sinceritat amb què s’ha escrit fins ara pretendre presentar com a recent el que va passar ja fa massa temps. Acabarem doncs fent arqueologia de les notes d’uns records dins el record d’un record. Amarcord.

1

Suposaria un repte intentar fer quelcom més avorrit. Empire és, tal vegada, la pel·lícula més exasperant que s’hagi filmat mai. Estem parlant de 8 hores seguides de l’Empire State Building en un mateix pla estàtic, des de les últimes llums del vespre fins a la foscor de la matinada. La major part de la “pel·lícula” transcorre de nit amb el gratacels il·luminat, però durant les dues últimes hores la il·luminació desapareix i simplement es veuen tres punts de llum, en el que sembla un quadre sideral. A un se li pot acabar dislocant el recte de tan modificar l’encaix en el seient com una peça de Tetris en ple frenesí rotatiu. L’espectador ho ha de posar tot.

A l’Anthology Film Archives, probablement la sala de cinema més selecta del món, s’hi projecta aquest torradot inacabable que Andy Warhol va filmar el 1962 des del Time Life Building amb l’ajuda de Johnas Meckas, mite vivent dels diaris filmats i actual patró dels Archives. Entro a la sala Maya Deren incrèdul pel que em disposo a vivenciar. El pati de butaques, com no podia ser d’altra manera, està ple de freaks. Ens mirem els uns als altres amb respecte i cordialitat, compartint un tímid somriure irònic pel que sabem que estem punt d’experimentar.

2

Durant les 8 hores que m’hauré de passar davant la pantalla mirant una imatge immòbil em proposo fer memòria del que ha estat un any a Nova York. Previsor com no sóc, m’he emportat uns papers doblegats per si em dóna per escriure. Al cap de 15 minuts d’Empire State quiet, el meu cervell comença a fer xup-xup i començo a escriure a la tènue llum dels esglaons, utilitzant com a suport un llibre que conté l’obra mestra d’Arthur Miller. Faré un repàs del que ha estat la meva segona etapa novaiorquesa sobre La mort d’un venedor, una catarsi que potser un dia, més endavant, transcriuré amb algun arrengament puntual.

3

Em fa mandra composar una prosa mínimament arregladeta i, desidiós de mi, anoto que hauria d’escriure algun comentari sobre l’actual fenomen ‘Lady Gaga’ en relació a Warhol i als freaks… Alguna cosa sobre els perdedors que acaben rient últims i millor… Aquells que superen les pròpies barreres aprofitant la seva feblesa per enfortir-se… Els que dels defectes en destil·len virtuts… Amèrica està feta d’aquestes històries, i als americans els encanta veure-les repetir-se fins a la sacietat… El loser de Pittsburg que va a Nova York i fa de sí mateix una icona universal de la cultura pop… Auto-superació, self-made, supervivència del més dèbil… Darwinisme social? Diu Meckas que Warhol no era ni de bon troç el millor artista que va donar la dècada dels 60, però que “era molt actiu, obert, relaxat i acceptador, abraçant-ho tot, dient sí, sí, sí, com un bon pare… L’Andy ho acceptava tot i tothom, i d’això es tractava la Factory. Ho filmava absolutament tot. Va convertir la seva vida en art”.

L’altra cara de la moneda, m’atreveixo a pensar, és la peça teatral sobre la que escric, la tragèdia contemporània per antonomàsia, el derrumbament del somni americà amb tots els tòpics inapel·lablement revocats. Penso en la farsa permanent en què viu la família Loman, en l’auto-engany del creure’s millor del que son, i en com aquesta il·lusió finalment els porta a la més gran desgràcia, el suïcidi d’un pare que no és capaç de continuar auto-administrant-se mentides en un món que se li ha anat fent angost fins a sufocar-lo.

Tanta falsedat em porta a reconsiderar el valor que té dir la veritat sempre que es pugui, en el ser sincer… Que el món ja es reequilibra, que ho pot acceptar gairebé tot, que sempre s’hauria d’intentar ser franc perquè, en el que a les relacions humanes es refereix, allò que de vegades pot semblar un remei sovint és pitjor que l’enfermetat… Que a llarg termini la veritat té les de guanyar, i que si es té l’hàbit de dir-la, es tendeix a no caure en els excessos pels quals després s’ha de mentir… O a reconsiderar el motiu que ens porta a inventar certes fal·làcies… M’agradaria tenir prou valentia com per poder ser sincer fins a l’absurditat, encara que m’arrisqués a sortir-hi perdent en les immediacions espacio-temporals. En tot cas, el sentit comú em recorda que la millor solució sol ser la previsió… Malgrat no són poques les ocasions en què unes bones intencions inicials acaben tornant-se en la nostra contra… Reconec que la vida ens depassa de forma incontrolable, i que no podem fer més que acceptar esportivament, i sovint castrant la pròpia voluntat, que mai es pot tenir tot. Estoïcisme tràgic al canto…

Però tornem als perdedors americans, als que capgiren el seu destí davant l’adversitat d’un món que se’ls ha revelat antipàtic, havent-se tornat empàtics, tolerants i agradables  amb l’entorn durant el procés, però no per això indolents. Estem parlant d’uns losers que volen ser amables amb tothom perquè saben que qualsevol persona està lliurant una dura batalla, i que fan seva la cita de Warhol mai superada en ingenuïtat: “I think everybody should like everybody”. Entre els freacks de l’Archives s’hi respira comprensió. Vull ser un d’ells. Com més conec la meva naturalesa, més abnegadament ingenu vull ser, més tonto si s’escau, més acceptador del món i de mi mateix amb els nostres respectius defectes.

4

Durant 8 hores d’Empire poden assaltar-me tots els pensaments, els més estranys. Com en un somni, visions extravagants es succeeixen, una darrera l’altra, sobre el gratacels. Intento posar-me en el cap de cada un dels espectadors que m’acompanyen, amb les seves respectives olors de sabó, tipus de pell, columna vertebral, septe nasal, narius, caiguda d’espatlles, caixa toràcica, respiració, batec de cor, ungles de peu, cluc d’ulls, etc.

Des de fa temps, concretament des de que vaig descobrir Walter Benjamin, paro extrema atenció a la fisiologia i fisonomia de les persones, fins i tot als detalls més insignificants. I és que seria tan diferent la meva vida amb un arc de celles menys mussolesc, o amb dos dits més de front, o amb un altre tipus de pell, o amb una olor particularment pronunciada, o amb una propiocepció olfactiva que em fes obviar quant diferent puc arribar a ser de l’altra gent, i em disposés a comprendre millor que, en el fons, si fa no fa, tots som iguals…

5

Imbuït per l’abstracció onírica del moment, em plantejo fins a quin punt els somnis influeixen en el procés creatiu… Cal deixar espai per omplir-se de somni, mostrar-se disponible, permeable, porós. Esponjívol… A Fellini no li agradava la paraula “improvisar”; deia que el que feia ell era buidar-se i mostrar-se favorable a seguir les senyals, les impressions, ecos que venen de lluny, ja sigui un succés del diari o el tremolar d’una fulla… Mostrar-se disposat a fer de mare d’una obra que està naixent en cada instant, induir-se a parir veritats llargament incubades aplicant la maièutica socràtica al propi inconscient. Una mena d’espera que té a veure amb la voluntat de creença, però desprovista de connotacions místiques… I si em pregunten què espero, què he de dir? Em pregunto… Una fe oximorònicament laica? Una creença desnatada? Agnòstica? Light? Atea? UHT?

6

A Nova York hi subjau certa energia latent que no permet dormir tranquil… Però no per això un es desperta cansat… És una forma de desvetllament permanent, una altra freqüència REM que fa somiar despert, i que permet a les fantasies, de vegades, poques, aconseguir tocar la realitat. A Nova York s’hi ve amb somnis, i a somiar despert… Hom hi ha d’arribar carregat amb uns ideals que l’instigaràn a fer el que, a fi de comptes, més es fa a Nova York: treballar.

Tot i així, el cementiri de somnis irrealitzats és molt més extens que el selecte panteó dels pocs que han reeixit, i d’això aquesta ciutat també se n’alimenta. Aquí cada dia neixen i desembarquen aspiracions de tota mena que el tofut sedàs de la fortuna s’encarregarà de garbellar.

7

La por s’ha de cultivar, sobretot en el procés creatiu… “Un home sense por, és un estúpid”. Fellini dixit. Em fa por no tenir prou por. Alhora em fa por tenir-ne massa, doncs també en Xavier Cercas tenia raó quan em va assenyalar que “la felicitat consisteix en viure sense por”. Aquest seny Pau… Què en farem d’aquest seny?

8

Al cap de molt poc d’arribar a NY, al llegir Invisible de Paul Auster, em vaig adonar de que l’únic que realment contaria després de la meva estada en aquesta metròpolis erecta seria el que deixés escrit. És per això que vaig sacrificar dies de lleure en què hauria pogut jaure a la gespa de Central Park o la sorra de les platges de Long Island, tardes que hauria pogut jugar a escacs a Union Square i tantes hores que hauria d’haver dedicat al cine… Tot per narrar-me, per auto-examinar-me… Unes renúncies de les que, tot sigui dit, reconec que no me’n penedeixo gens.

9

“El gust de la vida està en l’espera del missatge, no en el missatge en si”, se m’acut… Però si ja ho sabem tots això home… A vegades la teoria és tan fàcil de formular que només fa més insuportable la pròpia incapacitat per aplicar-la.

10

Amb un sangtraït tacant l’ungla del dit gros connectat al seu peu esquerre (és mentida), Woody Allen va clamar: “Res em molesta més que em demanin perdó abans de trepitjar-me”. Heus aquí una mala passada que em faig sovint, i el que és pitjor, en molts casos sense prèvia disculpa.

11

Un dimarts que pretenia anar al MoMa vaig acabar assegut al costat d’una parella de sud-americans executius en un Starbucks davant del Hilton… I és que vaig escollir l’únic dia de la setmana que el museu roman tancat… Estaven enfadats, discuteixen en veu baixa i profunda gravetat, quan de sobte vaig escoltar com la noia li etzibava, “Oye! La palabra perdón pierde el sentido cuando se usa contíunamente…”, al que el noi, atordit, va respondre en un to gairebé imperceptible: “Perdón”.

12

De vegades em rellegeixo i tinc la sensació que si fos algú altre i llegís el que he escrit pensaria que sóc una patata bullida. Ho penses?

13

M’auto-desautoritzo permanentment, fet que denota una falta de confiança en mi mateix i un complexe d’eterna ignorància flagrants. No és auto-flagel·lació gratuïta, no; és estricta auto-avaluació. Val a dir que aquest pudor sol cohibir a molts dels que hem hagut de combregar i passar per l’aro de l’academicisme ranci des de jovenets. Sempre hi haurà la figura del professor protegint-se a sí mateix de l’inconegut, del maestrito con su librito… O el que és pitjor, l’indocta ignorància camuflada del becari, aquell ajudant i aprenent de mestre que no descarto acabar essent algun dia… Sempre n’hi haurà un d’aquests que em vindrà rondinant i em retraurà que la forma com cito i em serveixo de tal o qual autor és totalment desencertada, infundada, irrellevant, immotivada i/o incongruent, inacurada, desafortunada, et alter. Segurament, però, tindrà raó.

14

No sóc intel·ligent, ni molt menys, però és que de cap manera, és que no ho sóc gens… Ans al contrari. Sóc prou tonto com per poder ser intuïtiu, em sembla. Suposo. Almenys així m’ho ensumo. La meva incompetència lògico-formal em permet donar crèdit a les meves impressions irracionals, i per això dono gràcies.

15

“Estem massa acostumats a atribuir a una sola causa allò que és producte de moltes, i la majoria de les nostres controvèrsies venen d’això”, diu Marc Aureli. El seu estoïcisme eclèctic i tal… Com que “i tal…”? Que era Imperator eh, alto! El problema, suposo, és que hi ha causes causants incausades i causes casuals inexplicables que no són ni causes de tan incomprensibles com són per la nostra ment creadora d’inferències i conjectures causals… I abans del Big Bang què, eh? Què? Ens hem preguntat tots alguna vegada… El tema està en no ser reduccionista, ja ho pillo…

Però aquí en ve una altra de Marc Aureli: “Un home noble es compara i es té en compte a sí mateix en referència a una idea més elevada que ell; l’home dolent es compara amb quelcom més baix. El primer produeix aspiració; l’altre ambició i enveja, que és la forma d’aspirar de l’home vulgar”. Caguem-nos tots.

XVI

El hombre es por natura la bestia paradójica,

un animal absurdo que necesita lógica.

Creó de nada un mundo y, su obra terminada,

“Ya estoy en el secreto –se dijo- : todo es nada”.

Proverbios y Cantares

17

En algun moment d’inèrcia post-coital de la meva accidentada existència m’he atrevit a pensar en la plenitud extàtica com allò del que podria estar intrínsecament conformada la realitat humana… I en com estem tan mal concebuts que només toquem la felicitat completa en els breus instants en què marquem un gol, o similar… Per això sovint flirtejo amb l’ateisme, perquè si hi ha un Déu, no pot ser digne de tal paraula… Si hi ha quelcom o algú, ha de ser un cabró totpoderós, o, en el millor dels escenaris, un inútil amb bona voluntat, però incapaç d’intervenir en res. En el pitjor dels casos, un cínic malparit. Ara resulta que em posseeix l’esperit de Prometeu… Espero no acabar com ell… Però per molt arrogant que sigui posar en entredit l’existència d’una divinitat, això no hauria de significar hybris, no davant una criatura tan abjecte…

Però també penso en el pare de Kierkegaard cagant-se en Déu des del cim d’algun turó de Jutlàndia, i en el remordiment de consciència que el va trepanar durant la resta de la seva vida per culpa d’aquell exabrupte existencial… Millor em quedo amb l’agnosticisme, no fos cas que a Déu li donés per llegir això. Perdó eh… Perdó, però ets un capullo.

+

El piadós Pascal dient que és millor creure com a premissa i l’ateu Sennett que millor no, que amb l’ateisme com a premissa ens hauríem estalviat molt de terrorisme i barbàrie inquisitorial. En Xavier que veu a Déu com un més entre tants altres inconvenients… Hawking que ara ja no entén la seva absència com un inconvenient teòric per explicar un origen de l’univers microcòsmicament múltiple… I el mateix Zeus explicant als plorosos cavalls del difunt Pàtrocle en cant XVII de la Ilíada que “no hi ha res més miserable que l’home entre tots els éssers que respiren i es mouen damunt la terra”. Estem cascats…

+

Sembla que Déu ens ha fabricat privats de la possibilitat de ser consistentment feliços, d’aquí tots els mites creacionistes amb un pecat original auto-inculpatori… Déu és la creació més gran que ha fet l’home, i així ens ho agraeix… Però si realment existeix per se un energumen de tan incommensurable magnitud, espero que tingui en compte la meva naturalesa patològicament dubitativa i passi per alt aquestes línies, però que no deixi d’escoltar les pregàries de la meva àvia Carme quan li demana, de vegades agenollada, que m’afavoreixi i protegeixi…

+

Non est reluctandum cum Deo, assevera Robert Burton en el seu estudi sobre l’Anatomia de la melancolia causada per Déu… És a dir, que “Déu mos en guard d’enfrontar-nos a Déu”, encara que fos el causant de tots els nostres patiments… A més, ens recorda com Theophrastus Philippus Aureolus Bombastus von Hohenheim recomana sotmetre’s a la mà de Déu i reconèixer les nostres ofenses tot demanant-li clemència, ja que una eademque manus vulnus opemque feret, que en cristià vindria a dir que: “la mateixa mà infligirà la ferida i proporcionarà el remei”.  Cagum Déu! Aquí no hi ha Déu que s’aclareixi…

+

I atenció perquè pel retrovisor esquerra apareixen els judeocristians, tan pietosos ells, tan acceptadors i resignats, tan poc afrontadors… Però els esquivo! I quan ja els estic perdent de vista em trobo a Nietzsche de cara, decepcionat perquè es pensava que a hores d’ara ja començaríem a ser sobre-humanament lliures, quan en el que ens hem convertit és en un planeta sense rumb i saturní, a punt de fer aigües en múltiples sentits… No som herois homèrics, sinó que continuem essent personatges de sàtira, criatures d’un dia… Potser només ens queda crear a partir dels clàssics, com va fer el propi Nietzsche, aspirar a encarnar la magnitud de la tragèdia altra vegada, però procurant tenir dignitat tràgica sense Déu que valgui, ni superhomes ni hòsties… Essent, si cal, massa humans… Menys herois individualistes mirant-se el melic les platjes de Troia, per sublim que sigui la llum de la metàfora que els descriu, i més anònims dramatis personae socialment immersos en el festival dionisíac de la polis. L’únic que tenim com a referent és la mesura que ens van deixar els antics, però no reproduïda ni renovada, sinó integrada i restaurada. De l’arcaic a l’ultramodern, de la inutilitat de les runes a l’eficiència del titani. Apuntalem doncs la nostra confusió sentint-nos part de la humanitat, abracem l’humanisme edificant del món Clàssic i el Renaixement que ens ha informat a tots en positiu. Siguem germans. Oooooooh…  Abracem-nos… Siiiiiii… Diguem sí, va, encara que a fi de comptes no sapiguem a què, ni perquè, ni on està el mando de la tele…

+

El miratge de Déu, igual que el de tot absolut, és producte de la nostra configuració neuronal, de la necessitat d’un principi regulatiu que ho fonamenti tot… Diferència fe/raó… Déu pensant-se a sí mateix de maneres inimaginables. Potser estem tots en el somni d’un Berkeley irònic… O en el d’un koala albí? Altres mons són possibles… Ganz andere.

Després de tot, suposo que seria una mica absurd continuar negant l’existència d’una cosa que nosaltres mateixos hem creat… Així que de res serveix tot el que fins aquí s’ha escrit. Ja n’hi ha prou d’aquest color! Machado:

Ayer soñé que veía

A Diós y que a Diós hablaba;

y soñé que Diós me oía…

Después soñé que soñaba.

+++

Ja ho heu vist, ho volia deixar estar, però per algun estrany motiu l’afilada punta de l’Empire State m’incita a donar més voltes al tema i a tornar a pensar en el dolor que afligeix al món, en la Teodicea, en el Déu que tolera el patiment… Pot un Déu ser impotent, tolit, dolent? Però si això aniria en contra del mateix concepte de Déu… Fregaria l’absurditat…

Imatge: Un nen petit mig mort de gana és penjat a Auswitch. George Steiner la reprodueix a Errata i es pregunta “on és Déu en aquell moment?”. En ser contestat que Déu és aquell nen, l’humanista considera tal resposta una “bafarada nauseabunda de patetisme antropològic”. Hi ha qui es revela amb esperit prometeic davant tan inadmissible injustícia, com Hesíode, Ésquil, Goethe, i companyia, tot fent pal·lesa l’intolerable comportament del que sigui que està allà dalt, però pagant el preu de viure sense referents omniabarcadors… I qui, no sentint-se capaç de renunciar al sentit, el busca en la providència, l’astrologia, l’I-Ching, les galetes xines… Woody Allen (altra vegada) des del seu ateisme cínic-escèptic-estoic i tot plegat, considera que una pitonissa, una religió i una galeta de la fortuna són igualment vàlides si ajuden. Whatever works. El pragmatisme americà d’allò que funciona… I “si funciona, no ho toquis”, que diuen els enginyers… Però la fe només funciona amb aquells que ja la tenen, amb els ja convençuts. És un do, del que només se’n pot proclamar el misteri.

Què ens passa? Que necessitem pensar que no estem sols? Que precisem un testimoni de la nostra miserable existència, de la nostra condició de desemparats? O és que potser l’existència de quelcom, en comptes de res, no és prou absurda i arbitrària per si sola que a sobre necessita uns éssers adolorits que l’escrutin i n’aixequin acta? Pot ser, però no puc copsar aquesta tendència a l’auto-engany, haig de clamar contra allò que mai hauria d’haver obtingut carta de naturalesa, però sempre amb esperança d’algun dia poder viure en un món millor, compte…

Hostiestic molt perdut… No sé què dic, per on vaig, ni on pretenc anar a parar amb tanta queixa… Què vols, acabar essent un expert de la crítica existencial despitada? Recuperem l’esperança vinga, tornem a visualitzar un humanisme regenerador, un art excel·lent i equil·librat que ens faci sentir plenament membres de la humanitat, completament el que som i del que estem fets. Presento que la curació deu consistir en un estat de consciència més elevat, en un retorn a la infància després de la vellesa, en un renéixer després d’haver viscut i haver vist viure. Déu només pot ser un nou començament.

18

Esperant caure del cavall…

19

Torno a l’Archives. Baixo a la terra. Sembla mentida però de sobte m’adono que fa molta estona que estic mirant el mateix. Penso en la meva situació aquí dintre i una línia aflora:

L’home és aquest estrany animal capaç de compromís.

Et repreguntes per tu, pel món, per qui ets, per què fas, per què cony fem tots aquí davant d’una imatge en moviment d’una cosa estàtica… Una imatge epítom de la raresa de la Nova York subterrània…. L’Empire de nit flota, és abstracte. Som uns 20. El silenci és absolut. Serenitat. No veig el que escric. Al cap de tres hores un ja només s’enfronta a sí mateix.

L’Empire està allà, de la mateixa manera que ho està si es surt al carrer. A fora hi fa una calor insuportable, a dins ens pelem de fred… No hi ha so, només se sent l’aire acondicionat esbufegant a tota màquina. De tant en tant s’encén una llumeta al voltant del gratacels. De vegades l’encuadrament canvia lleugerament. Torno a pensar, ara més desperdigadament, en tot l’any passat a NY. Recapitulo, vaig recordant la gent, les situacions, la seductora festa, la feina feta, els sentiments que m’han mogut, els canvis que he experimentat, el que he vist, el que he hagut de suportar…

Davant la successió de fotogrames immòbil se’m sobreposen les moltes persones que he conegut i que m’han fet estar content, les cares de les quals flueixen una per una davant l’Empire. Veig els companys de classe, els becaris, els catalans residents a Nova York, els visitants… I tants, i tants altres… Desplego l’encomiable catàleg de persones per les quals aquest any ha valgut la pena i els somric amb agraïment.

20

Amarcord dels freds matins arraulit sota la manta escoltant E lucevan le stelle o Vesti la giubba, ambdós rossinyols Di Steffano i Caruso desvetllant el dia des de l’I-Pod dins de l’I-Phone en la més pura intimitat musical, després que sonés l’alarma enfurismadament i la mandra em deturès d’anar a cole… Però llavors em deia que: s’ha acabat el bròquil! Que ja sóc grandet, i que per mi va el pollastre… I m’estirava per les rastes i m’administrava una dutxa d’aigua congelada…

I amarcord també d’aquells d’hivern tencat a l’Orwell i a l’Archives, sitiat per la neu…  Alló sí que era solitud de qualitat en territori limítrof… Com la de les cerveses i cigarretes sol al rooftop de Bedford amb North 5th mirant l’Skyline. Igualment acudeixen al meu record els mini documentals sobre els Cafès de Nova York, els rodatges pesadíssims, les classes avorrides, els gloriosos bagles engolits dissimuladament en plena lliçó… I com oblidar les múltiples nits boges, i les mítiques tajes de Union Pool amb en Franc, sempre tan sincerament franc… Sí senyor…

I més d’amagatotis, però igualment presents en el record, passo comptes amb els moments viscuts en el més intens aïllament, un aïllament que em feia estrany (als altres i a mi mateix), i maniàtic, i que em portava a escriure exageracions enclaustrat dins el meu món, tot baixant a les profunditats d’un funest neuroticisme de regnes alliberat dins aquest marc perfecte per al turment que és Nova York… Van ser dies d’hibernació, de paz con los hombres y guerra con mis entrañas… No us estranyi doncs senyores, que a cada moment m’estigui descobrint noves arrugues llaurades en el meu front preocupat.

21

Vist en perspectiva tot em sembla entranyable, gairebé indolor, orgànicament esdevingut… Potent analgèsic és el mestre temps…

Des de fa ja uns anyets que no para de rondar-me pel cap la màxima grega segons la qual un no es pot considerar feliç fins el moment abans de morir, quan mira enrera i creu que la vida ha estat meravellosa, que ha valgut la pena, o no… Tampoc és que cregui que aquesta sigui la única forma de felicitat a la que s’hagi d’aspirar, però per algun motiu sospito que és la que millor em pot funcionar, doncs em permet acceptar i tolerar el dolor que em fa créixer i evolucionar, sense suscitar enveges ni recel al meu voltant. Una felicitat privada i real, al sac i ben lligada, que m’ajuda a fugir cap endavant en moments d’alt voltatge neuròtic sense provocar els perniciosos efectes del phthonos diví… Suposo que aquesta actitud en certa manera obeeix a una reacció contra aquells que necessiten del reconeixement extern per sentir-se feliços, els que necessiten ser envejats per ser-ho, i que sovint aprofiten la més mínima ocasió per aparentar-ho, doncs en el fons aspiren a mostar més que a sentir…

Desenvolupa el tema… Contradiu-te… Accepta que també tens traces de les actituds contra les que reacciones… Tot i que no fa gaire escrivies que la felicitat va lligada a les expectatives futures, el salivar del condicionament clàssic pavlovià… Anhelaries connectar amb la “tempiternitat” del present… Nostàlgia dels bellament solcats caminos en la mar del passat… [illegible]

22

Orestes a l’Electra de Sófocles:

“Contingues la teva felicitat fins que arribi el moment.”

23

Caic en el fet que Empire és una d’aquestes coses que tothom sap que existeix, però que molt pocs han vist. Al principi, durant els primers minuts de projecció, es respirava un aire més aviat seriós… A les 5 hores la gent ja menja, posa els peus sobre la butaca del davant, es canvia de lloc, surt al lavabo amb total naturalitat… Ho faig tot això també, sense el més mínim escrúpol de cinèfil. En el retorn al meu lloc xuto el llibre sobre el que estic escrivint, i al recomposar el meu escriptori improvisat, faig un catàleg mental de lectures efectuades durant l’any: Roth, Auster, Vassari, Bolaño, Walser, Cortàzar, Zizek, Steiner, Stern, Burton, Freud, Racine, Homer… Relectures del Prometeu d’Esquil i l’Ajax de Sòfocles, de la Poètica d’Aristòtil… Monografies sobre Kubrick i Allen… I García-Márquez dient als joves que la creació literària és una cosa amb la que cal anar molt en compte, que és com un vici, una addicció. Txèkhov amb la Gavina dient que l’escriptura és frustrant, que un escriptor mai estarà content amb la seva obra, i que escriu per renovar i millorar el que ja ha fet. La sensació de que tot el que s’ha escrit està ple d’errors és el que em passa només de llegir un sol paràgraf del primer fragmentari, per això aquesta upgraded version, el Fragmentari 2.0.1.0, que quedarà obsoleta tan bon punt es consideri acabada.

24

Amarcord de Halloween vestit de plàtan.

25

I tota la tendresa de la que no he sabut què fer, que no he sabut on posar, amb la que no he pogut abraçar, sinó una sola nit en tota la meva estada a Nova York. La nit en què em va visitar l’únic àngel que he conegut mai.

26

El Cant dels Ocells ressona dins el meu cap en repeat.

27

Empire mereix una reflexió entorn al temps. Davant aquest film el crític, l’espectador, té molts moments per cogitar sobre la naturalesa del que està veient i modular el seu pensament de mil maneres… En un món on tot es vol ràpid, prêt-à-porter, manger, ready to go, take away… I on el mateix Warhol amb el seu pop art preparava peces que ressaltaven aquest aspecte de la nostra cultura… El contrast amb l’eterna elongació d’aquesta obre és rotund. No hi ha ni música, per no condicionar la recepció… Cadascú projecta el seu món sobre l’Empire…

[                                 ]

El temps… En parlaria, però no sé què és… Ni quan no m’ho pregunten ho sé… I si em pregunten, llavors no sé absolutament res.

La sala de l’esperit del temps de Bola de Drac, on cada hora era un any en el món real, em fa pensar en el temps que he dedicat a mirar quadres al llarg de la meva vida… I en totes les hores que cada quadre ha estat mirat al llarg de la història, i en com l’obra d’art actua com a catalitzador fractal de la ment humana, que, estimulada pel seu potencial evocador, s’expandeix ad infinitum… I en com el mirar segmentat i amb temps pel mig fa emergir un sentit nou cada vegada… I en com la percepció fragmentada vigoritza l’obra… I…

[                                 ]

Després de nosequantes hores d’Empire es perd completament la mesura del temps, s’intueix el què pot ser la divina eternitat i la detinguda contemplació de l’infinit, una dimensió descomunalment avorrida per a aquest tros de matèria impúdicament accelerada que és l’ésser humà.

(Desenvolupa més el temps…)

28

Amarcord de Woody Allen tocant el clarinet al Carlyle, de la Survivaball dels Yes Men, de dormir a l’aeroport JFK per culpa de la neu nadalenca, de tants museus, de tanta i tan crua solitud… De perdut per… De buscant entre… I de la Naomi Klein dient-me que, sobretot, fos valent… Be brave.

I amarcord finalment de la graduació solemne a Exeter i de com vaig aprofitar el retorn a terres britàniques per efectuar una breu ràtzia a Londres, on una amiga d’una amiga em va dir que havia de fer partícips als altres del que em passava i el que sentia, com ho havia fet aquella tarda amb ella, encara que em semblés egocèntric… I així va ser com va començar aquest segon fragmentari carregat d’egotisme que ja s’està a punt d’exhaurir…

29

Literalment: Estem mirant quatre punts de llum en un fons negre, una constel·lació. Un quartet de llumetes insignificants. La situació ja frega l’absurd. Warhol mai va triomfar amb les seves pelis, tot i que s’hi gastava bona part dels molts diners generats per la venda dels seus quadres fets en sèrie. Ningú entenia el que es filmava a The Factory, però quan algun dels bellíssims freacks que rondava per allà preguntava pel sentit del que s’estava fent se li contestava amb un sec ”Shhh, this is great art”. Art és tot allò que l’home considera art, i punt. Encara que sigui un vàter o un paper en blanc, una roda de bici o guix enllaunat…

30

Puta! Què passa, que no es pot dir “puta” al principi d’una frase? És una paraula no? Surt al diccionari… Vale Pau, ja està, ja has fet la gracieta… Ara escriu alguna cosa de profit va… Puta!

***

Al.loro perquè Empire de sobte s’acaba i ens quedem tots a les fosques. El que hem fet les 21 persones que hem aguantat estoicament en aquesta sala ha estat un acte de fe. Les miríades de fotogrames idèntics conferien al gratacels un resplendor, un magnetisme, una certa actualitat immortal que ara fan especialment notable la seva absència… Més que un precís instant, ens les hem vist amb milers de precisos instants gradualment matissats… El temps se’ns ha dil·luït. Al final ens diuen que ha durat mitja hora menys, i que ningú s’ha adonat que el projector anava sobrerrevolucionat perquè res canviava… Però es podia constatar que era film per les llums que s’encenien i s’apagaven, i per l’antena que feia pampallugues, i… Puta!

31

Suposo que en algun punt d’aquest segon fragmentari hauria d’haver començat a parlar exhaustivament sobre Nova York, ja que gairebé només m’he dedicat a les meves tribulacions, experiments i divagacions de diletant sense Nord. Però el meu Ego desbridat no m’ha permès deixar de parlar des de la meva exacerbada subjectivitat en gairebé cap moment… El que sí he intentat però, ha estat canviar la clau amb què he anat composant la polifonia del meu Jo… Una mica a la manera d’Alexander Portnoy, m’he psicoanalitzat a través d’aquesta ciutat que mai dorm. He vist Nova York des del divan, fent assidus viatges a la meva infància i explorant les meves pors, dèries i deliris. Ara només em queda demanar-vos perdó per tants laments, però malauradament ho he hagut de fer tantes vegades, que potser ja no té sentit…. Faig el que puc, i dispensin… Dic Jo, i així em dispenso a mi també.

32

Aquest fragmentari se’m descomposa paulatinament… Ja res connecta amb res… Els punts suspensius dominen el panorama… Em desintegro… Cacofonia final, com en els concerts de grunge en què es carregaven els instruments amb els que havien tocat la música… Estic destruint la meva pròpia escriptura a lo punki… Deflagració mental… Soroll… Noise… Puta!!!

33

Inevitablement, al final, em sembla que he acabat condicionant i decorant el text més del que pretenia en un inici… Tot i haver deixat, com sempre, pensaments inacabats i descosits literaris per tots costats, l’exigent consciència de la procrastinació s’ha anulat a sí mateixa i ha provocat que, al rellegir aquest fragmentari per enèssima vegada, m’envaeixi la sensació d’haver intentat polir massa el crokis i potser haver-lo potinejat en excés… Veig que m’he excedit en el brodat d’aquesta crònica d’una pèrdua anunciada de jove català errant que s’aplica a llegir esforçadament el llibre del món, alhora limitat i estimulat per la seva miopia i el seu daltonisme…

34

Em trobo aquestes notes a l’I-Phone:

Acaba amb paràgraf definitori de NY: Una ciutat veloç, centrífuga i centrípeta, que atreu i repel per igual, que inspira i transpira, impel·leix i expel·leix, que tan pot reforçar com destruir… Un lloc on… Un lloc…

:::

Fi fragmentari: Deixa’l obert, insinuant que has de canviar, que veus que aniràs adquirint maduresa amb el temps i que potser perdràs involuntàriament la teva tan preuada ingenuïtat, però que en alguna mesura la conservaràs mentre tinguis projectes i et sentis guiat pel teu cor… Refereix-te a l’auto-referència enraonada com a excusa que no t’excusa de res però que t’ajuda a conèixer-te millor a tu mateix i a constatar de quina pasta està fet el teu esperit. Has descobert que, per seguir descobrint i descobrin-te, només pots habitar en un món caleidoscòpic, per això has de continuar escrivint i viatjant, encara que de vegades sembli inútil, encara que, per ara, ho deixi aquí.

:::

En referència postrema a la marxa física de Nova York:

“A lot goes on forever… And I can’t forget, but I don’t remember what”. Canta Leonard Cohen, recordant-me que sempre hi ha molt a fer en una ciutat, aquesta, on tot és confusió, caos fèrtil, humus inspirador… On trilions de coses passaràn d’ara endavant i per sempre més… Coses que em perdré, com em perdo a cada instant les infinites realitats paral·leles que conformen el nostre univers… I no puc oblidar que… Ja no me’n recordo…

o

Suposo que, la flama, ha de continuar cremant.

Surto de casa especialment habillat per marcar-me una de les meves esporàdiques nits de festa solitària per Brooklyn. Tenco la porta darrera meu i… La püüüüuuutaaa… M’he deixat les claus a dins! La meva companya de pis està assistint a un casament a Napa Valley, California, i només hi ha una manera d’entrar: trucant al landlord i que em vingui a obrir. Però ja són la una de la nit i, per molt que insisteixi, l’home no contesta. Sospito que sospita que m’he quedat tencat fora de casa, doncs no és la primera ni la segona vegada que el molesto per aquest motiu. Li deixo un missatge al contestador demanant-li que em truqui tan bon punt el senti. Seguidament truco a una amiga que viu a pocs carrers de casa per veure si em pot acollir en el seu apartament, però tampoc em contesta. Deixo un altre missatge al seu contestador. De cop i volta em veig tirat a la intempèire i sense aixopluc, però amb les mateixes ganes de sortir de farra que abans de l’incident, o més.

Em costa molt poc evocar la figura de Leopold Bloom i projectar-me en la nit com un aventurer que ho vol viure tot, sense pausa, sense respir, sense perdre el temps dormint. És així que decideixo anar al Union Pool, el bar de sempre, i fer unes birretes mentre penso en com encarar la curiosa foscor que tinc per davant. Mentre hi faig cap rebo una trucada de la Carolina que s’apidada de mi i m’ofereix el sofà del seu menjador, però ja és massa tard, la decisió ha estat presa. Nit en blanc. Empalme neoiorquí s’ha dit.

*******

Després de dues cerveses PBR al Union Pool passo per un bar el nom del qual no puc recordar… Dos whiskies barats després m’inmiscueixo en una festa de disfresses privada que resulta ser de galls, i de la que marxo acollonit per la multitut de mirades lascives… Faig un Sportsman de rigor al Levee, i corono la ruta dels bars en el Woods, un local de moda sota el pont de Williamsburg, on li acabaré de fotre hòstia al fetge.

Només d’entrar em trobo una afro pelussa immensa al davant. No puc evitar palpar tan mastodòntica bola de pèl. El seu portador es gira i em demana explicacions. No en tinc. Detecta les meves rastes i me n’estira una. Es desperta la seva curiositat. Comença la ronda de preguntes: Són el teu cabell de veritat? Quant de temps fa que te les deixes crèixer? Es poden rentar? Cada vegada que surto almenys tres persones em plantejen aquestes mateixes questions. Com que la música està molt alta, em veig obligat a contestar a crits al micròfon humà que tinc davant: Sí! Cinc anys! Sí! … Tot seguit demano una PBR i m’assento en un racó fosc on penso que no puc, que no vull evitar prendre’m aquesta nit com un experiment literari. Escriuré a raig a l’I-phone i m’ho enviaré per mail quan acabi el meu periple. Aquí ho tenim:

——-

Abans de començar a prendre notes en aquest telèfon hi llegeixo un mail on la sempre perceptiva i delicada Raquel acaba aconsellant-me que em cuidi. Sap que estic perdudíssim. Decideixo fer-li cas. A partir d’ara només demanaré Budweiser i Jameson on the rocks… Prou PBR i Whisky barat, almenys per una nit.

Veig que la solitut és la única via per intentar entendre’s a un mateix, però tot i així, no m’entenc. No hi ha manera. Suposo que si alguna cosa hi ha a entendre és que un mai es podrà auto-comprendre completament. I sempre estem allà mateix…

El meu cos no és res excepcional, simplement aguanta i em porta.

Amb un I-phone i una targeta de crèdit en tinc prou, no necessito res més per sobreviure a la nit.

Fa temps que tinc l’horari girat. Porto dies trist…. Molt tencat a casa i a dintre meu.

T’encanta sortir, eh, cabró… Disfrutes emborratxan-te i fumant salvatgement… Sempre t’ha agradat… Encara t’agrada “desfasssaaaar”, que deia en Martí 40 quan tenieu 17 anys. Per autojustificar-te, sempre et dius que serveix per fer catarsi, que fins i tot Sèneca recomanava tajar-se a lo loco de tan en tan per fer una purga i deixar-ho anar tot… Però prova d’explicar-li al teu fetge això, i a les teves neurones, i als teus pulmons… Que t’etzibaràn un cop de puny a l’ull.

No fas gairebé res en els bars quan surts sol, principalment et dediques a observar el panorama des d’una cantonada i amb els ulls molt oberts, com un mussol.

M’agrada estar en el mogollón, on hi ha el merder, i un cop allà aïllar-me per provar inútilment d’assolir certa ataraxia.

Després de contestar un missatge de text amb el móbil penses en tot el que has arribat a escriure en llibretetes, mails o paperets, i en com tot això et deurà representar algun dia… Un pensament que et fa recordar allò que Proust va dir contra Saint-Beuve: Que a un escriptor no se’l pot jutjar per les seves cartes, converses i anècdotes, doncs aquest no és el mateix de cara a fora que de cara a si mateix. A un autor se l’ha de jutjar només per la seva obra, que és on es diuen les veritats. No puc subscriure més aquest pensament, tot i que seria més feliç si no fos així, si realment poguès ser el que vulgués de cares a tot i a tothom. Per assolir tal proesa existencial només es pot començar essent-se fidel i sincer a un mateix. En aquest sentit, coincideixo amb el que Fellini li fa dir a Guido a 8 ½: “La felicitat consisteix en poder dir la veritat sense fer mal a ningú”. Suposo que l’art és un canal a través del qual es pot dir la veritat en relació al que un és, sense ofendre gaire, fins i tot, de vegades, proporcionant un lleu plaer…

Sol, tinc la sensació que el temps passa més lent, que visc més… Tot i que ràpidament perdo la mesura de la realitat. Tendeixo a l’onanisme, a la totemització fàl·lica del meu Ego. Però és que algú dubta que estic més sol que la una? Jo no. La maledicció del dir “Jo” retorna cada vegada que dic “Jo”. Encara que em consideri un subjecte policèntirc sempre acabo parlant des d’algun reducte del meu feix d’Egos, fent ús d’algún dels meus atributs circumstancials. Menys mal que no tot el que dic aquí és cert…

Tracta de tractar-me de tu, em diu el meu Jo… Però a qui es refereix?

Parlo massa de mi mateix i em fa por. No sé sortir de del meu interior. Per tranquil·litzar-me m’aferro a la frase que un dia em va dir en Xavier: “Escolta’t a tu mateix i sabràs què pensen els altres…”. Espero que tant d’onanisme públic almenys li pugui servir a algú que es senti proper a les meves contradiccions internes, i potser li permeti ser menys hipòcrita amb sí mateix al identificar-se com mon semblable, mon frère. No tinc intenció de despertar a ningú que no sigui a mi, suposo que pretenc descobrir-me i mostrar-me tal com sóc, encara que sigui a través de l’autoficció autorreferencial. És aquesta actitut tal vegada comparable amb l’exhibicionisme cínic de Diògenes de Sinope? Millor que comenci a callar…

“Segueix, estimat germà, reflexionant, buscant, reunint, composant, escrivint, sense preocupar-te dels demés. Cal escriure tal com es viu, en principi per a un mateix, i només després també per a les persones que ens són afins”. Li diu Goethe al seu germà, al seu semblant…

L’onanisne és plaent, però sovint també frustrant. Hi ha desig només parcialment satisfet, encara que, com diu Woody Allen, es tracti de practicar sexe amb una persona a la que realment s’estima… En qualsevol cas, la meva radical aversió al narcisisme, i el seny que duc incrustat en el front, fan que la meva autoestima sempre arrastri un llast més que suficient…

Es porten els tirants. Ho veig a diari. Els tirants queden més bé quan són innecessaris.

El poetar, el poema, el poeta. El paraular la realitat que ens és donada. El boig que accepta la seva subjectivitat com a part del no-res i es transforma en món. Fer d’artesà de la paraula, aquest mitjà que ens uneix i alhora ens separa, el que ens entrelliga com a humans… Hi ha res més alt? Si cal, em quedaré cec.

HIC ET NUNC intens.

A les 4 decideixo assaltar Manhattan.

Al Yaffa Café faig una parada estratègica. Reescric una mica el que he escrit grollerament a l’I-phone i prenc notes en uns papers que em subministra el camarer.

ººººººº

Bueno, bueno, bueno… Finalment em trobo on no m’estranya que em trobi a aquestes altures nocturnes. Al Yaffa Café a les 5:15 de la matinada. Aquest lloc no pot ser més kitsch. La tapisseria de les butaques combina pell de lleopard amb pell de zebra, ambdues sintètiques. Les taules estàn folrades d’hologrames geomètrics de color vermell. El terra és una moqueta lilosa, i les parets estàn recobertes d’un paper abarrotat de fruites i flors. Motius orientals decoren els gerros i les figuretes de porcellana cutríssimes que coronen totes les tarimes del local… Hi estic bé. Sona Bob Dylan: The times they are a changin’. Menjo una truita amb patates, que no de patates. No és que siguin precisament bones, però me les menjo amb gana. El servei és extremadament amable i m’acull hospitalàriament en el meu deambular noctàmbul. Em dónen el boli i els paperets de comanda sobre els que escric aquestes notes que no sé com cony passaré a net, això és un merder, com el meu cap… Vaig a devorar la truita, que, ara me n’adono, també porta una mica de carbassó tallat molt petit.

L’aigua de l’aixeta és inefable.

Sempre hi ha el típic o la típica embolicant coberts amb toballons confinat en una cantonada. La noia que ho fa aquí és de bon veure, i s’ho pren amb molta parsimònia.

Es va fent de dia fora del Yaffa Café. Sona David Bowie: Major Tom. Sempre confonc el nom de David Bowie amb el de Bob Dylan. Seré llerdu…

El ketchup me li fot llesca marinera a l’estòmac. El meu paladar no pot estar més indignat.

I aquí em tinc, posant pestanyes i parpelles de Proust mentre miro a la gent entrar. Gent amb roba rara, que torna de festa i demana cafè, no entenc perquè. Ara també en demanaré un doncs, no seré menys…

A Nova York hi ha tanta raresa que intentar ser raro no és, de cap manera, considerat estrany. Tot canvia massa ràpid, no hi ha temps per res… Tot flueix, res permaneix… Lao-Tse. Heràclit. Quins dels dos citaries aquí? Heràclit no? Heràclit va. El Logos i el Tao discorren en paral·lel… El canvi permanent és immutable.

Són les 7 i la son em comença a envair. El meu cap està bastant buit. Demano que em reomplin el café i llegeixo el Village Voice. Entra un home a portar pa. Em sento cansat.

Pago. 10 $, propina inclosa. Decideixo anar a veure com són els matins de Woody Allen… Internet em diu que viu al 118 E 70th Street, una direcció que provablement estigui equivocada.

+++++++

Línia verda. Tren 4. Local. El cafè americà és deplorable, no només pel gust, sinò sobretot pels seus efectes. Diga’m com et drogues i et diré qui ets, que deia Balzach… Pujo cap a l’Upper East Side. Encara acabré al Met…

El meu deambular és un errar.

Em pregunto, com sempre, pel sentit de tot… No arribo enlloc, com de costum… Cal descriure altra vegada la meva pèrdua?

Si em tallèssin les rastes, em sortiria sang. De petit vaig veure la pel·lícula Samsó i Dalila desenes de vegades, sol, a casa.

Recordo que en el viatge que vaig fer a Edimburg l’any passat, per aquestes mateixes dates, vaig viure una situació anàloga a la que visc avui… Tenia un tren a les 8 del matí i vaig decidir deixar les maletes guardades a la consigna de l’alberg amb la intenció de laberintejar per la ciutat de Hume tota la nit. Vaig tenir el privilegi d’admirar com, per aquelles latituts, la llum del Sol no s’acaba d’apagar mai durant l’estiu, i com el perfil dels edificis negres retallava siluetes punxegudes sobre l’horitzó daurat. Rememoro i revisc aquell dur aguantar-me sobre mi mateix a les 7 del matí, aquell cru i fred no poder més… El començar un dia nou sense haver posat punt i final a l’anterior, sense la pausa que atorga carta de naturalesa a la jornada següent.

Aquesta tarda m’he prodigat pel PS1 com un flipat, i m’he acabat cansant fins a l’extenuació de tant aguantar la pose de hipster. Exhaust, he fet una migdiada a les 11 de la nit, per això he sortit tan tard de casa. Per això estava atontat. Per això m’he deixat les claus a dins. Penso que narrar el meu recordar la visita al PS1, a aquestes altures de la nit, pot ser un bon gir narratiu que faci recomposar el caleidoscopi joyceà. Dit això, ara no em queda més remei que viatjar mentalment al PS1 durant la mitja hora que em queda de metro abans d’arribar a casa dels Allen.

:::::::

El PS1 és una mena de subcursal del MoMa a Queens, on només s’hi exposa l’art més rabiosament contemporani; un edifici carregat de vídeo experimental i tota mena d’objectes d’incomprensibilitat estimulant. Constato que el PS1 es la hòstia els dissabtes. A part de que hi ha una quantitat de bellesa femenina que un es pot cagar a sobre, hi ha una alta provabilitat d’acabar veient art ultracontemporani borratxo, una expèriencia espiritualment nutritiva que planteja tots els dubtes que hi pugui haver.

Surto del tumult de persones que ballen com sardines enllaunades al ritme d’LCD Soundsystem i parlo amb la Natasha, una noia russa que per casualitat resulta ser la meva veïna. Després de conversar una estona sobre art i de preguntar-me que què vull fer, que què vull fer, que què vull fer? Que no ho sé, no ho sé, no ho sé… Va i em diu que, al cap i a la fi, tot es redueix a saber on vols estar… Que on vull estar? Vull estar a l’Empordà, envoltat de mar, roques, vent i muntanyes. Voldria que els elements em toquèssin com a Holderlin, i assolir una bogeria divina que m’acabès destruïnt molt lentament i amb gentilesa.

Nens i avis es relacionen amb naturalitat al PS1. Es banyen a les piscinetes inflables. Estàn absolutament fora de lloc però alhora hi quadren perfectament. Aquí un hauria de ser molt normal-estàndard per ser considerat extravagant, i ni així. En aquests espais s’hi produeix l’habitual confusió entre extintor i obra d’art, que no te perquè ser dolenta, simplement es dóna, ho testifico. L’art éstà completament obert, ho pot ser tot, qualsevol cosa o acció; està passant. A través del vermell apaga-focs evoco com, en l’anyorada adolescència esbojarrada de l’Empordà, robavem extintors i feiem guerres dins les frondoses pinedes de Ventalló… Érem inconscientment gamberros. Em perdo en els records i ja no torno al PS1.

=======

Surto dels intestins ferroviaris en ple Upper East Side. Torno a la dimensió Leopoldiana i veig com la ciutat vertical floreix amb les primeres llums de la matinada, com un gira-sol exposat a la daurada brillantor lateral.

To bloom significa florir.

Nova York es ràpida, però els matins es desplaça lenta. Els taxis, més grocs que mai, van a poc a poc. Els carrers dormisquejen mig buits. Les lentilles em cremen i fan que vegi el vermell del semàfor gairebé tan vermell com els ulls que les porten. Badallo a fi de crear més llacrimal i no veure com se’m desprén la retina.

Dóna gust caminar gairebé sol pels carrers de Manhattan un diumenge a les 7 del matí. Es veu gent corrent, vagabunds despertant-se entre cartrons, mexicans treballant el que els americans no volen treballar… Al desplaçar-se amb mol·lusca lentitut un té temps de pensar en el mateix caminar a poc a poc, en la tensió de cada un dels tendons i músculs de les cames, en la tracció dels bessons i el percutir de les ròtules, en la pressió que suporten les ungles dels dits del peu, en el grau de concavitat de la seva planta, en el desgat que sofreixen les sabates, en el tipus de sola… Que pot ser de goma, d’espuma, de fusta…

L’abús que faig dels punts suspensius és abusiu… Mostra inequívoca de que moltes vegades no sé què dic, ni perquè dic el que dic quan ho dic… Sóc un anacolut amb potes, crònicament faltat de concordància amb el món i amb mi mateix.

Els coloms, habitualment sotmesos a l’estrès urbà, campen amplament sobre l’asfalt. Els pocs pardals que hi ha, volen baix, com mandrosos.

Em pregunto com seria l’existència sense nits, sense llits, sense descans… Sense somnis…

Ja en el carrer 70 i Lexington, són les 8 i encara tot va lent. Passo per davant de la que, se suposa, és la casa de Woody Allen. Me la miro amb atenció. Ok, vista està. Sembla que no hi ha ningú. Passo de llarg i vaig a parar a l’únic Cafè obert de la zona. Sona la veu, Frank Sinatra, i la seva rèplica contemporània, Michael Bublé. La sensació que transmeten ambdós crooners és apacible, perfecte per un diumenge al matí a la zona més pija de Nova York. La irreal placidesa amb què es pren un suc de taronja natural i orgànic en aquest lloc, pot fer sentir-se profundament complagut d’estar viu. Tot brilla com en una pel·lícula. Entra gent vestida d’esport. Van o venen de córrer a Central Park. Semblen feliços. Llegeixo el New York Times. Escruto la secció d’arts. Intueixo que em podria acostumar molt fàcilment a viure en aquestes condicions.

Un pare i una nena orientals entren acompanyats d’una tutora anglosaxona. Tots tres impol·luts i elegants, deixant un rastre de perfum per allà on passen. El pare porta mocasins enllustrats. La tutora li diu a la nena que necessita adquirir més vocabulari. Aquesta parla un anglès tan acurat que mereixeria les reverències de qualsevol Lord anglès; però sembla que per la tutora res és suficient. L’apreta, i la nena segueix. La dona és bastant vella, no podria ser la seva mare. Potser és la seva àvia. Ara apareix la mare, també oriental i elegant. Sofisticada. La pressumpta tutora ja no pot ser l’àvia, almenys genèticament. Semblen una família feliç. En aquest marc tot em sembla joiós. Cal recordar però, que l’alcohol i la cafeina encara corren alegrement per les meves venes.

Esperaré fins a les 11 per anar a la Frick Collection, ja que acabo de llegir que els diumenges l’entrada és gratuïta.

Decideixo anar a fer temps a Central Park, on veig gent caminant com boja, compulsivament, amb desfici. Van a “Caminar”. En el meu estat semi-ressacós i aturdit pel malestar inminent, em desplaço més lent que un nen petit amb tricicle.

Tot i estar fet pols, també es podria dir que és tanta l’energia que em dóna aquesta ciutat, que m’ha permès saltar-me una nit.

Pocs minuts després de les 11, sóc dels primers en entrar a la casa del senyor Frick, una barraqueta que ocupa una illa sencera davant del Parc Central… Com qui no vol la cosa, de sobte apareixen dos Vermeers en què el pintor de Delft mostra el misteri profund que subjau qualsevol escena quotidiana. No són cares ni mans el que representa, sinó els fotons que les satinen, de manera que aconsegueix esculpir magistralment la llum a través dels delicats rostres femenins i tot alló que irradien.

Havent deixat una part de l’ànima en els Vermeers, em trobo amb una carregada sala dedicada a Fragonard, i després amb el Greco, Piero della Francesca, Velàzquez, Holbein, Bellini, Tizià, Goya, Van Eyck, Ingres, Duccio, Renoir… Tot exposat exquisida i graciosament en les diferents sales del palauet on l’industrial de Pensilvania va passar els últims anys de la seva vida. Però el que més em toca de tan selecta col·lecció, el que més profundament em marca en plena ressaca, és l’autorretrat de Rembrandt Van Rijn. Les seves mans immenses, la presència senyorial, aquella mirada serena…

De lluny, sembla que el llenç em parli. M’hi acosto i, efectivament, em parla. Mantenim un diàleg breu però intens, i des de la magnanimitat que li concedeixen els segles d’experiència, assevera que cada artista té una forma diferent de florir, tan en l’art com en la vida. Em parla de perennitat i caducitat; de gent que triga més en arribar a la plenitut, i gent que menys; de desenvolupament prematur o ressaguer; persones d’eclosió prolongada, o esporàdica; del tremolor dels pètals i de les fulles, de la seva fràgil resistència, del seu caure i renèixer dins un cicle que es renova… Tot plegat em porta a pensar en la memorable imatge d’Homer quan diu que “com la de les fulles, tal és la naturalesa dels homes”. Som febles. Tots i cada un de nosaltres és una fràgil fulla a la mercè del vent, la pluja i el Sol. Tots florim d’una manera particular. No canyes, els homes som fulles pensants.

Naturaleses caducament sublims, d’una birllantor breu però cegadora, com la d’Aquil·leu; o perennement excepcionals, menys intensament lluents, però igualment admirables, com la d’Odisseu. Ulysses.

Surto de la barraca. Ja són la 1. Fa un Sol que peta. Em deshidrato per moments. Baixo al metro. A les 2 arribo a casa. Agafo la clau que el landlord ha amagat en un armari que hi ha a l’entrada…

1

Després de dinar uns fideus Pad-Thai suculents al Republic de Union Square m’arriba el compte acompanyat d’un caramel de menta per refrescar l’alè i facilitar la digestió. Pago, deixo la sagrada propina i m’emporto el caramel. Mentre baixo les escales del metro me’l poso a la boca. En el moment que noto el seu gust dolç em proposo no baixar del tren fins que s’hagi desfet del tot. És un caramel dur de pelar, però, com tots, s’acaba diluïnt en la càlida saliva. La parada agraciada resulta ser Wilson, Brooklyn endins.

Doncs àpala, allà descenc de la plataforma ferroviària i emprenc una passeggiata sense rumb per Wilson Avenue. Al cap d’una estona, quan ja em comencen a venir ganes de recular, decideixo entrar en una botiga que emet els característics acords tropicals de la bachata dominicana. Els dos nois que hi treballen em miren com si fos un koala verd. No hi pinto absolutment res allà, però la meva curiositat m’impulsa a endinsar-me més en la botiga i a simular que m’interessen els productes de neteja.

La incursió a les entranyes del barri de Bushwick culminada en la grocery store caribenya no m’inspira cap revelació. Sovint busco posar-me en contexts imprevistos com aquest esperant que em sobti un raig de lucidesa, malgrat acostumo a tornar contrariat i amb les mans buides. Cerco el descontext. Exploro per veure si trobo. Remeno. En aquesta part de Buswhick no hi he vist res especial, simplement carrers i cases, cotxes i persones, perruqueries i restaurants de pollastre fregit. Hi viuen hispans i afroamericans, gairebé no s’hi veuen culs blancs. Wilson no té res. Dono l’expedició per fallida i me n’acomiado amb la sensació que no hi retornaré mai més.

2

Tornant de Wilson amb el metro rememoro l’estat descuidat i gairebé desessencialitzat en què es trobava aquell barri. Penso que a Brooklyn, a Nova York, i per extensió, als USA en general, hi ha certa intenció de tenir història, de fer significar els llocs i les coses. Tot és tan nou, tan poc admirable és l’envelliment del que arriba a envellir, que sovint s’intenta fer pasar alló brut, rovellat o desgastat, per quelcom antic i provist de solera. D’aquí la moda de l’estil vintage, la gràcia del qual no és altra que la voluntat de ser renovadament vell.

3

A la sortida del metro de Times Square observo com una mare posa gel esterilitzador a les mans de la seva filla, la qual posa una expressió entre confusa i resignada. La ciutat està plena de possibles infeccions.

4

Una ressaca descomunal et martelleja el cap persistentment. Sents sorolls de puja i baixa per les escales; petjades fortes i apressades que fan retrunyir l’edifici de nyigui-nyogui on vius. T’aixeques fet pols. Et fa mal obrir els ulls perquè has dormit mitja nit amb les lentilles posades i els texans embotonats, després d’haver arribat a casa vomitant pel carrer. Tot fa pudor a sucs gàstrics, especialment les teves rastes. El cervell et flota làbil en un mar de suro líquid. Tens les orelles sordes i tapades. El nas ple de mocs cristal·litzats…

Tanta petjada desbocada m’està mosquejant, així que trec el cap per la porta amagant un cos únicament cobert per calçotets. No hi ha ningú. Al cap d’un minut veig pujar un poli amb unes grotesques botes de goma negra dissenyades per esclafar. Li pregunto que què passa, i em contesta secament: “Someone died upstairs”. Collons! El cervell se’m gira de cop. El vehí la ha palmat. Per assegurar-me’n li pregunto si és “the fat guy”, el gordo, i ell assenteix amb el cap. El pobre toxicòman que unes setmanes abans havia provocat les goteres que van xopar el meu llit ja no és més. Fortíssim. Provablement ha finat sobre la meva habitació mentre el meu organisme dormia la mona despreocupat i amb la boca babejant ressaca.

Torno al llit i reflexiono sobre el que acaba de passar. Sento una profunda pena pel pobre home i la paupèrrima situació en la que ha acabat els seus dies. Se’m fa present allò que sempre es diu en els funerals, que no som res, però res de res, i que tots hem de morir un dia o altre… Que tot això que ens envolta és molt raro si es mira fredament i des de fora… Però de seguida reequilibro el meu pessimisme relativista pensant en com George Steiner diu de Shakespeare que la seva obra no pot ser considerada pura tragèdia perquè el dramaturg britànic sap, millor que ningú, que “quan en una habitació hi mor una persona, a la de sota n’hi neix una altra”. Estar involucrat en la vida, ser-hi a dins, empantanagat, sentir com es desenrotlla en altibaixos més o menys melòdics, això és el que ens pot fer oblidar la complicada circumstància existencial en la que som posats en aquest corredor de la mort. Fa dues setmanes l’Ivan, el director de fotografia del meu curt, va tenir un fill. Parlant amb ell tinc la impressió de que el noi no podria ser més feliç, i entenc més clarament que mai que aquest món és anguniós i meravellós alhora, una noria de plenitut i buidor.

Afortunadament, entre l’aspirina que ha activat la circulació dels meus capil·lars cerebrals, la mundaneitat tragicòmica de Shakespeare, i la perspectiva d’una situació sempre empitjorable, acabo essent transportat a un estat de ressaca melosa que em retorna al plàcid son del que m’ha despertat la mort.

5

La meva tendència a la paradoxa fa que compliqui el problema més simple fins a fer-lo irresoluble i treure’m de pollaguera. La mateixa capacitat que tinc per resoldre les coses la tinc per complicar-les. Desafortunadament estic equipat amb unes papil·les gustatives altament sensibles a l’amargor. També a la dolçor.

6

Dos dels meus actors, en Howard i en Charley, em conviden a una gala benèfica que es celebra al vell mig del financial district. Hi assisteixo sense tenir la menor idea de què m’hi espera. Arribo bastant tard i em dedico principalment a catar vi. La gent va mudada, però sense ostentar. Després de tres copes sense haver-me trobat encara amb els actors, m’adono que estic a la celebració del sisè aniversari de la tristíssima mort de Hallie Geier, una jove activista de causes humanitàries que fa sis anys va ser atropellada per un camió davant la seva casa a Queens. L’esperit de la Hallie desborda afecte i simpatia per tot allò que l’envolta, és transmissor de la clarividència d’una pre-adolescent que se sent incapaç d’entendre o acceptar la guerra i el dolor gratuït que tan sovint laceren el nostre món. Al llarg de la gala es llegeixen els poemes, i fins i tot es musiquen els escrits, que la Hallie va composar durant la seva breu estada entre nosaltres, un prodigi d’innocència, ingenuitat i puresa. Aquesta bona minyona enèrgica i optimista, que avui tindria divuit anys, va ser un regal de la natura als homes. La seva mirada transparent únicament li permetia veure la vida com una oportunitat per ajudar a tot aquell que poguès ser víctima d’una injustícia. Com si d’alguna manera persentís que havia de morir jove, la Hallie va diexar gran quantitat de dibuixos, versos i vídeos que cada any, pel dia del seu aniversari, s’exposen al públic a fi d’arribar al cor de tots els assistents a la celebració. Igual que el més gran dels herois, Aquil·leu, aquesta petita heroína també va tenir una vida curta però plena de sentit.

Després de múltiples copes de vi blanc i una sentida donació a la filantròpica causa, abandono la gala i me’n vaig a fer un tomb contemplatiu pels desèrtics carrers de Gotham escoltant Bach a través de l’Iphone, com mai faig. Al cap de poc em planto davant la Zona 0, on l’essència de les desaparegudes torres bessones encara es fa notar com un memebre fantasma. Les bigues que es col·loquen curosament per aixecar els nous edificis, estandarts renovats del capitalisme més salvatge, em fan pensar en el fust tort de la humanitat kantià del que Isaiah Berlin es va servir per descriure el pessimisme esperançat que sentia en relació a la naturalesa humana. Els homes estem torts, estabellem avions contra torres, iniciem guerres innecessàries, ens fem mal els uns als altres, però no per això hem de deixar d’intentar actuar amb rectitut. Inevitablement penso en la possibilitat redemptora de personetes com la Hallie, i tot plegat em fa adonar del que ja sabia: Que només l’amor ens pot salvar.

Però quan el meu esperit sembla satisfet i calmat amb la conclusió a la que ha arribat, el meu neuroticisme cotraataca tot fent-me oblidar de l’amor universal i encarant-me amb el d’Afrodita. La deesa reclama la seva part. Ni molt menys m’acosto a Hipòlit, però sí que tinc certa por a convertir-me en un pobre noi obsessionat per l’amor que busca les sagetes d’Eros ansiosament, en comptes d’esperar que se li clavin en el moment menys esperat. Puc avesar-me més o menys a sentir un amor tot-abarcador, però no puc forçar les meves emocions i sentiments particulars. Com a molt els puc intentar afinar i procurar que captin les freqüències adequades. Em cal paciència. Tot i així, comprenc que és només aquest amor afrodisíac el que em pot salvar, l’únic que pot acabar donant sentit a tot. És bonic tenir una revelació d’aquesta classe, que impulsa, eleva… Tan cursi com inapel·lable.

Les suites de Bach sonen prop dels meus timpans de la mà del mestre Rostropovich mentre em passejo pels voltants de l’esboranc. Les torres segueixen allà, incrustades en els seus respectius cràters. Els treballadors nocturs formiguejen entre els fonaments d’allò que un dia o altre acabarà esdevenint. La magnitut del lloc i del moment embarga. La música de Bach està composada per obrir la dimensió sublim de la realitat. El descans del Nova York financer, des d’on es mou l’economia mundial, és tens. El forat que tinc davant demostra que qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment. Suposo que el buit de les torres d’alguna manera és comparable al del meu interior, que també espera que s’hi construeixi altra vegada. Mai com fins aquest moment havies estat tan conscient de la necessitat que tens d’estimar i ser estimat. Oblida’t dels altres absoluts, només l’amor et pot desviar del camí que porta al precipici. Sé que no es pot tenir tot, però almenys ara tinc la certesa que hi ha una cosa que segur que vull que hi sigui. Encara que pot trigar molt en retornar, estic disposat a esperar i esperar-me tot el temps que faci falta… I fins llavors, eppur.

7

Avui he entés, per enèsima vegada, que no hi ha res a entendre, sinó simplement emocions i sentiments. Literatura poètica. Un Jo que es dissol. Penso en com la història de la Modernitat pot ser resseguida des del progressiu esvaïment del Jo. Com en anglès el Jo, l’I, sempre va en majúscula. Com Vila-Matas em va ensenyar a no dir mai Jo quan parlo alt. Literatura del Jo que ajuda a dissoldre la subjectivitat en paraules. Fer com Walser, dir-ho tot i desaparèixer. Sortir del mapa. Fondre’s amb els límits. Deixar-se seduïr per les emocions. Almenys intentar-ho. Parar, cesar algun dia d’escriure des d’un mateix i sobre un mateix. Escapar-se de la presó de l’Ego, perdre’s, donar-se, i sentir-se en comunió oceànica amb l’entorn.

8

En un Cafè del centre de Manhattan, amb Nova York circulant al voltant nostre, parlo amb Richard Sennett sobre Cafès, urbanisme i Europa… Cap al final de l’entrevista, aquest eminent sociòleg m’explica la seva manera d’entendre la narrativitat fent referència a la forma que té la gent de canviar les perspectives a mesura que va avançant en la seva vida, com un caleidoscopi en periòdica rotació. Insereix Joyce en la conversa, recordant com, en el seu ciclòpic Ulisses, es canvia de punt de vista constantment durant el dia-nit en què es segueix a Leopold Bloom. Em recomana que llegeixi a Joyce. M’ho apunto. Fa temps que em sento atret pel llegat de l’escriptor dublinès. Em sensibilitzo amb la idea que té Sennett de narrativitat i amb la seva admirable voluntat de posar-se sempre en el lloc dels altres, de constatar com cadascú veu la seva vida de forma diferent en funció de les circumstàncies i el moment en què es troba… Prendre consciència de com, en qualsevol moment, tot pot adquirir sentit, o perdre’l.

En Richard em fa entendre que oblidar-me una mica de tanta introspecció m’ajudaria a avançar. Dies després de l’entrevista, llegeixo les seves tesis sobre l’artesania, la formidable intenció que té l’animal laborans de fer les coses bé perquè sí, com a fi en si mateixes… Irremeiablement fa que em pregunti: Però què es el que pretenc fer bé Jo? La vida o la literatura? Anhelo el moment en què sigui capaç de fer bé les dues… Com a aprenent encara inexpert del “viure”, li demano consell lapidari al senyor Sennett, que em recomana ser pacient i persistent; també mantenir-me flexible, però no trencable. Afinat com la corda d’un violoncel. Ters, tens i tendre.

1

M’arriba l’hora. Haig d’enfrontar-m’hi. El monstre dels rodatges se m’acosta a pas ferm i decidit. El dia D, col·lidim. Tot el que he estat preparant a consciència durant els últims tres mesos s’ha de trobar esforçadament coordinat en una franja temporal de tres dies. El rodatge del meu curt té lloc dins un teatre situat a Astor Place, davant la mítica Cooper Union, l’auditori de la qual va veure Abraham Lincoln pronuciar el seu cèlebre discurs contra l’esclavisme ara fa 150 anys. Per desgràcia, l’aire acondicionat de la sala s’ha espatllat expressament per l’ocasió, així que, des d’un primer moment, tots suem com pigmeus jugant a squash.

En un rodatge independent com aquest, el segon dia ja sembla que tothom es conegui de fa anys, i si no es manté cert respecte professional, a mitjans del tercer dia tanta confiança pot començar a fer fàstic. Són dies intensíssims, durant els que es fa tot en equip, es compartiexen els àptas, i els cafès són presos en grupets mentre es planifica la següent escena. L’esforç és comú i la meta compartida, un objectiu que, per sobre de tots, és el del director, el qual, com sempre es diu, és qui ha de tenir “la visió”.

2

Serendípica va ser la casualitat que, tornant a casa exhaust després d’una frenètica i calorosa jornada de preproducció, va fer que em trobés una noia asseguda al seient del copilot d’un cotxe aconsellant solemnement a una amiga que romania impassible al seu costat. Aguditzant l’oida, vaig poder sentir com li deia: “Nobody cares more about your project than you”. Ho vaig considerar un presagi, i vaig entendre que havia d’aplicar-me aquell consell al 1000%.

Em sembla que va ser gràcies a la presa de tal determinació que vaig aconseguir sobreviure al meu propi projecte. En moments d’estrés brutal, dins aquell teatre fosc i de sostre baix, al mig del caos urbà, tothom transpirant a lo guèiser, descoordinats i mig morts… M’arrencava llavors un somriure de la cara, intentava articular algun comentari esperonador, i sentia com Freddie Mercury em xiuxiuejava a cau d’orella: “The show must go on”.

3

Un dels motius que més carregament ambiental provocava en el teatre era la fortor que desprenien els cossos inerts d’una cabra i un xai. Síp… Sí, sí… Al meu cocoloco no se li va acudir res millor que fer l’adaptació d’una tragèdia grega en què el protagonista, Ajax, acaba de matar per error els ramats dels seus enemics, pensant-se que en realitat els matava a ells. La deesa Atena és qui indueix l’orgullós guerrer de Salamis a la confusió, castigant-lo així per la seva obsessió desmesurada per l’honor, i mostrant-se conseqüent amb l’antic proverbi que advertia: “Aquells a qui els déus vulguin destruir, primer se’ls farà tornar bojos”.

Bé doncs, el cas és que, després de buscar cossos bovins dissecats com un foll per tot Manhattan sense la menor fortuna, em vaig adonar que la millor opció era anar a Jamiaca, Brooklyn, on hi ha la majoria dels escorxadors halal de la ciutat. El lloc escollit va ser l’Alladin Poultry Market, un corredor de la mort de gallines, xais, cabres i conills. Només d’entrar a la meca del sacrifici animal vaig notar el vòmit pujar-me per l’esòfag amb una força inaudita. Em vaig aguantar la bilis tan heroicament que fins i tot me’n va sortir una mica pel nas. No no, pel nas no me’n va sortir va, no flipem, però me n’haguès sortit si no fos perquè tinc una glotis molt avesada a controlar les erupcions indesitjades. Mai vomito. Però la pobre Carolina, que m’acompanyava en aquesta escomesa, es va haver de quedar a fora per no expulsar convulsivament via bucal el contingut estomacal.

Total, tornem al rodatge que se m’en desorienta l’oremus… Va ser un caos, una experiència trituradora que només gràcies a una cega insistència, en certs moments desesperançada, es va poder finalitzar. Per més inri, el meu director de fotografia va cremar el terra de l’escenari amb una bombeta de 500 watts, fet que em va reportar una bronca descomunal i una sanció econòmica de gran valor sentimental. Però al final, afortunadament, vaig sobreviure a la meva pròpia trampa. Em vaig preocupar pel meu projecte més que ningú, i va ser així com, en certa manera, vaig aconseguir reeixir.

4

Qui m’havia de dir que un dia em trobaria a Nova York amb la meva mare, la meva àvia, la meva cosina, la meva tia, la meva tia-avia i tres amigues seves… Com qui no vol la cosa, tot d’una em veig envoltat de senyores emprodaneses al mig de Manhattan. Allà on ens presentem s’instaura l’alegria. Anem a sopar al Pastis, un bistrot pijo, a fer un brunch a l’afrancesat Balthasar, a menjar la suculenta pizza del Lombardi’s, només superada per la de Grimmaldi’s, ens empatxem de pasta al Carmine’s, passejem un vespre per la High Line, una autopista elevada reconvertida en via peatonal, i seguidament veiem l’Standard i el Gansevoort Hotel, degustem les hamburgueses perfectes del Shake Shak, i les comparem amb les de P. G. Clarks, més refinades però no tan gustoses… També les vull portar a fer un brunch opípar al Tom’s de Brooklyn, a provar el millor cuban sandwich de la ciutat al Café Havana de Little Italy, a experimentar com la carn es defà a la boca a la Féte Sau de Williamsburg, a l’Egg a menjar ous Benedict, a l’Aquasanta a veure mimosa, al The View a gaudir d’una de les millors vistes de Nova York, a Saint Nicks Chapel a escoltar jazz, al Katz a no acabar-nos un entrepà de pastrami, i a mil llocs més que he anat descobrint al llarg d’aquest any… Però no tenim temps per tot, perquè Nova York és inesgotable.

Suposo que s’ha notat molt no? Aquí m’ho he fet venir bé per donar una mica de referències turístiques. Tots aquests llocs són altament collonuts, i si algú llegeix això com a guia per viatjar a Nova York (Déu mos en guard!), responc personalment per tots i cada un dels establiments aquí citats. Són aposta segura, Puyol i Piqué a la defensa, tot i que me n’he deixat molts més que també podrien entrar a l’onze titular. Ara no em posaré a descriure’ls un per un i a donar direccions, que m’ocuparia tres pàgines, i per això ja hi ha la guia Zagat i el Google Maps.

Un dels millors records que tinc de l’agradabilíssima visita que em van retre les senyores, són els somriures que esgrimien a tort i a dret mentre paladejaven la vedella Strogonoff, els Balthazar Bar Steaks i les tartes Tatin. Estem parlant de senyores de les d’abans eh, amb una classe ja gairebé introbable, una forma d’utilitzar els coberts precisa i delicada, un saber fer i estar, un seure, un conversar, un sostenir la forquilla amb consistència mentre es mastega… Fa goig anar a qualsevol lloc amb elles. Portadores de la seva pròpia idiosincràsia, sigui on sigui i passi el que passi, aconsegueixen fer-se entendre a la perfecció amb un anglés que bàsicament es tradueix en pronunciar paraules catalanes amb gran efusivitat, molta gesticulació i els ulls màximament oberts.

5

Des de les profunditats de l’Escala a la megalópolis novaiorquesa, les senyores s’embarquen a comprar joies a Canal Street, al cor de Chinatown. Mentre espero que facin el clàssic ritual del regatieg, rebusco i trobo un anell amb un mussol que depassa llargament els límits del kitsch. Ho considero un auguri, un auspici, com quan els antics veien volar ocells en un determinat moment o parcel·la de cel. A més, el mussol era el símbol d’Atena, el qual representava capacitat d’observació i saviesa. El vull. La tieta Ton me’l compra. La superstició indueix a fer coses absurdes com aquesta. L’oximorònica lógica de l’absurd regna en una existència sense sentit. Segons com es mirin les coses, un pot entreveure senyals a tort i a dret.

Els nombrosos psychic que hi ha repartits per tot Manhattan, i dels que Woody Allen agrada de fer-se ressó en les seves pel·lícules, no són més que una altra senyal que simbolitza la voluntat de trobar una mínima lógica a aquesta realitat regida per l’arbitrarietat. A ell també l’atrau la nigromància, de la mateixa manera que l’atrau l’astrologia o la prestidigitació, doncs és plenament conscient que la ciència empírica només ens pot explicar una parcel·la reduïda d’aquest univers. De fet, en vàries ocasions ha declarat que “solament la màgia ens pot salvar”. Però ja m’ho sé tot això… Ara em donarà per parlar de la sort, de l’incertesa del destí, de la burgesa necesitat de trobar significat a una vida acomodada… I segurament tornaré a citar Woody Allen, com sempre, i acabaré recordant com a Crimes and Misdemeanors diu que, quan ell era petit, a Brooklyn, ningú es preguntava pel sentit de la vida ni contemplava el suicidi, perquè tothom era massa infeliç com per fer-ho… O quan a Stardust Memories li recorda a la seva novia depressiva que a la seva família ningú es va suicidar mai perquè el suicidi no era una alternativa per la classe mitja, i que la seva mare estava massa ocupada esmerant-se a cuinar el pollastre d’una forma diferent cada dia com per preguntar-se pel sentit de la vida… Gairebé us diria que, si voleu trobar estímul existencial i divertir-vos una mica, diexeu de llegir això immediatament i mireu Crimes and Misedemeanors, i després Stardust Memories, l’una darrera l’altra.

6

Vaig a veure Romeo i Julieta de l’American Ballet al Lincoln Center, amb totes les senyores. Mentre ens passegem pel hall abans d’entrar, l’espai que em fa pensar en el gens semblant pati interior de l’escola de ballet Gloria Peña de Barranquilla i amb l’efigie de la verge Maria que hi havia clavada al vell mig… Recordo aquella verge blanquíssima relluint a ple sol, radiant de tal manera que semblava que l’envoltés una aurèola d’espiritualitat, i com des d’aquell pati es podia sentir a la professora de dansa exclamar “Plié! Demi-plié! Pas de chat!”. En veure les nenes aprenent a ballar des de la distància, vaig entendre que el ballet és un medi essencial per fer aflorar l’elegància que tota femenitat porta dins. Una lleugera tersedat en el caminar que la ballarina principal de Romeo i Julieta transmet a la perfecció davant el molt il·lustre. Simplement amb els nerviosos passets de colibrí que fa durant un minúscul fragment de la coreografia, quan es debat entre la passió que sent per Romeu i la convenció que la lliga a Paris, veig perfectament representada l’essència d’un dels aspectes més fascinants de la joventut d’una noia: La tensa relació entre el que vol, i el que voldria voler.

7

Sense previ avís, observo com les senyores m’entren en un Deli extraordinàriament ben assortit del carrer 14, mig per curiositat mig per temperar-se amb l’aire acondicionat que hi circula. Caminen a poc a poc i en fila índia, ecuriosides per la diversitat dels productes, mentre van deixant anar perles linguístiques d’un calibre incommensurable: “Verge Santa nenes quins carbassons, i quins tomates! És un bé de Déu això”. “Calla nena calla, que me sembla que acabut de veure en Richard Gere… Calla boja, on vas a parar?”. “Nenes, guiteu què he trobat, una esbargínia blanca, on s’és vist? Voleu dir que no en fan un gra massa aquests americans?”. “Escolta nena poca som pas comprat res… Sí perquè no haig pas de menester res d’aquí jo, sabes lu que te vui dir?”. “És clar, si no ets gafat el munederu boja, fa que te l’ets deixat?”. “Els comprut aquests salvamanteles? Esque són una preciositat… Sí nena, és ben bé que són una monada”. “Me sembla que hauré d’anar a manllevar cuartus per comprar una màquina de retratar, esque me reca no puguer tirar fotus aquí dintre”. I molt, molt més que no puc recordar o reinventar… Són les iaies invencibles de l’Empordà. Un fenómenu. S’emporten el seu cosmos allà on van, i pobre del que es pensi que se les podrà driblar, perquè quan tu hi vas, elles ja hi han anat i vingut quaranta vegades, i doncs què et pensaves?

Al tornar a l’hotel després d’un dia frenètic, la pobre Maria Vilabrú afirma que l’aire acondicionat de la seva habitació li ha fet agafar “mal de canyó”. Alto aquí! “Canyó” és la forma que la Maria té de referir-se al coll. A mi, ho haig de confessar, aquesta singularitat en el llenguatge m’encisa i em descoloca, em deixa astorat, no puc fer-hi res. En percebre el meu gran interès pel tema, la meva tieta Ton em diu convençuda que: “Si l’Almodóvar ens seguís nen, faria la primera pela”.

8

Al lobby del Roger Smith Hotel és on el lobby català de Nova York decideix manifestar-se, simultàniament amb Barcelona, en protesta contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estaut. Aquesta rèmora atàvica provinent d’una modernitat imperialista de la que molts espanyols encara es volen aprofitar, és el que ens porta a estar cabrejats per enèssima vegada. M’estranyo de pensar en com, fa només uns anys, tonto de mi, creia en la possiblitat d’una república espanyola federal i equil·librada, integradora de totes les nacions de la península… Aquí m’aguanto i no dic res més, prou, no vull que sembli que tinc res personal contra els espanyols, ni el seu rei, ni els seu flamenco, ni els seus toros… Simplement no me’ls sento part de la meva identitat.

9

Aún guardo un escrito de Colombia que decidí no publicar por pudor. Para demostrar aquí que mi animadversión es hacia el pernicioso sistema político y la injusta estructura estatal, pero no hacia la cultura ni el lenguaje español, que me parecen dignísimos e interesantísimos, voy a volver a usar el castellano para este fragmento tan íntimo, que posiblemente me debería ahorrar:

Según como se mire, se podría decir que tengo unas piernas cojonudas. Pero sólo se podría decir tal cosa si, y solo si, se miraran mis piernas por separado. Cada una de ellas es cojonuda a su manera, por razones y proporciones distintas. Una más musculada y robusta, con una gran cicatriz segmentando el gemelo. La otra más lánguida y esbelta, pero también fibrada, con unos cuádriceps angulosamente angulados. Las dos tienen una densidad de población pelosa elevada, pero son habitadadas por pelos cortísimos y semirubios que las hacen prácticamente imberbes. Este hecho propicia que, cuando tenso la musculatura, aparezca un leve sombreado sobre mi piel que puede hacer parecer mis piernas mucho más fuertes de lo que realmente están. Rectas, puede que un poquito estevadas, la izquierda se ve ligeramente más zamba que la derecha debido a las varias lesiones que han minado mi vida activa, y por culpa de las que mi pié derecho es un poco más cavo que el izquierdo. Cabe añadir que, debido a los muchos años jugados al fútbol en el patio del colegio, la pierna derecha es bastante más sensible y habilidosa que su hermana izquierda, que nunca consiguió dar pié con bola.

Se podría llegar a decir pues, que mis piernas son cojonudas, pero vistas las dos juntas componen un conjunto asimétrico y desproporcionado; bonito de observar estático y por separado, pero dificultoso de coordinar y poner en movimiento. No me hubiera elegido Leonardo como modelo para el Hombre de Vitruvio, seguro, pues le hubiera salido un óvalo, en vez de un círculo perfecto, alrededor del Homo Mensura. Pero al fin y al cabo, mientras me lleven donde les pida, mis piernas gozarán siempre de mi respeto y estimación incondicionales.

10

Se’n van les mares, ties, iaies, i demés. Arribes al pis després de dos mesos de no parar quiet, de no tenir ni un dia de tranquil·litat, de veure sempre l’horitzó atapeit… I quan sembla que per fi et podràs derrumbar sobre el llit i dormir ad infinitum, al entrar a l’habitació perceps que alguna cosa falla. Et vols estirar, pero veus els llençols d’un color estrany. Agafes uns calçotets més negres que de costum i els notes mullats. Et sembla que potser una amoplla es pot haver buidat sobre el llit, però constates que està massa moll, que sembla un melindro immens totalment sucat. Mires al sostre i… Merdaputa! Veus una taca quadrada que probablement delimita la planta del lavabo del pis superior.

Puges i truques. S’obre la porta i apareix un toxicòman sense samarreta en un context absolutament Trainspotting. Està custodiat per un gos immens. Amb prou feines pots articular paraula. Ell tampoc. El tiu está perfectament fet pols, difícil d’empitjorar. Li falta una de les dues dents incisives superiors centrals, i és incapaç de concentrar la mirada en un punt fix. Tartamudejant li expliques el que ha passat i óbviament contesta que no en sap res, que no ho entén, i que es deu tractar d’una canyeria. Mig indignat, m’exigeix que em queixi al propietari. A fi de sensibilitzar-lo amb la meva desgràcia, i a risc de morir en l’intent, el convido a veure el grotesc espectacle. El tiu baixa les escales darrera meu i entra a l’habitació contenint, en la mesura que li és possible, el balanceig al que el seu cos es presta indefectiblement. La panxa li cau abundantment sobre els pantalons, segur que no se la pot veure. Noto com a poc a poc s’està adonant del motiu que ha provocat la descomunal gotera, però ell continua negant cap mena de responsabilitat. Es compadeix de mi altra vegada i em diu que té una urgència, i que ha de marxar, que té molta pressa. Suposo que per veure cervesa o muntar a cavall.

Al cap d’uns dies, havent hagut d’inventar-me un campament al terra del menjador, en el que, haig d’admetre, m’hi he acabat trobant prou bé… Al cap d’uns dies deia, un mexicà ve a repintar el sostre i a aïllar-lo una mica, encara que no totalment, perquè no es pot. Em diu que no és culpa d’una canyeria, i que, com si de l’espasa de Damocles es tractés, estic sota risc de despertar-me en un llit d’aigua en qualsevol moment. Per sort el propietari es comporta amb la deguda deferència i em compra un de matrimoni llit nou.

El curiós del cas és que m’adono que al menjador hi estava bé, i que si no fos per la companya de pis, ja m’hi hagués quedat durant el temps que em resta a la ciutat. Visc de forma espartana, com en unes colònies perpètues, sempre provisionalment acampat, sempre disposat a marxar, i marxant amb facilitat. Dormir al sofà llit del menjador em fa sentir sempre disposat, sempre a punt de despertar-me i començar un nou dia. Massa comoditat pot ser perniciosa, cal recelar d’allò excessivament tou i ergonòmic, penso.

De totes maneres, com era d’esperar, tornen a venir-me ganes de canviar de pis, però de seguida les noquejo amb un placatge de Sébastien Chaval. Em sembla que estic aprenent, com Arjen Robben, a jugar tolerant les molèsties i el dolor. Potser el meu problema fins ara ha estat que sempre he pretés estar massa bé. Potser no, segur.

11

En Joan Salavedra em ve a trobar al Hudson Terrace després de la victòria catalana i barcelonista d’España al mundial. El Sol es pon lentament darrera el desdentat skyline de Nova Jersey. Davant nostre hi ha l’Intrepid, un porta-avions que flota amarrat a l’altura del carrer 46, Pier 86, sobre les aigües del riu Hudson. Em toca l’espatlla i em diu: “T’acompanyo en el sentiment”. El dia abans ens habiem trobat els dos al Roger Smith Hotel per manifestar-nos simultàniament amb Barcelona contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, una prova més de que Catalunya s’ha de desfer d’una vegada per totes dels tentacles que l’enganxen a Castella.

En Joan i un servidor som víctimes d’aquesta esquizofrènia nacionalístico-esportiva que ha afectat a molts catalans com nosaltres. Ens queixem una estona i elucubrem sobre què hauria passat si Catalunya hagués participat en el mundial pel seu propi dret. Estem segurs que el paper hagués estat, com a mínim, digne. Els dos ens etilitzem envoltats de Rojas, banderes espanyoles, i crits de: “Yooo soooy epañoool, epañoool, epañoool!”. Bebem per oblidar l’estranya i contradictòria sensació d’haver vençut i perdut alhora, de que els nostres hagin fet guanyar als altres, d’haver vist com em quedava absolutament igual després del gol d’Iniesta… De no poder ni dir que l’important és participar. Per sort, no hauré d’aguantar l’exhaltació patriòtica dels diaris, la tele i la radio, permanentment paralant de la èpica victòria de la Roja. Més que mai em sento a l’exili, però intento oblidar-me de la qüestió i no fer-me gaire cas.

Però què cony, no puc quedar-me al marge, i torno al tema. Mentre filtro alchohol d’alta graduació assegut a la vora del Hudson, en el punt en què un ja és del tot sincer amb sí mateix, penso que hem de crear un país nou, mirar endavant, oblidar tots els anys de submissió i construir una nació renovada amb una selecció de fútbol que algun dia es pugui proclamar campiona d’un mundial com ho ha fet enguany la nostra veïna España. Després de mutilar el nostre Estatut, des de Madrid decideixen disminuir el pressupost destinat a les ja molt deficitàries infraestructures catalanes. A sobre, ens diuen que hauríem d’estar contents perquè hem sortit molt ben parats de la retallada…

Havent vist per darrera vegada que Espanya és una estructura que no funciona i que no ens serveix, hem de posar-nos d’acord en concebre un país amb una identitat integradora, multicultural, multilingüe, multiétnica, i tot el que faci falta, però amb Estat propi collons! La veritat és que vistos des de la distància semblem una mica aturats, per no dir retrassats.

12

Conec una noia depressiva en una conferència sobre les bases fisiològiques del plaer. Una cosa porta l’altra, i no sé com, m’acaba explicant que els grans artistes americans són com vasos conductors que la cultura fa servir de canals; gent innocent que sent el que fa fins a la demència. Per això molts han estat grans excèntrics, com J. D. Salinger, Jackson Pollock, Andy Warhol, Jean-Michel Basquiat, Kurt Cobain, els Beats… Hi estic d’acord, tot i que, també em veig obligat a puntualitzar que la majoria d’artistes de qualsevol lloc del món tendeixen a l’excentricitat.

La Liz és una treballadora social de 23 anys que s’encara amb bojos acomodats del Soho a diari, molts d’ells vells artistes deprimits. Ella mateixa porta prenent antidepressius des de l’adolescència. Quan li pregunto si l’incomoda dependre de les pastilles, em contesta amb total naturalitat: “Sóc de la generació del 85 a Nova Jersey, tots estem igual, forma part de la nostra identitat…”. La seva gairebé cínica acceptació de les circumstàcnies em fa pensar en aquella frase de saviesa popular decantada que tant li agrada repetir a la meva mare davant qualsevol peculiaritat física o psicològica: “Qui no té un ou, té una castanya”. Cert, ningú és perfecte. Tots tenim ous i castanyes per donar i per vendre. A més, aparentment, cada generació té la seva creu. Cal que entri ara en els diferents graus d’imperfecció i perfecció existencial que es poden donar? Cal que em plantegi què és una vida “autèntica”? No, no? Al acomiadar-me de la Liz a la porta de la Bell House, porp de Park Slope, penso que no estava tan malament, que se la veia una noia prou sana i contenta. Era aquest el destí de la nostra espècie? Arribar a un estat en què ho tenim tot per poder ser feliços i llavors haver de procurar-nos la felicitat amb pastilles?

La Liz tenia, com molts altres americans friquis, una fixació per J. D. Salinger i el seu “Guardià en el camp de sègol”. És l’estranya estranyesa existencial que s’hi descriu el que atrau als lectors, quelcom que, quan vaig llegir el llibre, em va fer pensar en la raríssima hiper-sensació que em sobrevenia de petit quan m’estava una estona tocant-me un mugró… Potser les meves petites locures són les que em salven d’una de gran. Per sort, la raresa desesperançada de Salinger no em va acabar d’afectar en el seu moment, i el nihilisme que es destil·la de la seva lectura em va deixar igual. Suposo que la meva descontrolada escapada endavant en busca de quelcom inexistent m’ha permés defugir el nihilisme, o això sembla, almenys fins ara.

Tot això em porta a recordar un pensament l’efecte del qual ha repercutit en la resta de la meva vida, però del que tendeixo a oblidar-me amb facilitat, perquè va tenir lloc un dia qualsevol, sense més ni més. Estava estirat al llit dels meus pares mirant Friends després de dinar quan, en un atac de lucidesa, vaig entendre que algunes portes és millor no obrir-les. Devia tenir uns 23 anys quan vaig decidir que no calia ser infeliç, per molt que les circumstàncies externes i la meva configuració interna m’hi aboquèssin amb asiduitat. Des de llavors m’he dedicat a tencar algunes portes que he considerat perilloses, i he intentat contenir la meva curiositat pels abismes, a fi de no incitar als déus a destruir-me per haver obert portes prohibides… Així que ara mateix tencaré aquesta.

13

De camí a un pic-nic a Central Park passo per davant del Metropolitan Museum escopetejat. Em paro en sec i em pregunto si val la pena. Abans de que el meu cervell emeti una resposta, les meves cames ja estàn pujant les escales. Arribaré tard al berenar, però no passa res. Entro única i exclusivament per admirar altra vegada la delicada bellesa de la nena que besa un ocell. Com pot tantíssima fragilitat haver perdurat tant de temps? Es tracta d’una bellesa Sub Specie Aeternitatis, un nòdul de tensió estètica on s’hi complien milers d’anys d’innocència.

1

Què us diré? Doncs us diré que lo noi en Pau porta dies despertant-se tens… Ha estat tornar de Colombia i el nanu ens ha experimentat una regeneració cel·lular com feia temps que no es donava en el conjunt dels seus membres. Sembla ser que, amb cert retràs, l’estiu la sang li ha alterat i el pobre vailet ja no pot dormir de cara al llit. La temperatura ha pujat fins al nivell de fer-li replantejar la necessitat de mantenir els llençols com a companyia nocturna, i a hores d’ara ja ambdues parts saben que la seva relació conjugal té els dies comptats.

A mi la primavera sempre m’ha semblat una mica “mitjes tintes”, més un atontament matinal que un despertar genuí. És a principis d’estiu que les coses comencen a espurnejar de veritat, sense al·lèrgies, astènies, ni raves en vinagre. A aquestes altures els carrers de Nova York ja només són passejats per vestits de tires, faldilles de colors, pantalons curts, molt curts, sandàlies, tatuatges, ulleres de sol, … És tal el frenesí que es respira a la ciutat que cada dematí lo noi en Pau salta del llit amb una trempera matinera que fa fredat, pren una llarga dutxa d’aigua congelada i surt primorós del seu apartament ja tocades les 12.

2

De petit, al cole, res m’agradava més que quan alguna professora em deia que era un nen molt trempat. Anava a la mítica taula de la senyoreta Enriqueta, posem per cas, i li ensenyava el meu dibuix d’en Goku sobre el núbol kinton fent un kameame que destruia cotxes, tancs, avions, helicòpters, i qualsevol altra cosa que em semblés que podia explotar. Ella l’agafava per la part inferior dreta, doblegava el paper lleugerament per tal que l’estructura de cel·lulosa resistís l’elevació que s’estava a punt de produïr i situava el paper a l’altura dels seus ulls. El dibuix, penetrat per la intensa llum que entrava pel finestral, prenia tons translúcids. La senyoreta Enriqueta escrutava llavors aquella obra d’expressionisme abstracte naïf i manifestava el seu beneplàcit: “Molt bé Pauet, ets molt trempat”.

Just en el moment que aquell nen sentia la paraula “trempat” automàticament obria els ulls de bat a bat, traccionava els músculs de la seva minúscula esquena i s’erigia, amb la panxa enfora i el pit inflat, esvelt com un caballet de mar. Amb el cul enfora i les cames ben rectes el nen Pau que un dia vaig ser recuperava el dibuix de mans de la senyoreta i anava a seure al seu lloc decididament content, cofoi, exhultant de satisfacció i orgullós del que acabava de fer. Estava completament d’acord amb el món. Era un nen trempat.

3

De nit, pujo al teulat d’un edifici que ja no és el meu, i miro el permanent espectacle que és l’skyline nocturn de Nova York. Aquesta ciutat li fot molta canya, tanta, que sembla que l’envolti una electricitat estàtica infatigable. Infinits fotons de contaminació lumínica descansen en suspenció sobre l’immens xip de potència infinita que és la York Nova … Tópics i més tópics m’atabalen de cop, però intento perfilar un raonament esquivant-los.

Com que el tema entorn el qual ara giro és la tempera, no puc evitar veure l’Empire State com un gran fal erecte que presideix un Manhattan atapeit d’edificis també alts i també fàl·lics. Ereccions urbi et orbi. Aquesta visió em fa recordar quan, un dia, passejant per Empúries, el venerable senyor Gamito em va explicar que el membre viril erecte que hi ha esculpit en pedra al costat de la porta romana significava prosperitat per la civitas. En la desacomplexada i sovint grotesca antiguitat romana, una polla empinada flanquejada pel corresponent parell de collons adossats feia que els viatjants que penetraven les muralles d’Emporiae prenguèssin consciència de la força i puixanca que dinamitzaven la ciutat fundada pels Foceus. Tan intra com com extra murs, tothom havia de saber o creure que els emporitans eren gent trempada.

El tema és recurrent. Erecció. Erecte. Erecteion, el monument clavat en la dura roca de l’Acròpolis que sacseja el sól. Aquell que tots hem estudiat per Història de l’Art, el d’estructura sostinguda per Cariàtides, unes monumentals dones-columna erectes com Homo Erectus, valgui la redundància. De la importància d’anar dret em fan ser conscient. De com la verticalitat és el que ens fa criatures evolucionades, el que ens separa dels homínids, dels monos, i, per extensió, de la resta d’animals. Ens vam alçar per alliberar les mans i poder ser Homo Faber, l’home que fabrica, i després Homo Ludens, l’home que juga. Els nostres polzes es van espinçar per permetre’ns agafar pals, fabricar destrals i empunyar raquetes de tennis … I tot per mitjà de la pura casualitat que regeix l’evolució.

La capacitat de mantenir-se erecte, dret, ferm, robust, de conservar-se sempre libidinós, de no decaure, de tenir energia cinètica, d’anhelar i preservar cert estat de sobreproteïnització, tot aixó és el que ens ha permés assolir l’hegemonia mundial contemporània com a espècie. Tanta fermesa em fa pensar que, en el fons, gran part de l’éxit en qualsevol ámbit té molt a veure amb tenir una voluntat de ferro i una ambició insaciable, a més d’un oportunisme innat, és clar. Malauradament aquestes són unes aptituds que orbiten amb independència gravitatòria del talent d’una persona. “Voler és poder” que diuen els tontos, i amb tota la raó.

4

Sí, ja veig que amb això de la trempera m’estic endinsant per un camí perillós, peliagut, frondós, … Però continúo avançant. Accepto la meva circumstancial trempera prolongada de la mateixa manera que Montaigne admetia les seves necessitats fisiològiques sense pudor algun, i parlava d’elles desacomplexadament en els seus meravellosos Assajos. Des que els vaig llegir precoçment als 17 anys, em vaig adonar que la gent feia caca a diari, i de llavors ençà sempre més he procurat seguir el seu exemple d’anar a excretar cada matí amb la màxima regularitat. A vegades penso que per això he aconseguit conservar-me sempre relativament prim, llarg i estirat a partir d’aquella lectura. Aviam, puntualitzem, els Assajos no només em van ensenyar a cagar diàriament, aquest es podria considerar un fet anecdòtic. A més, i sobretot, l’obra de Montaigne va infundar en mi la voluntat de claredat, franquesa improvitzada i naturalitat lliure de prejudicis que intento embutifarrar en els meus escrits.

Però matitzem el tema una mica més va… Estic essent inconseqüent amb el que acabo de dir sobre la sinceritat literària, doncs la meva trempera no és tan voluptuosa com la descric. És, sí, però tampoc és tanta. És normal. O potser és una mica més del normal, igual que la meva estatura i la meva primesa, no ho sé, però tampoc n’hi ha per tant… El que passa és que m’he autofascinat pel concepte i a mesura que hi penso es va revelant més i més evocador. Pensem per exemple en les expressions que denoten passivitat: “Me la sua”, “Me la porta fluixa”, “Me la trae pendulona”, “M’importa un pitu” (flàccid, suposo). Interessantíssim! El llenguatge és savi, està clar. Algú inútil i passiu és algú destrempat…

Tanta fixació per la trempera només pot significar una cosa: Que Nova York em posa a mil i que m’està demanant que desplegui tota la meva potencialitat hic et nunc. Tanta verticalitat i erecció m’inciten clarament a l’acció. Doncs va cony! Què fots aquí escrivint?

5

Recordo com si fos ahir el dia que, en ocasió de la presentació del primer curs de Dret que vaig estudiar a ESADE (fiasco total, ho vaig deixar al cap de sis mesos), el degà Pedro Mirosa ens va exhortar a seguir els molt constructius i jesuítics valors del treball constant, tot citant unes paraules de Josep Pla que més o menys venien a dir: “A Barcelona, a primera hora del matí volen molts duros pel carrer… Però a mesura que va avançant el dia els més matiners i espavilats se’ls van apropiant. Cap al migdia, quan apareixen els ganduls i dormilegues, ja gairebé no en vola cap”. És cert, aixecar-se aviat és un gran valor que denota serietat i compromís, a més de força de voluntat i tremp, encara que precisament el senyor Pla era un noctàmbul de cuidado. De fet, els més veterans de l’Escala sempre m’han explicat que, durant la seva etapa al poble, el senyoret Pla s’hi trobava molt cómode perquè podia estar al Cafè fins a altes hores de la matinada, ja que molts pescadors s’hi passaven nits senceres desperts.

A Nova York, la ciutat que mai dorm, també hi ha varis Cafès que no tenquen, com el Yaffa o el Bread & Pastry, malgrat que recentment ha desaparegut el mítiquíssimm Esperanto, una pèrdua irreparable. El que va passar amb aquest establiment va ser que, al estar tan ben situat en ple Bleecker Street, la gent anava a passar-hi el dia, cadascú amb el seu ordenador a resguard del fred o la calor, i només consumien un cafè a canvi d’hores d’aixopluc. Entre aquests paràsits m’hi incloc, i considero la meva conducta deplorable. Però m’excuso en la necessitat i sol·licito clemència papal amparat en la butlla Solet Annuere.

A fi d’evitar aquesta circumstància, alguns Cafès opten per posar l’aire acondicionat a temperatures polars per tal d’alhora atreure gent, però no incitar-los a quedar-se massa estona, a no ser que pretenguin constipar-se. Els Starbucks són uns mestres consumats en aquesta tàctica. Cal dir però que un se sent com curat quan entra en un dels molts locals que mantenen la temperatura molt més baixa del que una supervivència comfortable requereix. A certes hores de la tarda a un li sembla que els carrers de Manhattan es desfagin de la calor i que, de sobte, les voreres medeixin un metre d’altura. Però qualsevol novaiorquès estaria d’acord en que, tot i els estralls termostàtics, els aires acondicionats son tan imprescindibles per mantenir la ciutat funcionant a tota màquina com la cafeïna i/o/u la teïna.

Aliens a la velocitat, l’estrès i l’aire gèlid, els homeless campen a plaer per l’estiu de les places de Manhattan. Als mateixos que a l’hivern se’ls veia patint un fred infernal, ara un se’ls troba riallers i etilitzats, abraçant-se en germanor i sense discutir amargament com quan tot està nevat. Ells també es desperten molt aviat els matins, però no cacen duros ni de casualitat, perquè volen fora del seu abast, i les infinites línies traçades pels gratacels els han desdibuixat completament la perspectiva de la vida, limtant-los a només poder trobar duros cansats de volar, al terra.

6

Moltes de les coses que faig i penso no les puc descriure per inenarrables. Hi ha vida més enllá de la literatura. Suposo que només acabo escrivint allò que d’alguna manera pretenc honorar o ennoblir.

7

A l’antiga Grècia, concretament a l’Àtica, el mes d’Elaphebolion s’extenia des de mitjans de març fins a mitjans d’abril. Era el novè mes de l’any, un mes clau, ja que era el que veia renèixer la naturalesa després del letargi hivernal. Era el mes en què es celebrava la Gran Dionisia, el festival tràgic que cohesionava políticament i estimulava existencialment als ciutadans atenencs. Elaphebolion era un mes de catarsi, de reconeixement de les parts més instintives i fosques de la sempre dual naturalesa humana. Asseguts tots junts al teatre, els habitants de l’Àtica s’enfrontaven a la representació de les situacions més extremes que pot suportar la naturalesa humana per tal d’adquirir així saviesa emocional. S’encaraven d’aquesta manera a sí mateixos a través de les desgraciades vivències dels herois tràgics. Patien amb ells.

Dionís, la divinitat que presidia la competició tràgica, era un déu ambiguu i canviant a qui li agradava transitar pels límits. Allà on es presentava sembrava confusió i alliberava els instints. A Dionís, també conegut com Eleuteri (alliberador), sovint se’l representava rampant, arribant a la polis des de lluny i exhorcitzant les persones fora del seu estat habitual a través de l’ebrietat, l’èxtasis i la bogeria. D’ell es deia que era la doblement nascuda divinitat, primer del ventre de la seva mare mortal Sémele, i posteriorment del seu pare diví, Zeus, qui el va acabar de gestar cosit a la seva propia cuixa. Encegada pels gelos com de costum, Hera havia fet que el seu marit matés a Sémele sense voler amb un llamp, quan la pobre tot just portava tres mesos encinta. Dionís realment podria atribuir la seva conducta esbojarrada a una infància traumàtica…

Osti, ara no sé com acabar-ho això. Després de tant parlar de Dionís el tema se m’ha allargat massa i no se m’acudeix com fer-lo rellevant pel Fragmentari… Pensava que ho pordia lligar amb la trempera d’alguna manera, en realció a l’aspecte catàrtic de la sexualitat i tal, o amb la fusió orgàsmica amb el tot, la petite mort dels francesos, l’amor i la mort, Eros i Thanatos, o qualsevol altre tòpic sobre la dissolució dels límits, però ara mateix veig bastant complicat aconseguir dir alguna cosa d’interés i no previsible… El poc que se m’acudeix seria dir que en les comèdies, germanes gracioses i desemfadades de les tragèdies, també molt relacionades amb Dionís, els personatges sovint apareixien guarnits amb grans fals. L’exemple més clar seria Lisístrata, en què els homes, cremadíssims degut a una mena de baga sexual femenina, van amunt i avall pertorbats per unes ereccions que podrien treure un ull al més previngut. Com a mascles, de vegades, la trempera se’ns apodera.

Osti, osti, fa tres mesos que vaig escriure tot això de Dionís, i ara sí que no sé com connectar aquests tres paràgrafs concebuts específicament per l’abril i la primavera, amb la resta del que estic escrivint en aquests moments, a principis d’estiu. Suposo que es deu haver notat una mica que estic reciclant escriptura, no? Ho sento, no tinc excusa, però és que el tema és tan recurrent que m’ha tornat com un boomerang. La veritat és que si no ho vaig publicar quan tocava és perquè vaig considerar que la sang no se m’havia alterat prou, ni la meva trempera s’havia demostrat suficientment prolongada com per parlar-ne extensament. Com ja he dit, la primavera em sol atontar més que despertar, i, encara que també vaig tenir els meus moments rectangulars, he preferit esperar fins ara, que el tremp ha rebrotat com un doll d’aigua beneïda destinat a confluïr amb els molts fluxes que reguen les artèries de Nova York. Amén.

8

Edificis altíssims envolten la Cathedral of Saint Patrick, entre el carrer 51 i Madison Avenue. A la botiga de merchandising cristià que hi ha al davant em compro un cutríssim escapulari de la verge de la Mercè, la qual es va aparèixer simultàniament a Sant Ramon de Penyafort, Sant Pere Nolasc i Jaume I el Conqueridor en una nit d’agost de 1218. A més del símbol de la verge dels captius, també hi ha brodat l’escut de la corona Catalano-Aragonesa. Em penjo l’escapulari al coll. No me’l treuré durant dies. Al abillar-me amb tan humil amulet, penso en les glorioses cròniques de Ramon Muntaner que tan decisivament han contribuit a l’autoestima de la identitat catalana. “Que us diré?” es solia preguntar el narrador de Perelada quan començava un episodi sobre les peripècies medievals de lo rei en Jaume.

Surto de la botiga i veig la façana de la catedral envoltada de gratacels. El seu gòtic es queda curt. Al voltant de tant mastodont, els seus pinacles no dónen cap sensació d’altura ni d’elegància. Què voleu que us digui? Voldria pensar en les aventures descrites per Ramon Muntaner, però encara no les he llegit. Tot i així, m’interessa molt el seu llegat. Voldria fer-me hereu de l’escriptura descriptiva, clara i concisa que va caracteritzar les grans cròniques dels Almogàvers. Una lletra seca i senzilla que versa sobre viatges per un Mediterrani de peixos amb la senyera catalana, o així és com m’ho vull imaginar.

9

Recentment he descobert la música del molt novaiorquès Bob Dylan, i des de llavors l’escolto compulsivament. Dins el meu cap no deixa de sonar “One more cup of coffee”, que queda perfecte amb els carrers de l’East Village, on em trobo escrivint en aquests moments. I no només això, sinó que també la faig maridar conspícuament amb la meva obsessió pel cafè i els Cafès… Bob Dylan… Quin paio… Quina vida tan plena, quanta saviesa que es desprén de la seva veu… Com es nota en la seva cara el sossec d’aquell que ha tingut una vida repleta de veritat i sinceritat. Igual que en la de Leonard Cohen, qui descriu el to hivernal de Nova York de forma sublim amb la famosa “Famous Blue Raincoat”.

En ple estiu, viatjo amb ells a l’entranyable i aguerridor hivern d’aquesta ciutat, oportunament acompanyat per l’aire acondicionat polar del Cafè 88 Orchard. De gran m’agradaria tenir la serenitat que transmet la veu de Leonard Cohen, penso. Res a veure amb la grandiloqüent “New York” de Frank Sinatra, o la més recent i megalómana “Empire Estate of Mind” de Jay-Z, que sona permanentment en totes les discoteques del Village.

10

Senyores, això no pot continuar així… Cal ser més sincer. Aviam, acceptem-ho, tan aquí com a per tot, he exagerat una mica les meves experiències i percepcions. Sóc un exagerador nat, i no sabria adduir el motiu pel qual no em sé contenir, ja que no m’interessa tant el que pensin els altres de mi, com el que en pensi el meu nen intern. Suposo que l’intento impressionar, li vull mostrar la intensitat existencial que es pot donar en la vida adulta, mentre ell continua encapsulat en l’estimulant etapa de descobriment que va ser la primera infància, quan encara tot relluia de tan nou que era. Recordo que aquell nen del qual provinc sovint es preguntava com seria la vida de gran, si hi hauria quelcom més, quelcom d’extraordinari, o si tot seria més o menys com ho podia preveure al mirar la gent del seu voltant. Cada vegada que em sorprenc fent piruetes davant d’aquell infant taciturn i solitari que un dia vaig ser, se’m fa present la lúcida sentència d’Ernst Tugendhat: “L’home és un animal que exagera”.

De ben petit era molt impressionable i curiós, però els moments d’aborriment es van anar multiplicant de forma preocupant a partir de la segona infància, quan en Pauet es va començar a preguntar si realment no s’hauria aborrit ja completament de la vida abans dels 30 anys. I tenia certa raó, fins que un dia, una miqueta tard, va descobrir que es podia donar la possibilitat d’una illa, d’una excepció. De l’amor. Sí, el que dic és tan cursi com vertader… Fa ja mesos que visc de rendes de l’extraordinarietat que es va produïr quan Eros va beneïr-me amb la divina bogeria que va significar veure el meu infinit desig satisfet durant uns fugaços instants. Llavors ho vaig arribar a comprendre tot. A qui ha estat el meu Amor li ho dec tot, només gràcies a ella en Pau petit va poder recuperar l’avidesa primigènia.

1

Me las piro a Colombia. Razón: Mi muy generosa y laboriosa amiga Carolina me invita a pasar dos semanas en su casa de Barranquilla para ayudarla a rodar su proyecto de final de curso. Tras hacer escala en Miami llego a Cartagena de Indias en plena tormenta tropical. Viento y lluvia desatados. Palmeras y vegetación exuberante ondeando a merced del elemento eólico. En el instante en que me apeo del avión quedo completamente empapado de humedad y cientos de gotitas de agua tibia salpican mi piel. Huele a tierra mojada, agradable perfume caribeño. En la terminal, secas y a salvo, me esperan Carolina, Crystal, Stephanie y Alberto, el chauffer de la troupe. Esa misma tarde visitamos Cartagena con la calma y apaciguamiento que suelen componerse después de toda tormenta.

Nos paseamos por los vetustos vestigios de la colonización española. La monumental muralla de Cartagena, segmentada por baluartes y torres de vigía, me deja un poco indiferente. El palacio de la inquisición sí que me afecta, hasta me provoca escalofríos, pues retiene museizada maldad en estado puro. La fortaleza de San Felipe de Barajas, la más importante construida por España en el continente americano, no es honrada por nuestra visita. Vista des de lejos se ve imponente, hasta se podría decir que majestuosa. Presiento que, examinada de cerca, hubiera despertado en mi los previsibles pensamientos críticos y reactivos contra la naturaleza imperialista de España, que ya me empiezo a conocer un poco, y prefiero no ahondar demasiado en el tema. Por eso le hecho un fugaz vistazo distante y la dejo allí, a lo lejos, encerrada en su majestuosidad de piedra enmohecida. Los monumentos consagrados al fundador de la ciudad, Pedro de Herédia, y al liberador panamericano, Simón Bolívar, tampoco me producen ninguna reacción digna de ser descrita.

Pero las casas alegremente policromadas, con sus patios interiores cargados de serenidad; las callecitas en reposo a las que se asoman unos ancianos balcones de madera macerada; y las inolvidables sombras, perspectivas, claroscuros, rinconcillos y esquinitas que todo eso genera… Esa cotidiana belleza sí que me seduce y me despierta del letargo apático con el que he llegado al trópico. Y esa luz! Que luz! Como la Delft de Vermeer, la ciudad que fue puerto del virreinato de Nueva Granada se adentra en la tarde, y se adormece bajo un suave reflejo argentoso que hace difícil imaginar los dolorosísimos momentos que se ha visto obligada a soportar a lo largo de su accidentada historia.

La heroica Cartagena es conocida y admirada por su abnegada resistencia ante los devastadores sitios perpetrados, primero por piratas como John Hawkins o su sobrino Francis Drake, y después por los mismos españoles, cuando en 1815 intentaron reconquistar lo que ya no podían abarcar. Esa luz y esas calles que tanto sufrimiento presenciaron a medida que se ponía el Sol en Castilla, se convertirían siglos más tarde en Patrimonio de la Humanidad, con su Torre del Reloj, sus enormes Lagunas, sus Jesuitas educadores, su casa de García Márquez, y todas esas cosas que le hacen a uno pensar: Coñostiaputa! En esta ciudad hay una radiación superior a lo que me esperaba!

2

Mi hipersensibilidad se dispara en los rodajes, lo tengo ya más que comprobado. Me puede afectar todo: la forma como se me piden las cosas, las altas cotas de aguante físico que se exigen, el tono con que se pronuncia mi nombre al llamarme… En ese contexto, una mala respuesta puede hacerle a uno cambiar el humor de toda la jornada, algo parecido a lo que una vez dijo Woody Allen: “Disfruta lo que puedas del día hasta que alguien te lo estropee”.

Y es que todo me afecta demasiado, más de lo que se podría considerar saludable. Así las cosas, no sé que hacer con mi hipersensibilidad; si aceptar el mundo con sus defectos, e intentar hacerles caso omiso; o si admitir que soy un hipercrítico de los cojones y continuar no aceptando los defectos de fábrica que afligen a la realidad. En caso que me conformara con éste mundo y su gente, es decir, si decidiera afrontar dicho mundo y dicha gente tal cuál son, entonces podría plantearme hacer cine, con todo el lío que eso conllevaría. Si por otro lado decidiera acatar mi hipersensitividad y no luchar contra ella, entonces ya podría ir olvidándome de la vida y del cine, pues me recubriría con una membrana protectora, e intentaría ser escritor en un aislamiento monacal.

Woody Allen es uno de los poquísimos que han sido capaces de mantenerse dentro de su caparazón y al mismo tiempo hacer cine… Además, el colega también ha escrito kilómetros y publicado varios libros, supongo que por eso es uno de los mayores genios que han existido nunca. Pero aún así, el director de Brooklyn se ha tenido que crear su propio mundo extraño, él mismo lo sabe y lo reconoce. En una de sus entrevistas con Eric Lax admite sin complejos que, debido a su acusada sensibilidad y sus múltiples neuras, le hubiera tocado ser completamente infeliz en esta vida, pero que milagrosamente se ha podido salvar por poquísimo, y entiende que para que se diera tal bendición ha hecho falta que muchas cosas le fueran muy bien.

Allen se sabe extremadamente afortunado, y con el tiempo ha aprendido a aceptar los defectos de fábrica de ésta, nuestra realidad, con sentencias tan clarividentes como: “Living is messy” o aquél diálogo entre dos señoras que, hablando de la comida en un restaurante dicen: “The food at this place is really terrible”, a lo que la otra contesta: “Yeah, I know; and such small portions…”. Así es como Woody Allen dice sentirse en relación a la existencia. Se trata de un pesimista adicto a la vida.

Entonces parece que está bastante claro no? Estoy hecho un lío, luego, quiero escribir. Pero de momento haré cine, tomándomelo como una mili autoimpuesta destinada a curtir mi fràgil epidermis y hacerme más adaptado a las muchas dimensiones que el trabajo creativo puede plantearle a uno. A ver, maticemos, tampoco es que lo sufra tanto, pero sí es cierto que debo hacer el esfuerzo de relacionarme más con unas facetas de la realidad que me dan mucha pereza, y todo para no acabar siendo el ser huraño y atormentado que desde hace tiempo procuro mantener alejado de mi.

Si miro atrás veo que a menudo he tenido que forzarme a hacer aquello por lo que me veía incapacitado: hablar en público cuando me ruborizaba más que un tomate radioactivo, ir de viaje a sitios inhóspitos cuando no era capaz ni de salir de casa a comprar el periódico, leer a los grandes autores sin apenas tener idea de quién eran o qué decían… He aprendido a través del dolor, a base de hostias fuertes, justo cómo, al principio de la Orestíada, Esquilo nos recalca que se puede uno hacer más sabio… Ha sido y está siendo complicado, a menudo desesperante, pero eso me ha permitido abrir muchas puertas, presumo. “Ses meves barreres no són re tseriós”, me susurro frecuentemente con un sotto voce de Joan Miquel, para ayudarme a tirar adelante. Un día me las saltaré todas a la vez.

3

I de repente: Zbuuüüüuub! Sonido de disco que se ralla. En medio del rodaje, sudando a chorros dentro de una escuela de ballet, me entero de que la niña María Camila, protagonista del corto que estamos rodando, se cambió el nombre a sí misma a la prematura edad de los 4 años. Su abuela se llamaba Fabiana, su madre también, y la criatura se iba a llamar, cómo no, Fabianita, hasta que un día dejó de responder a ese apelativo y se auto-rebautizó con el muy distinguido nombre de María Camila. La anécdota me parece pura poesía, metáfora quintaesencial de lo que es la voluntad de romper con un destino predeterminado a repetirse. Una relación entre madre e hija en que la niña destruye el espejo que las refleja a ambas para poder ser más ella misma.

Pero lo que más le sorprende a uno es la naturalidad con que lo hace todo María Camila, como si hubiera meditado ya todos y cada uno de sus movimientos en alguna de sus vidas anteriores. Al observarla detenidamente parece que haya venido des de muy lejos, sabiendo perfectamente quién es, y corrigiendo con naturalidad los errores que el mundo y su gente puedan cometer para con su personita.

4

Lees un breve ensayo sobre la repetición en los diarios de Kierkegaard. Te cabreas contigo mismo y te planteas escribir sobre cómo lo que decías en relación a la fe en el anterior fragmentario es muy parecido a lo que ya dijo el filósofo danés mucho mejor y más extendidamente. Encabronado, te das cuenta, otra vez, de que ya está casi todo dicho y que uno ya no se puede emocionar sinceramente por casi nada que crea haber descubierto. Los vericuetos del alma humana están ya muy explorados, trillados. Eterno retorno de lo mismo, repetición permanente, reminiscencia platónica, saber es recordar, y recordar a su vez lo que otros ya hayan recordado previamente. Es la naturaleza humana, que lleva un largo camino recorrido…

Con todo eso en la cabeza, me acuerdo de cuando al cumplir 21 años me auto-regalé la edición Gredos de las obras completas de Platón, y de cómo al mirarlas aún sin abrir encima de la mesa del comedor, tuve la sensación que ahí se encontraba todo. Y efectivamente, estaba en lo cierto, al menos en lo que a la tradición occidental se refiere, al menos según el parecer de A. N. Whitehead. Como se puede ser ya tan viejo y tan joven a la vez? Tan ingenuamente de ida, y tan resabiadamente de vuelta de las cosas. Creyendo que aun se puede descubrir algo y escribiendo que ya está casi todo descubierto… Tengo demasiados yoes. Esto tiene que cambiar. La posibilidad de una revelación me da una perenne esperanza. Procuro mirar hacia oriente por el rabillo del ojo, pero aún no veo nada.

Todos los heterónimos usados por Kierkegaard en sus diferentes obras, como los que Holderlin utilizaba para firmar sus poemas durante su larga etapa de locura, o los que también usó Pessoa, y tantos otros autores… Todos esos alter-egos, pseudónimos, otrónimos, semiheterónimos, y demás ónimos, me hacen constatar que nunca somos plenamente nosotros mismos, que somos siempre partes, fragmentos, aunque no por eso menos sujetos unitarios, o algo.

5

A veces intento ponerme de puntillas. Creo que quiero ser más alto. No sé si eso es bueno o malo.

6

Cada dos por tres salen nuevos estudios que demuestran que Colon era català. Colom-Colombia. En Barranquilla a las palomitas se las llama crispetas, y una de las comidas más populares es la butifarra. Al lorete. Empieza aquí otra vez mi habitual razonamiento recurrente entorno a la catalanidad. En la presente ocasión me intento imaginar qué sería de los catalanes sin la ranciedad de la que habla García Márquez en su cuento “Tramuntana”, y que, ciertamente, nos caracteriza a bastantes de nosotros, así como también a muchos otros no catalanes… Pero es verdad, tanto ellos como nosotros nos podríamos ahorrar esa obsesión por el ahorro, y saber ser emprendedores gozando a su vez de los dividendos de nuestro esfuerzo de forma despreocupada. Ganarnos la vida, pero también disfrutarla.

Es lugar común decir que los catalanes de poco hacemos mucho, y de hecho, sobre esto también pensaba escribir. De cómo “de les pedres en fem pans”. De cómo de lo roto y fragmentario podemos crear belleza, y acabar sacando un sentido trascendente a lo más prosaico. De cómo, al revés que los españoles, nosotros hacemos mosaicos, reciclamos, reutilizamos, rehacemos, somos más comprensivos, menos imperiales. De cómo nos bastamos y nos sobramos. De cómo dice más un banco del Parc Güell que cualquier edificio neoclásico de la Gran Vía madrileña. Y de cómo todo eso es metáfora de cierta catalanidad virtuosa oponible a cierta castellanidad rancia. Aunque si aparecen por ahí Velázquez, Cervantes o Goya, entonces me saco el sombrero que nunca llevo y me callo.

7

Conduciendo por una de las calles del circuito reticular de Barranquilla, una de esas que en días de lluvia torrencial pierde su función de vía urbana para convertirse en arroyo, Carolina atraviesa un peligroso cruce sin el menor titubeo. Le pido que vaya con más cautela, que hay otros coches que podrían hacer lo mismo y provocar una bonita explosión conjunta, pero lejos de admitir su imprudencia, ella me suelta satisfecha una sentencia forjada en la más profunda cultura popular barranquillera: “En estas calles el vivo vive del bobo”.

8

Por las calles de Barranquilla se puede oír con frecuencia el traqueteo de los burros tirando carros cargados de toda clase de bainas. Es ese un sonido que se presta a mezclarse con el cantar de las mujeres que venden cocada, alegría, enyucada, rosquitas… Todo ello transportado en coloridas y sobrecargadas palanganas posadas sobre sus cabezas. De forma similar se venden papayas, mangos, guayabas, aguacates, deditos, chuzo, raspao, helados… Un rico y variado escaparate ambulante que es ofrecido a viva voz a los transeúntes de las siempre concurridas aceras. Se trata de lo que un economista definiría como economía sumergida, o lo que para el colombiano de a pié no es más que el conocido fenómeno del rebusque.

La variedad del lenguaje costeño me deslumbra por su florido léxico, que parece generarse espontáneamente en diferentes enclaves de la ribera caribeña. Se trata de una lengua creativamente precisa, un instrumento al servicio de la comunicación acurada que es cuidadosamente mantenido en vigor por los muchos cultores de la lengua que hay en la zona. Oír hablarlo me induce a escribir este fragmentario en castellano. Según me explican mis recién adquiridos amigos barranquilleros Mario y Gabriel, en la Colombia caribeña cada pueblo es un mundo, como las polis en la antigua Grecia pero estableciendo relaciones de forma orgánica, sin conflictos de por medio. Barranquilla es el pueblo grande, pero no por ello deja de ser un pueblo, dicen.

9

Saliendo por las ventanas de casas y coches se puede oír música de todos los colores y para todos los gustos. El Vallenato reina por encima de todos los estilos. Es la banda sonora perpétua de esta sociedad en que aún se percibe una saludable ingenuidad, donde sigue habiendo interés por todo… Como en muchos otros sitios vaya, pero me da la impresión que aquí la gente no pretende estar de vuelta de nada, parece que aún esté permitido descubrir algo nuevo de vez en cuando.

Mientras pienso esto y lo apunto en mi libretita, me pregunto sobre esta obsesión mía por la ingenuidad. Supongo que si me interesa tanto y la busco con tanto esmero, es simplemente porqué me gusta rodearme de gente ingenua para poder serlo yo también, para poder ser el “bon nen” que mis abuelas intentaron enraizar y hacer germinar en el Pauet infante. Siempre me he sentido bien cuando me ha rodeado de gente cándida, inocente y con buena voluntad, porque noto que a su alrededor también yo me puedo desenvolver despreocupadamente. Me gusta no saber, poder sentirme tonto sin tener que pedir perdón. Hasta podría llegar a decir que me gusta ser inútil, el tipo inútil entrañable, creo que ayuda a lubricar los engranajes de las relaciones con los demás. Las expresiones abuelescas como “Has de fer bondat” o “Creu, que no creus”, que tanta gracia le hacían a mi buen amigo Cesc, se me imponen ahora como silogismos inapelables.

Todos tenemos el niño con el que empezamos a vivir siempre lantente en nuestro interior. Algunos lo mantienen más vivo y otros menos. Des de hace tiempo que me siento atraído por la gente en la que se puede intuir el niño que un día fueron, los que nunca han dejado de serlo del todo, los que viven con despreocupación y aún se pegan hostias de vez en cuando, porque les falta un tornillo. Proyectos de hombre, homúnculos a los que se les pueda apelar a un ininteligible imperativo categórico, a esos quiero conocer. Y vivir ingenuo, crear sincera y desprevenidamente, a lo Walser, nunca pensando que sé algo absolutamente. Sin puntos y final.

10

Después de mi obstinada insistencia durante varios días, finalmente una noche vamos a cenar a la Cueva, el mítico restaurante de cazadores situado entre la calle 59 y la avenida 20 de Julio. Fundado en 1954 por Eduardo Vilá, allí era donde se reunían escritores y artistas como el pintor Alejandro Obregón, el cejudo Gabriel García Márquez o el cuentista Àlvaro Cepeda Samudio, que conformaron el Grupo de Barranquilla, dirigido por Ramón Vinyes, “el sabio catalán”. Se dedicaban a leer con atención a los grandes autores rusos, ingleses y americanos, por simple y pura afición, que es cuando realmente se asimila el contenido de los textos. El surrealismo formaba parte de la cotidianeidad de ese grupo, como la vez que Alejandro Obregón se presentó al restaurante con un elefante para que Eduardo Vilá le abriera la puerta y así poder acabar la noche/empezar el día bebiendo más ron. Cenando en ese local junto con Carolina, Mario, Crystal y Stephanie me de la sensación que, en buena medida, el arte se gesta entre amigos.

11

Río Magdalena. Shakira. Juan Valdez. Llorona Loca. Museo del Caribe. Guajira. El caimán que se va para Barranquilla, y el Júnior, que ha ganado la liga de fútbol colombiana de la presente temporada. Aquí estamos, haciendo un poco de “name dropping”, que siempre es efectivo.

12

Sueñas con ser como Pla, Vila-Matas, Gombrowicz, Walser, Musil… Quieres ser como ellos pero mejor, intentar superarlos, osas, de grandeza deliras, aunque tu seny te hace presentir que no les llegarás ni a la suela del zapato. Porqué la devastadora verdad que contiene el apotegma: “Ars longa, vita brevis” te va a joder prematuramente. Porqué además, también querrías ser como Woody Allen, Descartes, Goethe, Moisés, Ulises, Sófocles… Sófocles… Pero nunca podrás con todo.

13

Rosita, palestino-colombiana y barranquillera, me cuenta la historia de una mujer, también palestina, que se prometió con un médico compatriota suyo que al poco de sellar el compromiso se fue a París jurando volver pronto, pero que finalmente nunca retornó. Jamás se supo de él otra vez, pero la mujer le esperó, sola, hasta su muerte.

14

El ajiaco que nos prepara Josefa la noche antes de irnos de Colombia justifica todo el viaje. La cocinera de la familia de Carolina es capaz de enmarmitar todo el sabor colombiano en un potaje prodigioso integrado por maíz, pollo, papas blancas y rojas, alcaparras, crema de leche, … Y todo lo que se le quiera añadir al guiso, que se sirve acompañado de arroz y una tajada de aguacate. Pero no sólo esa noche nos deleitó Josefa con su magia culinaria, pues cada mañana amanecía con un jugo de mango recién hecho sobre la mesa de la cocina y una arepa o empanada cociéndose en la sartén, las dos variantes de comida en las que se sustenta medio país.

15

“Mockus come mocos”, dice una de las niñas que hace de extra para la escena del ballet, mientras mastica una cheeseburger del McDonalds. Días después de los mocos de Mockus, ya de camino al aeropuerto para volver, Alberto me habla sobre la situación política colombiana y me cuenta que, hace solo unos pocos años, el mero hecho de ir por carretera era peligroso, pues la guerrilla salía de pesca milagrosa. Se ve que cortaban la carretera y empezaban a pedir documentación a la gente que paraba, hasta que encontraban a alguien que pudiera proporcionar una suma sustanciosa por su rescate.

A medida que vamos adelantando destacamentos del ejercito que marchan por el arcén, Alberto me cuenta que cuando él era policía su vida estaba en riesgo permanente y que desgraciadamente tuvo que ver a bastantes de sus compañeros morir de servicio. Me cuenta también que hasta hace poco, siendo guardaespaldas, también temía por su vida a diario, pero que des de que entró Uribe todo cambió, y que los errores estratégicos de la era del presidente Pastrana se fueron solucionando progresivamente hasta reducir la guerrilla a escombros. Me comenta que gran parte del mérito de las mejoras en seguridad se deben a Juan Manuel Santos, el ex ministro de defensa que en esos momentos lleva una ventaja considerable al inteligentísimo Antanas Mockus, candidato verde a la presidencia de Colombia.

Por lo que veo, Mockus, el dos veces alcalde de Bogotá de ascendencia lituana y aquejado de la enfermedad de Párkinson, despierta mucha más simpatía entre los jóvenes con los que me he relacionado durante los días de rodaje, y en un servidor, que el conservador Santos. El Doctor Mockus fue un niño prodigio, estudió matemáticas y filosofía, y una vez enseñó el culo a todo un auditorio universitario que no le dejaba hablar, un gesto digno de ser perpretado por Diógenes de Sínope y luego descrito por Diógenes Laercio. Me parece a mi cojonudo que el entonces Rector de la Universidad Nacional de Colombia les mostrara el ojete a los impertinentes que le impedían expresarse libremente, un gesto poco convencional y divertido que en cierto modo le honra. Pero claro, si además come mocos…

16

Al llegar a Nueva York de nuevo, por unos instantes todo me parece ortopédico, forzado, falto de soltura, sin gracia ni equilibrio algunos. Frío, nórdico, completamente anglosajón. Pero al rato subo en un taxi dominicano y me adentro en la gran máquina urbana, constatando rápidamente que también aquí todo fluye, puede que menos alegremente, pero fluye, sin duda. Mucho. Como un manantial de ríos desbocados y afluentes destinados al recíproco desemboque.

1

Vas al Carnegie Hall amb l’Ana, noia sempre elegant, invariablement ben vestida i de presència immaculada en tot moment. Portes americana. Et diu que et queda bé. En retorn li dius que és una persona amb estil, més encara, que és l’estil personificat. Realment ho penses, per això ho dius. Als concerts s’hi ha d’anar d’august, com l’il·lustríssim Pierre Boulez, el qual condueix magistralment l’orquesta filharmònica que interpreta al no menys il·lustre compositor hungarés Béla Bartók, mort a Nova York fa 65 anys.

Es diu que el Main Hall del Carnegie és en sí mateix un instrument, ja que la seva acústica és excepcional. La primera nota del Príncep de fusta puja per l’alta estructura abombada de la sala fins a repercutir en els teus pavellons auditius i fer vibrar els teus timpans amb una intensitat inusitada. El crani se t’electrifica, se’t posen els pèls de punta. La pell, de gallina. Et connectes a la melodia i et passa una hora en tres minuts. Mai havies assistit a un concert filharmònic. No entens res de música, no pots dir res. No vols dir res. Només t’agradaria fondre-t’hi i no pensar més. Deixar-te. Oblidar. Cavalgar amb la voluntat shopenhaueriana com un corcer i el seu janet. Dissoldre’t en el món durant uns fugaços instants i sentir una connexió completa. Per fi entens amb profunditat insondable la summa importància que es concedia a la música a l’antiga Grècia, aquella intenció del diví Plató de fer el seu estudi tan obligatori com el de les matemàtiques. Ara se’t fa comprensible també, anys després d’haver-lo estudiat, perquè Schopenhauer posava l’harmonisoa composició del so per sobre de totes les disciplines artístiques.

2

Situat en les coordenades A7 – C57, a dos carrers de Central Park, el Carnegie Hall és un referent inqüestionable tan pels músics clàssics com pels populars. Tocar-hi significa estar plenament consolidat. Mentre em passejo pels passadissos adjacents a les golfes prenc un carmel Ricola dels que es regalen perquè la gent no tossi a mig concert. Al salivar les aromàtiques herbes suïsses me’n recordo de com Woody Allen una vegada va dir que, si un artista sortís a l’escenari del Carnegie Hall i vomités sobre la platea, sempre hi hauria algú que l’aplaudiria amb entusiasme. Es pot desagradar a tothom? Em pregunto. Suposo que no. O sí. Es pot agradar a tothom? Suposo que sí. O no. Potser so.

A veure, Horaci em pot ajudar aquí. El retòric llatí deia que aquell qui fos capaç d’entretenir i alhora instruir, obtindria l’aprovació de tothom… Però ho deia pensant en la literatura, és clar… També es podria aplicar al teatre, al cine… Però a la música… No ho veig clar. En qualsevol cas, la imatge de Woody Allen és collonuda, s’ha d’admetre. Un tiu vomitant al mig de l’immens escenari de l’Isaac Stern Auditorium. Em sembla que no podria resisitir-me a aplaudir. Seria com si algú treiès tot el que porta a dins en un sol gest, una indigestió artística, una desassimilació estètica… Res és inútil, de tot se’n pot aprendre. Ara resulta que penso que de qualsevol cosa en puc extreure quelcom positiu, un nou coneixement, algun profit intel·lectual… La meva inconsistència gnoseològica bipolar em sorprén a mi mateix.

3

Després del concert anem a la Russian Tea Room, una immersió en el luxe més kitsch que es pugui imaginar, tot recobert de vellut vermell i pintura daurada. Demanem un te, que ens serveixen amb gran parafernàlia, i ens passem les següents 4 hores veient l’espectacle de cambrers que es desplega davant nostre. El servei ha d’haver estat beneït amb la mateixa delicadesa que els músics que toquen a l’edifici confinant. L’Ana, docta estudiant de postgrau en arquitectura a Princeton, ha estat beneïda amb l’art de la conversa. Sap escoltar amb els ulls, assentir amb el somriure, expressar-se amb uns silencis curosament mesurats… I amb les seves petites mans aconsegueix estructurar magistralment els espais del seu discurs, composant les microutopies que tan la fascinen en l’éter que ens envolta. En tot moment conduïda per l’elegància.

4

A Rose Hill ha una universitat. És la universitat de Fordham, un ajardinat oasi educatiu en ple Bronx. El seu lema: Sapientia et Doctrina. Saviesa i aprenentatge. Es pot saber, però mai s’acaba de saber res del tot. Estic allà perquè la meva amiga Malia m’ha convidat a la graduació de la seva germana Michi. La Universitas Fordhamensis va ser establerta inicialment com a Saint Johns College el 1841 pel bisbe catòlic irlandés John Joseph Hughes, quan al Bronx no hi vivia cap porto-riqueny ni s’hi podia percebre el més mínim indici de Jeniffer López, i l’illa de Manhattan encara navegava pel Hudson mig despoblada.

És curiós que aquesta sigui la segona graduació de la família Vella a la que assisteixo. Sembla ser que els acompanyo en els seus rituals de pas. En una cerimònia així es pot veure de què està feta la societat americana, aquest gresol de cultures en què uns orgullosíssims pares immigrats ploren al veure la seva filla llençar el birret amunt, ben amunt. Entre els assistents es respira l’esperit de l’home que es fa a si mateix, el del senador novaiorquès que pronuncia un discurs explicant-nos la típica anècdota personal d’autosuperació a fi que tothom s’identifiqui amb la seva persona, i recordar-nos que ell, un dia, com tothom, es va equivocar. Que va caure, però que després es va aixecar, es va espolsar, i va acabar triomfant i fent discursos a les graduacions. “So go for it!”, acaba exclamant. És la típica i sempre recurrent història americana del self-made man, del tiu dur que treballa molt, que s’aixeca aviat, que resa, que té fe, i que per sort la sort l’acompanya. Els USA certament han estat una terra de somnis on molta gent desesperada hi arribava havent deixat enrere una vida de condemnació per abraçar la llibertat. Gent de totes les nacionalitats es va acabar trobant aquí en busca de la possibilitat d’un nou món, d’una dignitat perduda, de cert éxit, d’una sort… D’una millor sort.

En aquest acte s’aplaudeix tot, fins i tot els esternuts. Sona l’himne nacional i l’apoteosi està servida. Tothom amb la mà al pit, tothom cantant amb emoció. Es recorden els soldats destinats a l’Iraq, es concedeixen uns quants doctorats Honoris Causa, i de sobte, per la meva absoluta sorpresa, apareix la presidenta d’Irlanda, Mary McAleese, amb 13 anys de govern a les espatlles. La connexió Irlanda, a very unhappy colony, i els USA, és obvia. Els dos països havien estat víctimes de l’imperialisme birtànic, i van ser molts els irlandesos que van posar rumb a les amèriques fugint de la fam que va devastar la seva illa de trèbols durant el s. XIX. Bastants d’ells van acabar a Nova York, on, units pel seu fervent catolicisme, van construir esglèsies, fundar universitats i reunir-se en els pubs per beure decalitres de Guinness.

“You get into a caotic world that needs leaders” diu la Mary als graduats, “not only leaders who improve the world, but especially leaders that don’t make it worse”. Gran punt aquest. Si un líder sap mantenir el funcionament de les coses, només que sàpiga preservar cert equil·libri, cert ordre, certa maat, ja es mereix una medalla. Mantenir la pau, que diria Hobbes, amb tot el seu pessimisme antropológic i realisme polític anglosaxó. Mantenir un mínim comú denominador a qualsevol preu. “Which ones do you want to be, the givers or the takers?”. Acaba preguntant la senyora McAleese abans d’abandonar el faristol. Aquí un servidor preferiria ser dels que dónen, clarament.

Tanca la cerimònia el reverend de la universitat. Després de 5 hores d’estoic aguant i componiment, tinc les templas dramàticament sucarrimades pel sol. Ho pagaré durant tota la setmana següent, ho noto. “A Fordham som jesuïtes, i vosaltres sou un producte jesuïta” els revela el prelat sense cap mena de pudor, “sortiu d’aquí amb la millor preparació i la més elevada formació, però també amb els millors valors, i axiò és el més important. Sigueu ràpids de peus i alhora estables de cor”. Paraules grosses. Són la societat de Jesús, s’ha de fer saber. JHS. Sant Ignasi de Loyola levitant i al·lucinant a Montserrat. Gent que es pren molt seriosament a sí mateixa.

5

“Sóc un bucle estrany”, diu Hofstadter en un llibre que algun dia espero llegir. És com un cercle que puja estadis, però que en cada nou nivell ascendit no ha fet més que un moviment absurd dins un cicle tencat. Tot i la sensació de que ens allunyem més i més del principi, un acaba sempre on va començar. En definitiva, com diria el gran mestre de l’autorreferència: “un bucle estrany és un llaç de retroalimentació paradòxica a nivell creuat”. Els cables creuats.

Vull ser massa la mà que es dibuixa a sí mateixa d’Escher, això ja ho sabem tots a aquestes altures, no cal que ho escrigui. Les paraules que parlen de sí mateixes i es parlen a sí mateixes. Aquests jocs paradoxals que semblen tan sols un divertimento intel·lectual són, crec, el reflexe més pur de l’ànima humana… Alló que va formular en el segon teorema de l’incompletitut un dels homes que més purament va pensar en el segle passat: Kurt Gödel. Un sistema que mai es podrà comprendre a sí mateix. Un mentider que converteix en veritat tot el que diu, algú que quan arriba al final sempre es troba en un nou principi. La tortuga i Aquil·les. El cicle de l’aigua. La paradoxa expressa tan clara i cristal·linament què som, que fàcilment ens passa desapercebuda.

6

És el teu aniversari. Ara sí. 27. Et gradues un any més. Ascendeixes un nou estadi. Vols anar a l’esglèsia de Saint Paul que hi ha al costat del Lincoln Center per tornar a veure aquells versos que fa exactament tres anys vas descobrir al peu d’una pintura de l’apòstol decapitat que hi ha en aquest temple. Uns versos que sovint t’has repetit atenuadament a tu mateix des d’aquell dia: I have fought a good fight, I have finished my course. I have kept the faith. Però t’adones que no pots anar-hi perquè tens un càsting de merda. El vas organitzar sense preocupar-te de quin dia cauria i ja tens a 8 persones compromeses. Així que no hi vas, i Déu es cabreja, i et castiga per no haver-lo honorat anat a casa seva el dia de la teva commemoració natalícia. Et malmet el genoll dret. Un cop sec contra una barra de ferro que penja imprevisiblement sota una taula. Hòstia puta! La ròtula a can pistraus! Vols anar al metge, però dones una mica de temps a les teves hipocòndries… L’endamà la teva mare t’explica el que li ha passat a un teu amic de l’infància, l’Eugeni: les dues cames trencades, cadira de rodes indefinidament. T’afecta. T’entristeix profundament. Veus clar que Déu no pot existir, que seria massa, que no podria ser tan cabró. Un any més sense caure del cavall. Encara Saule. Aquí estem, fotent front.

Repenso el que he pensat. Si es té fe, es té a les bones, però sobretot a les males. Si no, quin sentit tindria tenir-ne, si a la més mínima ens rendíssim? És una mica com alló que tan li agrada repetir a en Xavier: Si no puc dir el que penso, de què em serveix estar boig? Cal portar les pròpies creences fins a les últimes conseqüències. Com Abraham, que acceptava les putades del senyor amb l’esperança que tot tinguès una explicació al final de la paràbola. I la tenia. Un ha de creure en la pròpia bogeria. Però per nosaltres no està tan clar que les paràboles tinguin un final feliç, la vida està plena d’exemples de gent que no es salva a l’últim moment.

La fe es justifica a sí mateixa, és una paradoxa, és un bucle estrany. Només es pot ser ingenuu i bó desinteressadament si es té fe en alguna cosa. Si no, la ingenuitat es fa dolorosa, gairebé insoportable. Després em vindrà Nietzsche i em dirà que només els sobradament forts i poderosos poden ser bons, però que calli una mica… La fe es té gratuïtament, davant qualsevulla adversitat. Proclamem el misteri de la fe, va. Admirem-nos davant la paradoxa que comporta l’absurditat de tota creença, i la necessitat que tenim de tenir-ne una per continuar avançant en aquesta inexplicable existència. El credo quia absurdum de Tertulià. Crec perquè és absurd. O Pascal, que diu que és millor creure que no, perquè creient no es perd res, i en cas de guanyar, es guanya molt. La salvació. Per fi, oh… Em sembla que m’estic passant d’existencialista pessimista flipat des de fa bastant de temps, semblo una còpia pirata de Hesse. Hermann, germà.

7

Intueixo que a mi la fe m’ha de caure al cap un bon dia del no res, com un aeròlit o un piano. Si no, de què m’haurà servit existir?

8

T’en vas a Colòmbia per un rodatge. Abans de marxar et tornes a mudar. Perquè? Doncs perquè veus un ratolí corrent pel terra de la teva habitació i… Hòstia puta un ratolí! El mires. Ell també et mira a tu. Hòstia és un ratolí! Cony! Un puto ratolí surt de sota el teu llit! Els dos us espanteu, l’un de l’altre. Saltes de la cadira. Et cagues en tot. Et comença a picar tot. T’adones que has de marxar d’aquest pis ipso facto, no només per això sinò també, i sobretot, per la música de baix… El ratolinet ha estat la senyal, la gota que ha fet desplomar-se el castell de cartes, got, peix. Ja feia dies que pensaves en emigrar per enèsima vegada degut a la discoteca diürna que hi ha immediatament a sota del teu terra. Ni més ni menys que una botiga d’altaveus t’ha tocat aquest cop. Sí, a més de ser considerablement tonto, tens mala sort. Des del dia de l’avistament dorms amb una trampa exterminadora de ratolins sota el llit. Afortunadament no el tornes a veure. Va ser una senyal, potser una al·lucinació autoinduïda.

Ara ja no et fa tanta gràcia canviar de pis, però trobes una habitació al mateix carrer i… De qualsevol manera, saps que no servirà de res, que hi trobaràs algun altre problema, i ja et comences a tocar una mica els collonets a tu mateix, que t’has de concentrar en el teu projecte de final de curs i no estàs per mudances estúpides. Suposo que almenys l’esperança del canvi et manté animat. Yes we can! Comences a estar bé a l’habitació en el moment que prens la decisió de deixar-la. Els últims dies, quan saps que marxaràs aviat, són els que més disfrutes. El ratolí no apareix mai més, ni t’en recordes. La música ja no et molesta tant…

T’identifiques amb un cargol ermità, canviant de closca cada dos per tres, i mira que són lletjos aquests animalons pobrets… El també admirablement lleig Stendhal, avesat a les sobredosis estètiques, deia que la felicitat és sempre una promesa de felicitat futura. És curiós veure com, tot i saber que la teva sensibilitat t’impedirà estar del tot bé enlloc, continues tenint esperança i canvies, i no pares, i com pot ser que et segueixi motivant trobar el que saps que no existeix? Acceptes que no estaràs mai completament bé, sempre amb l’esperança dipositada a qualsevol lloc menys aquí.

.

.

.

Dedicat a l’Eugeni Boix, un mestre en valentia.

1

Come mierda di Pamplona, yo me voy de Barcelona! Yuuueeeeeeep! Matapooorcs! Aquestes són les paraules que reverberen dins les parets del meu crani mentre l’avió en què em trobo encaixat sobrevola el Bronx amb destinació Miami. Incomprensiblement reprodueixo els versos del malaurat Pepe Sales que l’Albert Pla va musicar amb considerable encert fa uns anys. Haig d’admetre que aquesta ciutat m’estava posant al límit, i que em feia molta falta marxar-ne. Mai a la meva vida havia passat tant de temps envoltat de la mateixa geografia. Des del gener que no havia sortit ni un sol dia d’aquest gran conglomerat de voluntats i gratacels que és Nova York, fet que m’ha portat a desenvolupar el tipus d’estat d’ànim que pot fer emergir l’estranya gaubança en el malestar que tan perillosament assetja a persones com Sales, Pla, i una de les versions que més temo de mi mateix.

Tres hores de vol després, l’avió s’acosta a Miami. Mentre sobrevolem les grans extensions de camps herms, canals d’aigües verdes i frondosos aiguamolls esquitxats de palmeres, no puc treure’m del cap la l’enganxosa cançó de Will Smith que després constataré que posen en tots els bars: Welcome to Miami, bienvenidos a Miami… És com un xiclet de maduixa incrustat a la sola de la sabata un dia d’estiu, d’aquells que per molt que s’intenti, no es desenganxen ni a tiros. Encara amb aquesta empalagosa cançó retrunyint descontroladament en la buidor del meu coco, arribo a l’hostal The Clay, una mena parc temàtic de cartró-pedra que reprodueix infidement un assentament dels missioners espanyols que van colonitzar aquesta península florida a finals del s. XVI. A la recepció de l’hostal fan gala de la història de l’establiment amb unes fotografies de principis del segle passat on res s’assembla al que hi ha ara. Del que sorprenentment no fan gala és del fet que Al Capone va viure a les habitacions del The Clay, i que allí portava a terme els seus negocis bruts, mantenia el seu harem i segurament fumava puros dels més gruixuts. Demano que em posin a la mateixa habitació que el gàngster novayorkès mort de sífilis aquí l’any 1947, però la recepcionista polonesa posa cara de peix bullit, diu que no en sap res, i em dóna una tovallola.

Caminant sota les palmeres de la Española Way, el carrer peatonal perpendicular a Washington Avenue que porta a les habitacions, observo els colors pastel que pinten les cases decorades amb motius art decó. Em recorden la pel·lícula de Miami per excel·lència: Sacrface. El capo de la màfia cubana, Toni Montana, i el de la italiana, Al Capone, ambdós cares tallades, es creuen en el meu pensament. M’els imagino tancats dins la mateixa cel·la d’Alcatraz i considero que res es pot assemblar més a la dinamita humana. Les primeres impressions que m’emporto de Miami em fan pensar que en un context així les paraules que Scarface li diu al seu amic Manny Ribera són fonamentalment certes: “En aquest país primer de tot has de fer diners. Quan ja tens dienrs, llavors has d’aconseguir el poder. I quan tens poder, llavors és quan pots trobar una dona”.

2

“El món està tan ple de bé com de mal. El savi és aquell que al final de la vida ha sabut trobar més del primer que del segon”.

És una obvietat. Se m’acut mentre corro al galop per Miami Beach. Simplement se m’acut. Ho apunto en el llibre que estic llegint sobre les polis gregues i després em banyo. No sé com posar-ho més contextualitzat. Aquí ho deixo. No paro de fer engrunes, espero que no se me les mengin els ocellets i que potser un dia m’ajudin a trobar el camí de retorn.

3

Acaloradíssim, camino amb xancletes i pantalons curts per la molt transitada Lincoln Road, aclaparadorament restaurantada. M’assec a la terrassa d’una pizzeria, l’opció més barata. Menú de 10 $. Observo el caminar de la gent. Veig passar moltes coses. Vestits lleugers. Talons alts. Cadenes d’or. Bronzejats àurics. Gomina. Tothom recent dutxat i net. Pantalons blancs, cinturons amb sivelles brillants i polos posats per dins. Ulleres de sol. Olor de perfum. Comportaments gall d’indiescs. Gucci. Armani. Prada. Ralph Lauren. Lacoste. Dolce & Gabanna. Colors de pastisseria. Llums fluorescents. Escolto parlar tan l’espanyol com l’anglès, amb una inesperadament significativa presència de l’italià. La gent surt a mirar i a ser mirada. Es condueixen cotxes encerats fins a les llantes. Alts, amples, relluents. Cars. Es viu en edificis sumptuosos on l’art decó hi és omnipresent, i portat amb orgull. Les nombroses galeries d’art sovint freguen el kitsch, de fet, es podria dir que moltes s’hi banyen. Tot i així, cal dir que també es percep certa elegància, certa contenció i racionalitat en les línies, tan en els edificis que poblen la primera línia de mar com en algunes de les escultures que sobrepoblen els aparadors.

És obvi doncs que a Miami hi ha luxe, i que se’n fa gala. Però, com no podia ser d’altra manera, un sent una mica de buidor, una desconcertant falta d’essència darrera la màscara. Toni Montana retorna al meu pensament representat en l’escena on la seva dona cocainòmana i ell estàn sopant en un restaurant de luxe. En aquella situació, l’ex pres cubà encarnat per Al Pacino, havent aconsguit encimbellar-se en la cúspide de la piràmide social, havent-ho conquerit ja gairebé tot, arma el previsible aldarull que s’espera d’algú amb la seva personalitat: “Això és tot?!” Exclama. “Per això m’he esfrorçat tant? Només per acabar passant-me el dia menjant, bebent, xupant, esifant, fumant, follant…? Només per això? Això era tot?”.

En algun moment de la pel·lícula la mare d’Scarface li diu al seu fill que és com una bomba de rellotgeria, que qualsevol dia pot explotar i enviar-ho tot a rodar. Em fa pensar en un altre personatge de ficció que ho perd tot per culpa del seu excés de voluntat, Barry Lyndon, o també en el semi diví Heracles, que havent superat les dotze proves arriba per fi a casa i li sobra tanta força que acaba matant als seus dos fills… Personatges amb una potència tan desmesurada que quan assoleixen un estat de normalitat, quan ja tenen allò pel que aparentment han estat lluitant enardidament, no saben què fer-ne ni com administrar la seva fortuna i ho destrueixen. Els surt la potècnia per les orelles i no són capaços d’estar simplement bé. Allò mateix que els ha permès ascendir a les cotes més elevades de la seva existància és el que els impedeix quedar-s’hi.

Suposo que m’interessen aquests personatges perquè em fa por assemblar-m’hi algun dia, i voldria aprendre dels seus errors. Són l’oposat a gent com Nelson Mandela, o el director de la última pel·lícula que s’ha rodat sobre ell: Clint Eastwood. Gent que aparentment podrien viure un milió d’anys tal i com estàn, aconseguint que les coses funcionin al seu voltant només amb la seva manera de fer i el seu carisma. A part de ser molt treballadors, és clar, però això se’ns suposa a tots… Quan penso en gent així evoco els versos de la Odissea en què es representa al bon rei com aquell la mera presència del qual fa que els rius flueixin i els camps germinin, i que tanta gràcia li van fer a en Xavier Rubert quan els hi vaig mencionar. Hi ha gent que simplement dóna vida.

4

Després de dos dies de disbauxa i xerinola per Miami Beach, em poso un polo blau clar i vaig a visitar en Xavier a Key Biscayne, una illa de gent tan rica que ja no hi queda platja pública, doncs entre tots se l’han comprat de principi a fi. Donada aquesta circumstància, la seva filla Xita, ell i l’aquí escrivent ens veiem impel·lits a anar al Ritz per poder gaudir de la fina sorra del Cap Biscaí, prèvia consumició d’un mojito de 16 $. Això sí, estem parlant d’un mojito excels.

Suposo que hauria d’explicar què hi pinta en Xavier Rubert aquí… Es podria dir que ell és el motiu per el qual vaig decidir anar a Miami a passar uns dies lluny de Nova York. Es podria dir també que aquest cim de la filosofia catalana m’ho ha ensenyat gairebé tot, malgrat no haver assistit mai a una classe seva. Més que professor, ha estat mentor, algú que sempre s’ha portat esquisidament amb mi sense esperar ni resultats, ni reciprocitat. Al seu costat m’he sentit veritablement entès, comprès, i he tingut el privilegi de poder impregnar-me del seu vast univers de coniexement, del seu sibaritisme cultural gens tibat i del seu incommensurable esprit de finesse. Per tot això sempre que puc li dic que li estaré eternament agaït, tant, que tinc por de fer-me pesat. Quan hi penso no puc deixar d’encomiar el seu caràcter atent i gentil, en faria una lloança tan exageradament efusiva, que s’em desfaria l’escriptura si m’hi extenguès.

És tal el respecte que em mereix en Xavier, que sempre intento fixar-me en què li genera interès d’entre el que dic, per saber així què puc tenir de bó. Per exemple, si veig que el comentari que he fet sobre els reis en Homer li sembla encertat, m’el guardo en un compartiment privilegiat del meu intel·lecte, de manera que el tinc a punt per fer-lo servir a la primera de canvi, com s’ha pogut constatar unes línies més amunt.

5

Sota la tormenta demanem un suc tropical. Una dona cansada ens el serveix acompanyat d’un pintoresc: “A ver si se muere ya Fidel…”. Estem a la Calle 8, on els disidents cubans juguen a domino i escacs amb gran afició. El suc de fruites està semi congelat i em provoca el previsible, però no per això previngut, mal de cap de fredor hiper concentrada. Plou a bots i barrals. Aixuplogats sota la juguereía, en Xavier m’explica què pensa sobre la situació actual de Cuba i acabem parlant de política en general. Tot i el gran interès que em desperta la conversa, per alguna estranya raó no puc deixar de pensar en les paraules de Kierkegaard que va recitar dret al menjador de casa seva el dia abans, surgides en relació a la conversa que vam mantenir després d’haver vist el partit del Barça amb el seu fill Fran: “La desgràcia de l’home mai prové del fet de no ser amo absolut de les condicions externes; aquest domini, pel contrari, és el que el faria completament desgraciat”. En Xavier coincideix amb Kierkegaard en que l’atracció que sentim per les coses i el plaer que elles ens proporcionen, depenen en gran mesura del fet que estàn fora del nostre control. No sé perquè hi he pensat en això aquí al mig, potser per la descontrolada tormenta que ens manté sitiats en aquesta casa de sucs disidents… O potser perquè, per fer-se’m atractiu, el meu propi pensament s’escapa al meu control.

6

Inconfrontable. De vegades tinc la sensació de poder estar d’acord amb tot. Qualsevol opinió em sembla vàlida, fins i tot necessària. També la seva contrària. Tot em sembla bé, qualsevol cosa se’m fa comprensible. Les idees, totes bones. Podem estar condemnats o no estar-ho, però en tot cas l’èxit no és prova de res, és circumstancial, que no s’equivoquin els calvinistes. Així com se’ns dóna se’ns pot substreure. I dic substreure perquè quan se’ns treu el que gratuïtament ens ha estat concedit sembla que ens robin, per això ens indgna. Sembla que no tingui sentit esforçar-se per res, que tot depén d’un destí anònim i caòtic. De fet, res té sentit… Bé, aquí serà millor que m’aturi i deixi aquest pensament en esbós. No he connectat l’argument i no ha pres entitat. En comptes d’arribar a una conclusió infundada em sembla que simplement m’inclinaré a sospitar, ara que encara sóc jove i tonto, que és més divertit viure havent pujat i caigut, que havent-se quedat a baix veient caure.

7

Em veig en un club de Miami, una macrodiscoteca amb gogós coronant tots el pòdiums. El DJ es complau en anunciar que aquell és l’epicentre de la música House a Florida. “Hòstia!”, penso. Però de seguida em torno a concentrar en la meva cervesa Corona i m’escolto a veure què em dic:

“No se ke faig aki… penso en ki soc, i en ki vaig ser… vaig ser un tiu collonut, un tiu ke sentia profundament els dolors de l’existencia, ke era plenament infeliç, i per tant, plenament conscient del ke es la vida… i no son reminiscencies d’un judeo-cristianisme autoflagelant, cuidado, es vivencialisme cru, com mirar a la realitat sense vel. Si fas un recordatori, veus ke sempre has volgut viure amb exponencialitat, viure-ho tot des de tots costats… i a partir de l’adolescencia, sempre amb aquesta mania d’escriure en comptes d’experimentar… suposo ke tinc por ke se m’escapi la vida i per aixo la documento amb paraules. Vull viure i recordar i guardar i ke no es perdi res… abans demanava tovallons per escriure aquestes coses en plena taja, ara les escric a l’Iphone. Era bonic veure sortir confessions etilikes de la butxaca dels pantalons el dia després, amb ulls vidriosos i embargat per la ressaca.”

1

Marina Abramovic seu al mig del Marron Atrium del Museum of Modern Art mirant fixament als ulls de tot aquell que s’hi asseu davant. El títol de la retrospectiva sobre aquesta portentosa artista servia que està tinguent lloc al MoMA és The artist is present, i la seva finalitat vol ser la de buscar el contacte directe amb l’espectador. Em trobo en presència d’una dona extraordinària que porta asseguda en una cadira mirant ulls 8 hores diàries des de fa gairebé dos mesos, i que així pensa continuar durant un altre mes.

Res del que hi ha penjat a les parets del museu s’assembla al que està passant a l’Atrium. La performance és efímera, s’acabarà quan la Marina marxi, i només en quedaràn unes grabacions audiovisuals que poc tindràn a veure amb el que està passant en viu i en directe. Un es queda bocabadat mirant aquesta dona. Està ple de persones assegudes a terra, embadalides per la força que es desplega quan les dues mirades es fonen en algun punt sobre la taula que separa els interlocutors visuals. Una cua d’almenys cincuanta persones espera el seu torn per seure i entaular mirada, tot i que possiblement només una desena o menys ho aconseguiràn.

Com segurament ja li deu haver passat a molta gent, em venen ganes d’entrar dins el perímetre quadrat blanc que hi ha marcat a terra i fer una performance dins la performance. No sé perquè em veig amagant-me sota el seu vestit, abrigant-me amb la faldilla, embolicat, i després plàcidament ajegut, com un gosset amb la barbeta recolzada al terra… Però no m’atreveixo. M’ho imagino però em mantinc al marge, hipnotitzat i pensant que en la nostra época de reproductibilitat tècnica de l’art, la performance és possiblement la forma artística que més aura perd quan és reproduïda. El moment performat mai més podrà ser el mateix, per això és la modalitat més fràgil, una forma d’expressió a la que el món s’ha vist abocat a obrir-se davant de tanta inautenticitat estètica. Potser l’única obra d’art contemporani en la que es pot mirar a l’artista directament als ulls.

2

Conec a la Laia, una performer barcelonina estudiant de la Cooper Union que porta un interessant anell de plata dissenyat per Manolo Hugué en el que s’hi veu representada una noia abraçant-se a sí mateixa. Dies més tard, ens trobem en una festa a Williamsburg i brindem per la humanitat amb despreocupació tot dient: “És que els éssers humans som collonuts!”. Aquella mateixa nit la Laia m’explica que té intenció de forçar una relació amb un tal Rene Gabri a fi d’acabar fent una performance que serà la culminació de la seva estada a Nova York. La Laia es passa la vida performant, funambulant sobre la difosa línia que separa l’art de la realitat, però sempre aferrada a sí mateixa.

Unes setmanes després del nostre brindis al sol, la casualitat ens porta a retrobar-nos amb motiu de la visita que el tal Rene Gabri fa al New Museum de Bowery, on, per cert, hi ha la polèmica exposició Skin Fruit comissionada per Jeff Koons, un dubtós espectacle que ha provocat el rebutj unànim de la crítica. Un s’hi passeja i té la sensació que el propòsit del comissari era el de posar en la mateixa sala les obres d’art més cares i polèmiques dels últims anys, sense ordre ni concert. De fet, ho trobo una bona metàfora del moment que està vivint l’art en l’actualitat… Potser aquesta era en el fons la incompresa intenció de Jeff Koons, en la línia de l’urinari de Marcel Duchamp, la merda d’artista de Piero Manzoni o la calavera de diamants de Damien Hirst. Art que se’n riu de l’art. Meta art entre irònic i cínic. Intentem teoritzar una mica sobre el tema però veiem que als dos ens és bastant igual, així que amb la Laia decidim recòrrer l’amuntegament d’obres sobravalorades amb la màxima celeritat i tot seguit baixem a la sala de conferències per torbar-nos amb el senyor Gabri.

Entrem. L’ambient és distès, gairebé familiar. Ella sap de què va el tema, a mi que no em preguntin. Ens ofereixen chocolate chip cookies i passen un reportatge dels 60 en què a una noia jove se li proporciona una càmera i un micròfon perquè vagi preguntant a la gent dels carrers de París si és feliç. Hi ha qui diu que sí i qui diu que no, però el que més em sorprén és que molts diuen coses així com “sí, sóc feliç perquè sóc jove”, o “seria més feliç si fos jove”, o fins i tot “era feliç quan era jove, però ara…”. Potser simplement és perquè a la entrevistadora se la veu jove, entusiasta i més aviat feliç, però tot i així tinc la impressió que fins fa només uns decenis la joventut era gairebé la base de la felicitat. Penso que segurament no sóc conscient de la felicitat que em pertoca pel simple fet de ser jove, però com ho podria saber? És com alló de l’illa de felicitat que tothom diu que és l’infància. Durant la meva adolescència mai vaig recordar l’infància com una època especialment feliç, però a mesura que m’he anat fent gran cada vegada la valoro més; per la seva inocència, per la inconsciència, la ingenuitat, l’abscència de problemes seriosos, el descobriment constant… Emergeixen en la meva ment aquelles paraules que, abans de suicidar-se, l’Àjax de Sòfocles diu al seu fill: “La vida es troba en el seu moment més dolç quan no sents res, quan no saps res, quan encara no coneixes ni la felicitat ni el dolor”.

Encara a la sala d’actes del New Museum, amb la Laia al costat i Rene Gabri a pocs metres de mi, ja definitivament desconnectat del que està passant, continúo navegant pels meu passat i recordo aquella tarda en què en Joan Riera em va dir que “això de la vida… Hauríem de poder tornar a començar, que quan arribèssim als 70 ens dièssin: tot això era de broma, ara, torna a començar. I llavors, sabriem viure.” Però és clar, suposo que la gràcia està en viure les coses per primera vegada, una sola vegada, que segones parts mai foren bones, i tots els tòpics sobre el tema que de cop s’aglutinen en la meva ment perquè m’acabo de prendre un cafè amb gel i fumat una cigarreta que m’han activat excessivament el pensament, i que, per acabar-ho d’adovar em fan recordar un anacolut, crec que de Rousseau, que no acabo de precisar d’on he tret: “Si els vells poguèssin… Si els joves sapiguèssin…”. Però la vida passa i no es pot tornar enrere, és fugaç, es crema, com una performance. Amdues irrerpetibles i efímeres, performance i vida van agafades de la mà.

3

Saber-se alimentar, drogar, excitar, calmar, exercitar, posar-se en l’entorn i context adequats… És cabdal. Hi penso i veig que realment la vida té molt a veure amb el que ens administrem a nosaltres mateixos: la música, la poesia, la roba, el perfum, les sabates, els llibres, la qualitat i quantitat de cafè, de vi, de tè verd… Per això és tant determinant el que decidim llegir, allò que acabem comprant quan entrem en una llibreria de forma fortuïta. Vigila amb el que t’influencia, em dic sovint mentre remeno llibres a l’atzar. Vigila amb el que desitges, també em dic de vegades, perquè es pot acabar complint. Vigila, i vigila, i tot i així, el que hagi de passar passarà de totes maneres. Però almeys així quan s’apagui la flama de l’existència podràs dir que vas fer tot el que vas poder, i que ho vas fer a la teva manera franksinatresca. Conscient. Potser si tonrèssis a nèixer faries les coses d’una altra manera, però almenys la vida ja viscuda ha estat examinada i amb cert sentit dins el sensesentit. He fet el que he pogut i dispensin, gràcies a qui sigui per haver-me donat l’oportunitat d’equivocar-me. Collons! A veure si paro de pensar tant en la vida i la visc una mica no? De fet, haig de dir que porto tres setmanes visquent intensament, carregat de remordiments i sabedor de que no els hauria de tenir, però disfrutant una mica d’allò que de bó pot tenir el fet de ser humà.

4

Em visita un àngel una nit, i no sé entendre el que em ve a anunciar. S’estira amb mi al llit i plouen pètals al voltant nostre. Tot i així, sóc incapaç de comprendre la revelació que em porta des de lluny, i m’ofusco. Necessito temps per entenre les coses i no puc fer més que resar per no entendre-les massa tard, quan ja tot sigui irreversible. Sempre he anat tard en tot.

5

Un dia plujós. Em desperto totalment destrempat. No sé què passa però tota la força de la primavera s’ha esvaït, el cel està poblat de núbols carregats i amenaçant tormenta. Les fulles dels arbres, que han brotat fa pocs dies, tremolen. Les flors semblen voler marcir-se prematurament. És com si tot estiguès a punt de caure altra vegada. Astènia primaveral. Al·lèrgia. Ganglis inflamats. Esternuts. La nova estació ha fet un amago, però sembla que ha decidit pensar-s’ho dues vegades abans de desplegar-se amb tota la seva potència.

La tragèdia simbolitzava, segons Nietzsche, l’acceptació de la vida en totes les seves dimensions. El segueixo i accepto el destremp descoratjador com a quelcom inherent a l’existència, com una nota greu d’aquesta simfonía que no para de pujar i baixar, i que suposo, espero, que al arribar a la senectut sigui molt més suau… De petit sovint pensava que volia ser vell.

6

Em trobo en Xavier Pla de pura casualitat anant al cafè català que l’Elsa Úbeda organitza cada dilluns a la Universitat de Columbia. Anem a dinar juntament amb la seva companya Marta, i tot parlant del seu interès pels dietaris m’assenyala la crucial distinció entre el concepte d’egocentrisme i el d’egotisme. No entenc què vol dir exactament amb la paraula egotisme, ja que és la primera vegada que la sento, però suposo que la diferència entre tan similars mots ve a ser una qüestió de grau. Parlo massa de mi mateix, i em temo que no ho faig amb prou mesura. Sóc un egocèntric, merda! Recentment he llegit en molts llocs que la literatura del jo està de moda, potser per això sóc tan indulgent amb mi mateix i a vegades deixo que se m’infli l’ego. Però no vull centrar-me tant en mi, ni vull estar a la moda, ni fer el que toca fer… I ja ho intento, procuro oblidar-me, però no em surt gaire res més que això. De fet, matitzem, el jo en cru no em surt gairebé mai, sempre el vesteixo mínimament i poso certs aspectes per davant d’altres.

Una vegada fins i tot vaig intentar novelar-me però va sortir un nyap. Suposo que em tocaria crear històries i personatges, o parlar de forma impersonal. Però què puc fer si no em surt res més? Només em queda repetir allò que en l’Antoni Pitxot em va dir que Manolo Hugué va posar al peu d’una de les seves escultures: “Faig el que puc, i dispensin”. No dono per més, si no us plau, ho sento. Suposo que en aquest sentit tinc un punt postmodern, és més, el fet de declarar-ho obertament i voler fugir-ne em deu fer alguna cosa així com ultramodern. O potser no, amb aquestes coses del jo el darrer esglaó sempre és el penúltim, un sempre està més enllà de sí mateix.

7

Em desperta la música que ve de la botiga d’altaveus que hi ha sota la meva habitació. Sí, a part de ser tonto i neuròtic tinc mala sort… Tot i així, la son pot amb mi i m’endinso en un món oníric en el que camino per un passadís llarg amb grans finestrals de volta romànica. Podria ser la Villa Médici, on no he estat mai, aquella carismàtica villa que Velàzquez va pintar en ruïnes i que Balthus va estar restaurant durant anys. Assegut en un balancí d’esquenes a la finestra em trobo a Fellini, un Fellini jove que em diu que va enrenre en el temps, que abans havia estat vell i que està tornant cap a l’infància. Em saluda i em diu que estic somiant amb ell de la mateixa manera que ell va somiar un dia amb Picasso, en un somni on el pintor malagueny nedava dins un mar ple d’onades, enfurismat, gris, blau i negre, en què aquest l’animava a entrar per nedar contra la marea. “La creació és una lluita constant” em diu, “es necessita una esquena extraordinàriament forta, com la de Picasso, robusta i que ho aguanti tot. Cal poder suportar molt de pes sobre les espatlles, però alhora ser gràcil i delicat amb les mans”.

Busco a Balthus, bon amic de Fellini, a veure si ell em pot donar algun consell una mica encoratjador, però no hi és. “Està resant en el seu estudi, no el busquis” em diu en Federico, i tot seguit treu una càmera de la tecnologia més avançada tot comentant que per excel·lir en qualsevol de les arts és imprescindible dominar la tècnica amb minuciositat. Prepara la càmera, fa uns moviments estranys amb les mans, em mira fixament i diu, molt i molt pausadament: “Allora, ara quedaràs retratat, vigila el que fas, perquè així és com et coneixerà la gent d’avui en endavant i per sempre més”. Em poso nerviós, no sé què fer ni on mirar, i, contra la meva voluntat, em despullo fins a quedar completament nu davant l’objectiu. Llavors performo una lentíssima dansa experimental fins a quedar en la posició del discóbol de Miró, moment en el qual Fellini em fa la foto. Sóc tot potència, estic carregat, però em quedo petrificat.

1

Sembla que m’agrada que em passin coses, deu ser per això que no paro de moure’m. Des del calorós dia en què vaig desembarcar a Nova York he viscut amb alta intensitat. A vegades, potser massa sovint, m’agafen rampells de voler fer-ho tot de cop. Tinc una intermitent i desaforada necessitat de sentir-me viu que, quan m’assetja, fa que busqui l’estímul desesperadament. Així és com penso un dia desprès d’haver-me canviat de pis per cinquena vegada en set mesos. Us semblarà que deu haver estat un malson, i no us faltarà raó, certament hi ha hagut moments molt complicats, però del procés complet n’estic prou satisfet. Considero que ha valgut la pena, que tot i haver passat per un gran nombre de circumstàncies adverses, després de tot, he après molt. A través del constant reajustament he aconseguit evolucionar en el subtil art de la convivència amb els altres, amb el món i amb mi mateix.

Tal com m’està passant ara, durant el primers dies que passo en un habitacle nou, percebo i somatitzo els estímuls agradables i dubtosos que m’envolten. M’afecta des de la qualitat de l’aigua de la dutxa, al soroll de la calefacció, passant pel motor de la nevera, els cotxes del carrer, la música dels veïns, la tos dels companys de pis, l’olor de la cuina, les irregularitats del terra, el tipus de llum que entra per la finestra, i així ad infinitum. Suposo que un s’ha d’equal·litzar amb tot el que troba, tant amb el pèsol sota el matalàs de princesa, com amb al més sòrdid i descoratjador dels panorames. Em continua costant un ou acceptar la realitat.

Des de que vaig entrar en l’adolescència la meva acusada sensibilitat es va veure maleïda per una funesta tendència al patiment. Des de llavors sento com repercuteixen en el meu cos les conseqüències d’haver-me d’adaptar periòdicament a un entorn totalment nou, a un entorn no sempre favorable, en ocasions agressiu. Pateixo fins a límits insospitats la violència que tan gratuïtament es dispensa en el nostre univers, tot i que, al·loro, haig de ser sempre conscient que les meves circumstàncies personals són òptimes en comparació a les de la majoria dels mortals… El quadre no és tan negatiu com m’el pinto, suposo que simplement estic sensibilitzat pel canvi de pis i també per aquest canvi d’estació tan brusc que ha fet florir, d’un dia per l’altre, tots els cirerers de McCarren Park.

2

Al arribar a Nova York, totalment desamparat, vaig acabar recalant en el Chelsea International Hostel, un alberg tan barat com humil. Va ser el 16 d’agost passat i vaig tenir el molt qüestionable honor de ser l’únic dels becaris que va arribar a la ciutat sense tenir ni idea d’on acabaria dormint aquella mateixa nit. Per sort recordava vagament la direcció d’aquest acollidor rusc de joves motxillers, tot i que, al no tenir reserva, vaig haver de fer mans i mànigues per no quedar-me tirat al carrer. Ho recordo, i recordant-ho entenc que la gent es compadeixi de mi per la meva desmanegada forma d’anar pel món… En certa manera també jo m’autocompadeixo per posar-me en situacions complicades amb tanta asiduitat, però alhora íntimament sospito que gaudeixo d’aquesta sensació de llibertat que em proporciona l’incertesa.

Al cap d’una setmana de dormir a Chelsea vaig anar a viure a Brooklyn, al pis d’una amiga d’un amic, a Bedford Avenue. Un mes després vaig anar a parar a Morgan, en un apartament infame; al cap de dues setmanes a Graham, on vaig viure tres mesos en un condo de luxe; després Morgan altra vegada, en un loft immens amb vistes a Manhattan; i només fa una setmana que he tornat a Bedford, ara habitant en un niu de hipsters. Vaig i vinc de la línia L del metro que dóna gust. Sempre Brooklyn, sempre Williamsburg. Els propietaris, sempre jueus, sempre hassídics. Són els escollits, els fills del seu Déu. Ja l’any passat a Anglaterra, en una ciutat tan petita com Exeter, també em vaig canviar d’habitació en 5 ocasions… És el que té ser un maniàtic hipercrític i altament exigent que no sap què vol. Quan vaig estar aquí fa dos anys també vaig donar més voltes que una baldufa; vaig viure a Manhattan, a Queens, a tres zones diferents de Brooklyn, i em vaig desplaçar a Washington, a Boston, a San Francisco, et alibi.

3

“Rodamóns” és una bonica paraula del prolífic lèxic català. Anar amb “una mà a cada ou” és una gràfica expressió que em defineix perfectament. Sempre amb “una sabata i una esperdenya”, caminant de guerxo. Es podria dir que sóc un rodamóns que va amb una sabata i una espardenya i es presenta als llocs amb una mà a cada ou. Sí.

4

Doncs em declaro nómada, ja està. Nómada com el poble sacerdotal per excel·lència, nómada com els meus veïns jueus. Suposo que, com ells, tendeixo a la neurosi, i com que tampoc sé estar bé enlloc, em moc en busca d’una hipotètica terra promesa, malgrat que això comporti passar temps errant pel desert. La principal diferència seria que tradicionalment ells han estat expulsats dels llocs, i, en canvi, un servidor marxa voluntàriament just en el moment que comença a acostumar-se a alló que el molestava. Sembla que pateixi el síndrome del tauró: o avanço, o m’enfonso. “A qualsevol lloc menys aquí” que sentenciava amb resignació Baudelaire, l’autor sobre el qual Walter Benjamin va escriure uns meravellosos assajos que fa dos anys vaig comprar en forma de llibre a la postmoderníssima botiga que hi ha sota l’apartament on m’acabo de mudar: Spoonbill & Sugartown Books.

Si fa unes línies he dit “els meus veïns jueus” és perquè realment ho són. En el meu mateix replà hi ha un Chabad, el lloc on els nens jueus van a catequesi i els adults discuteixen temes tan seriosos com el proper adveniment del messies i la seva controvertida identitat. És més, al costat de la meva porta hi viu el rabí, sempre capcot. Ells amb les seves patilles enroscades, elles amb les seves perruques… Jueus. Em sento atret pel seu obscurantisme, pel seu elitisme. Fa poc que vaig llegir Portnoy’s complaint de Philip Roth i em vaig sentir completament immers en la tormentada moral judaica… El complex modus vivendi hebreu em fascina i m’omple de ganes de comprendre’l, potser per això tendeixo a immiscuir-m’hi.

5

El nomadisme és pura metàfora, una forma de vida que es presta a la poesia i a la improvització. No és anar de viatge, és viure-hi permanentment. El sedentarisme té el risc de l’anquil·losament, com les galetes quan es reblaneixen en el rebost, i reblanides es queden les pobres, que ja ningú les voldrà, ningú se les menjarà a les molt estovades, encara que tinguin xocolata, pobretes… El nomadisme endureix el tema! Res a veure amb el reblaniment humit i sedentari. I els bagles què? Ui els bagles. Són la primera potència alimentícia de Nova York, elements compactes que junt amb el cafè es converteixen en una bomba energètica tal, que et pot transportar de l’esmorzar al sopar sense passar pel dinar. N’he menjat molts de bagles… Sols, amb melmelada, amb ous i formatge, fins i tot amb bacon. Però que no em vinguin amb el cream cheese perquè no m’agrada, ja m’hi poden posar cebeta, xampinyons, pastanaga o salmó fumat, que a mi el cream cheese no em va, i no en menjo mai. El que sí que em va és el bagle ben torrat amb mantega i alvocat (finament tallat, mai esparcit ni untat), això sí que és densitat. El bagle, que és com una barra de pà comprimida en un donut, i l’alvocat, que és com tres enciams comprimits en una pera.

Dit això, queda clar, els USA són una societat nómada. De fet, tota la humanitat ho era fins que va començar l’Holocé, fa només uns 10.000 anys, però llavors es va desenvolupar l’agricultura i la ramaderia i ja vam ser-hi pel troç. Els nómades viatgen lleugers, amb la casa a sobre, independents, amb poc pes, es guien per la intuició, aprofiten el que troben, resolen els problemes sobre la marxa… Aquesta modalitat de vida ready-made em reporta a la primera pàgina del grandiós llibre d’entrevistes que Pierre Cabanne li va fer a Marcel Duchamp, on l’artista explica que ja de ben jove havia tingut la sort d’entendre que per la vida s’hi havia de passar amb lleugeresa, sense carregament, sense “allò que normalment s’en diu tenir una casa, una dona, uns fills, una família…”. Viatjar sol. És només viatjant en soledat que tinc la sensació que mitjanament m’assemblo al que m’agradaria ser, a aquella borrosa imatge que tenia del Pau adult quan era un nen petit i entremaliat.

6

De casualitat passo per davant del Tenement Museum anant cap al 88 Orchard Café, on ara em trobo escrivint això. Entro en aquest mausuleu dedicat a la immigració situat al 97 Orchard street, on durant 200 anys hi van viure més de 7.000 persones, tot famílies acabades d’arribar a Nova York. En ple Lower East Side, aquest edifici conserva en formol els apartements d’algunes de les famílies jueves, italianes o irlandeses que hi van viure. Aquests sí que eren nómades de veritat, per necessitat real, i no com un servidor, que no és més que un simulacre, un nómada de saló, de postí, un bargant, galifard, brètol que fa bretolades, intrús dins el seriosament poètic món del nomadisme. A mi no em fa falta canviar de pis, simplement ho faig perquè vull.

El museu sembla summament interessant, i com que fa una setmana que estic que no cago amb el tema del nomadisme, fins i tot em plantejo fer-hi una visita guiada. Però el preu de l’entrada i el cansament acumulat fan que ho deixi per un altre dia i m’entretingui mirant els llibres de la botiga. A mesura que remeno els volums em faig conscient de la quantitat de tinta i més tinta que aquesta ciutat ha fet còrrer. Tothom ha escrit sobre Nova York, tothom vol escriure sobre Nova York. Aquesta urbs ha estat filmada, pintada i descrita des de tots costats. Cadascú la percep a la seva manera, a cada persona els tòpics que envolten els gratacels l’afecten de forma diferent i… Però és que s’ha escrit tant… Hi ha tants de llibres sobre Nova York que se’m passen les ganes de parlar-ne, almenys d’intentar donar-ne una altra imatge, una més, de retre’n comptes per enèssima vegada.

7

Em sap greu, però sembla que aquest fragmentari se m’està torcint una mica massa cap a mi. Em fa por que es converteixi en un espiral entorn al meu ego ja de per sí tort, que deu ni do com xucla el nanu, em surt més car que un fill tonto. Servirà tant d’onanisme egocèntric per desfogar-me i oblidar-me algun dia de mi mateix? O potser passarà al revès i em convertiré en un remolí indissoluble que desapareixerà xuclat per la seva pròpia força centrípeta? Va cony Pau, surt una mica de tu mateix hòstia! Sigues també nómada d’esperit. Intenta-ho almenys. Procura que no es facin bones altra vegada aquelles paraules d’Horaci que ja se’t van revelar amb tota la seva magnitut ara farà tres anys a San Francisco: Caelum non animum mutant qui trans mare currunt. És el cel, i no l’ànima, el que canvia quan es viatja mar enllà. Has de provar de dislocar el cercle infinit i meandrejar fins a desembocar en algun mar llunyà. El fet que repeteixi la mateixa cita de fa tres anys demostra tautològicament que no ho estic fent.