Recentment , des de l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya), s’han publicat les xifres de vendes en comerç del tercer trimestre.
Com es pot observar en la gràfica, lluny de representar una millora, aquestes dades ens representen la tendència de decreixement de l’activitat comercial.
Països com el Regne Unit, França i Alemanya estan mantenint un creixement del seu consum sostingut en el temps. Una de les raons, però no la principal, per entendre aquest creixement, rau en la capacitat de dinamització comercial que disposen. Al Regne Unit per exemple, des d’Octubre es comença la campanya de Nadal. En el nostre país, tal com afirmen molts comerciants, la campanya de Nadal no comença fins després del pont de la Puríssima, i encara gràcies… La capacitat de mobilització del sector comercial i turístic que tenim en el nostre país encara és molt limitada. Una de les claus per aquesta dinamització, també passa per un augment de màrqueting territorial i comunicació al consumidor.
Sabem d’altra banda, que l’augment de l’atur, la caiguda de les prestacions socials i l’augment d’estalvi per la por que genera un futur incert, son alguns dels principals causants d’aquesta reducció del consum, però no ens equivoquem, aquest és un peix que es mossega la cua:
Davant un augment de la por del ciutadà pel que vindrà demà (moltes vegades fomentada pels mateixos mitjans de comunicació) decideix reduir el consum quotidià. Això afecta al comerç, que per un costat veu com les lleixes del negoci segueixen plenes de productes que s’omplen de pols i per tant, decideix reduir la freqüència i quantitat de comandes , com també i en segon lloc, es redueixen les aportacions del comerç a les arques municipals i a les administracions centrals que ingressa periòdicament amb el pagament d’impostos. Això provoca que, per un costat, si aquell consumidor que al mateix temps és treballador d’una empresa que fabrica per exemple, embalatges per empreses d’alimentació, que venen els productes a aquell mateix comerç que els ha deixat de comprar, vegi com, a poc a poc, disminueix la seva feina, fins que al final l’empresa , sense cap altre remei hagi de prescindir d’alguns treballadors, o el que encara és pitjor, hagi de prescindir de tot i tancar. Aquest consumidor que ha deixat de consumir, es troba en una situació d’atur temporal; aquí, el paper de l’administració pública també és un drama, perquè com que ha deixat d’ingressar, també ha reduït la despesa en programes de formació per aturats, incentius de re col·locació i subvencions i ajuts pecuniaris.
Amb això, no voldria pas espantar a ningú, és una roda tancada, que s‘autoalimenta però que, com tot cicle, es pot trencar.
La dinamització del consum, incentivat per les administracions públiques, pels mateixos comerços o fins i tot per campanyes iniciades pels ciutadans és una manera de trencar aquest cicle, un cicle que sembla no tenir aturador, però que amb una mica d’esforç per part de tots i una bona dosi de ganes de canviar hàbits ben segur es poden trencar les dinàmiques actuals. No parlo de la panacea de la recuperació econòmica, això ho deixo en mans de gurus i optimistes ingenus, però tal com deia Albert Einstein amb molt d’encert:
Si vols aconseguir resultats diferents, no facis sempre el mateix.
