Aquests dies proliferen les mobilitzacions de determinats sectors socials, polítics, sindicals, veïnals… per no parlar ja dels “indignats”, que és un tema més complex, contra les retallades que aplica el govern de la Generalitat, pressionat pel govern de l’Estat espanyol i instigat pels organismes econòmics europeus i mundials.
Massa sovint s’acusa els independentistes de desentendre’s d’aquestes reivindicacions, d’aquesta demanda de justícia social. Res més lluny de la realitat, si els independentistes volem la llibertat de la nostra nació, si amb tanta insistència reivindiquem l’estat propi, és precisament perquè creiem que amb la sobirania, amb la independència, amb el dret a decidir amb plena llibertat sobre tot allò que ens afecta, els ciutadans de Catalunya, tots, independentment del seu origen i procedència, de la llengua que parlin i del seu estatus social, tots, hi insisteixo, viurien millor.
No obstant això, els independentistes posem de manifest una part del discurs, que per a nosaltres és determinant i fonamental en la situació de què som víctimes, i que els autonomistes, aquells als quals ja els està bé el marc juridicopolític espanyol actual, obvien: el tracte econòmic colonial al qual Espanya sotmet Catalunya. És a dir, cap nació del món, cap territori, independentment que els seus dirigents siguin millors o pitjors, no se’n sortiria quan el 10% del seu PIB, més de 22.000 milions anuals en el cas de Catalunya, força més en el conjunt dels Països Catalans, és robat, com aquell qui diu, per a major glòria d’Espanya.
Els altres, “indignats” inclosos, ens diran que la culpa és dels polítics, dels bancs, de la globalització, de l’FMI, dels mercats, del capitalisme internacional… i segur que tenen raó, la culpa és de tots aquests i segur que si Catalunya fos un país independent també hi hauria sectors socials que ho passarien malament, i l’Estat català hauria de vetllar perquè se’n sortissin, però ara, amb l’actual situació, Catalunya és víctima de tots aquests poders que he esmentat abans, igual que tots els päisos, però també, i sobretot, del sagnant espoli sistemàtic de què és objecte per part d’Espanya, un espoli que afecta els seus ciutadans en conjunt i les classes populars, assalariats, autònoms i petits empresaris especialment.
Per tot això, fa uns dies, quan vaig assistir a Girona a una mobilització contra les retallades, en les meves declaracions a alguns mitjans de comunicació vaig donar una especial rellevància a aquest fet. Vaig dir també que no es poden fer recaure les conseqüències de la crisi damunt d’aquells que no són els responsables de la seva existència. I que el govern d’Espanya, amb la complicitat de la majoria de partits catalans, es dedica a salvar bancs i caixes, que són els primers responsables de la situació que tenim ara, mentre demana al govern de Catalunya que retalli serveis i drets que són bàsics perquè el nostre país tiri endavant.
Com s’està veient, malgrat haver donat diners públics a aquestes entitats bancàries i d’estalvi per assegurar la seva supervivència, després això no s’ha traduït en més ajudes en forma de crèdits a les nostres empreses, als nostres autònoms i a la gent que vol treballar per sortir de la crisi, sinó en més beneficis per a aquestes entitats i en sous escandalosos per a alguns dels seus directius. Això és intolerable!
És inacceptable que mentre a Catalunya el govern es dedica a tancar plantes d’hospitals, retardar la construcció d’escoles, suspendre infraestructures vitals per al nostre desenvolupament i eliminar ajudes fonamentals per a la nostra llengua i la nostra cultura, el govern espanyol, amb els nostres diners, es permeti el luxe, per exemple, de fer arribar el TAV, un transport ferroviari per a països rics, tal com es va dir des dels Estats Units, a comunitats autònomes en què serà de per vida absolutament deficitari. No passa res, ja paguem els catalans…
Mentre tot això passa, mentre les nostres empreses es veuen obligades a fer expedients de regulació d’ocupació que envien milers de treballadors a l’atur, mentre un munt de petits empresaris i treballadors autònoms han d’acabar tancant o han de fer autèntics miracles per arribar a final de mes, el govern català i la majoria de partits parlamentaris es limiten a pidolar al govern espanyol els 1.400 milions del fons de competitivitat que deu a Catalunya, quan aquests diners no són res comparats amb els 22.000 milions que Espanya cada any roba a tots els catalans en concepte de “solidaritat”. Aquest és el preu que paguem per ser espanyols. Aquest és el preu de no tenir un estat propi. Aquesta és la reflexió que els nostres polítics haurien de traslladar a la ciutadania.
Carles Bonaventura i Cabanes
Reagrupament Independentista
(Publicat al Somnotícia, 20-VI-2011)