RCat: cicle electoral d’un any
5 gener 2012
L’endemà de les eleccions al Parlament del 28 de novembre del 2010, en què Reagrupament no va aconseguir representació a la cambra catalana, alguns ja ens donaven per morts. En aquells moments de dubte, de desorientació, quan fins i tot part dels nostres associats dubtaven de si havíem de continuar i tan sols es qüestionaven què havíem fet malament, on havíem fallat, per què el nostre discurs no havia arribat a una part majoritària de l’electorat… d’altres ja vam dir que el nostre moviment havia de tirar endavant, tenir clar que entràvem en una cursa de fons i que calia mirar el futur amb noves energies, afrontar nous reptes i pensar ja en el cicle electoral que s’acostava, al qual hauríem de fer front parlant amb la resta de forces polítiques independentistes i intentant arribar-hi a acords, perquè Reagrupament continuava essent un força necessària, almenys mentre no s’assolissin els objectius d’independència i de regeneració democràtica que defensàvem llavors i que encara defensem avui els més de 2.000 associats que tenim a hores d’ara.
Pocs mesos després d’aquell dia, RCat es presentava a les municipals en diferents pobles i ciutats, a través d’aliances amb CiU, ERC, la CUP amb candidatures independents, etc., i, la veritat, no ens van anar malament, ja que vam obtenir més d’una cinquantena de regidors. Es va veure, també, que allà on Reagrupament era present els resultats electorals acompanyaven, amb la qual cosa vam poder constatar que RCat continuava essent una marca apreciada tant pels electors com pels diferents companys de viatge, els nostres socis en les diferents candidatures locals. Vam aprendre que no havíem de defugir les eleccions, però que les havíem d’afrontar sense fragmentar el vot independentista. L’electorat demana unitat perquè, quan ens dividim, els votants opten per altres partits, encara que siguin sobiranistes a mitges, tal com van fer en les últimes eleccions al Parlament, quan la prioritat dels catalans va ser fer fora el tripartit i optar de manera clara per Convergència i Unió.
Quan ja ha passat mes d’un any d’aquells comicis, ara es demostra que l’autonomisme de CiU no aporta cap solució als problemes del país, als problemes de la gent, siguin econòmics, polítics, culturals, o de qualsevol mena. Podem dir sense risc d’equivocar-nos que tot el que Reagrupament va dir en aquella campanya que passaria, malauradament s’està complint. Convergència, i sobretot Unió, ara per ara només són dos partits més de l’autonomisme, dos partits que accepten sense gaires problemes el marc establert, dos partits que no s’atreveixen a anar més enllà, a traspassar cap línia ni cap topall que els marqui l’Estat, tal com hem vist fins ara amb tots els pactes als quals han arribat amb el PP a les institucions, amb el procés de tancament de les “ambaixades” catalanes a l’exterior per exprés desig d’Alícia Sánchez-Camacho, amb les retallades en sanitat, ensenyament, cultura i en tot allò que un país necessita per ser normal, i tot plegat tan sols per complir les directrius econòmiques del govern espanyol de torn, sigui del PSOE o del PP, en lloc de plantar cara a l’espoli fiscal de què som víctimes per part d’Espanya, que és el que correspondria a un govern d’un país que vol esdevenir estat, en lloc de conformar-se amb l’estatus provincià al qual ens condemna Espanya.
CiU, i el seu electorat, només faran el pas de sumar-se al projecte independentista si l’independentisme demostra que sap sumar, aplegar forces, posar fi a les seves divisions i és capaç de bastir una alternativa política i electoral prou forta a l’actual statu quo, una alternativa que amenaci de reduir l’espai electoral de CiU.
Ara, amb un govern del PP a l’Estat espanyol, serà un bon moment perquè una alternativa independentista a Catalunya tingui el terreny abonat per créixer i enfortir-se. Si quan a Espanya manava el PSOE el govern català ja no va obtenir res que valgués la pena, amb els populars en el poder l’executiu convergent ni arribarà a cap pacte fiscal amb l’Estat, ni els problemes polítics i econòmics se solucionaran dins l’estret marc constitucional. Al contrari, Catalunya serà més perseguida, més espoliada, més humiliada… i el nostre minso autogovern encara serà més retallat i limitat amb l’excusa de la crisi i la necessitar de reduir el dèficit. Tot plegat acabarà demostrant als que encara dubten, que des de la manca de sobirania, des de la submissió no hi ha cap possibilitat d’entesa amb Espanya.
Tornant a parlar de Reagrupament, l’últim any hem passat d’una situació de desorientació, després del 28-N del 2010, a disposar ara de prop d’una seixantena de regidors i a obtenir, en les passades eleccions espanyoles, representació al Congrés dels Diputats a través de la coalició que vam fer amb ERC i Catalunya Sí.
Val la pena, per exemple, de posar l’exemple de la ciutat de Girona. Després d’una gran campanya electoral en les eleccions al Parlament del novembre del 2010, que tothom va reconèixer, els més de 1.600 vots (prop de 10.000 en tota la circumscripció) van quedar per sota de les nostres expectatives. No obstant això, ens vam aixecar, i una aliança amb la CUP ens va permetre assolir tres regidors (i gairebé 3.000 vots) en les eleccions municipals i superar clarament la resta de forces independentistes, que es van quedar sense representació. Així mateix, en les eleccions espanyoles, amb la coalició amb ERC, el paper de Reagrupament també va ser determinant perquè Teresa Jordà fos elegida diputada per la circumscripció de Girona (33.000 vots, més de 4.600 a la ciutat de Girona), en una lluita aferrissada fins a l’últim vot amb el PSC-PSOE.
Estem en condicions, per tant, d’assegurar que a partir d’ara comencen uns anys sense eleccions que seran importantíssims per al nostre futur, per fer múscul, per ser més efectius, per ser més visibles, per organitzar-nos millor… i en què s’han d’acabar de posar els fonaments perquè Reagrupament estigui ben situat perquè sigui un actor polític determinant; és a dir, amb prou força com a formació perquè sigui tingut en compte en una etapa en què la política d’aliances serà bàsica perquè l’independentisme reflecteixi a les urnes el creixement que a nivell sociològic li atorguen totes les enquestes.
Carles Bonaventura i Cabanes
Reagrupament Independentista
(Publicat a Som Notícia, 5-I-2012)
Nosaltres vam aprendre la lliçó: mentre l’independentisme estigui dividit, la gent optarà per altres partits
L’autonomisme no representa cap solució als problemes del país, el camí és la independència
La independència és l’única solució als problemes del país, però només es podrà avançar en aquesta direcció des de la suma independentista. Aquest és el projecte que defensa Reagrupament, segons explica el seu coordinador a Girona, Carles Bonaventura, que valora que, després de no assolir els objectius en les eleccions al Parlament del 2010, la seva formació va afrontar un futur de creixement a partir de les eleccions locals, en què van arribar a diversos acords amb CiU, ERC o la CUP, i especialment després del pacte amb ERC a les espanyoles, que els van fer treure un diputat a Girona.
Com valora la trajectòria de Rcat des dels seus inicis?
Si ens situem en el 28 de novembre del 2010, hem de pensar que Reagrupament va néixer per entrar al Parlament en aquelles eleccions, però no ho vam aconseguir. En aquell moment vam pensar que calia fer un replantejament.
Aquesta reflexió els va marcar el full de ruta, doncs?
Vam fer una assemblea i, tot i el resultat negatiu de les eleccions, vam decidir que havíem de continuar. La nostra estratègia en el curt termini havia estat la d’entrar al Parlament, però llavors vam tenir clar que entràvem és una cursa de fons i que havíem de preparar un nou cicle d’eleccions continuades.
Es pot dir que llavors van néixer com a partit?
Érem, i som, una associació, un moviment, però vam voler passar a ser un actor polític. Vam decidir presentar-nos a les municipals i vam donar llibertat a cada municipi per decidir les seves aliances amb l’objectiu de no fragmentar més el vot independentista.
D’aquest període, quina és la gran lliçó que van aprendre?
Nosaltres vam aprendre la lliçó que ens van donar els electors el 28-N. Ens van dir que, mentre l’independentisme estigués dividit, ells optarien per altres vies o partits, encara que no fossin independentistes, una mena de vot útil mal entès. Al Parlament, la prioritat va ser fer fora el tripartit i per això els electors van votar CiU. Ara s’està veient que aquest no és el camí, perquè l’autonomisme no representa una solució als problemes del país; tot el que Rcat va dir en aquella campanya s’està complint. Però perquè el nostre discurs faci forat cal que l’independentisme sumi. Evidentment, al final, també caldrà que s’hi afegeixi CiU, però això només passarà si la federació veu amenaçat el seu espai electoral. Mentrestant, CiU només representa l’autonomisme, que és un camí que no porta enlloc.
I això generà un escenari on Catalunya està encallada?
Ni trobarem l’encaix a Espanya, ni cap pacte fiscal, ni els problemes se solucionaran dins el marc constitucional. I quan des de Catalunya es demana ajuda a Espanya només es reben garrotades. Amb Espanya un dia ens hi haurem d’entendre, però des d’una relació de bon veïnatge quan tinguem un estat propi.
I l’acord amb ERC?
A les municipals (en què vam obtenir una cinquantena de regidors), tot i que també es va pactar amb CiU o amb la CUP (un acord que a Girona ha anat molt bé), l’opció majoritària va ser l’entesa amb ERC. En aquesta línia, a les generals vam fer coalició amb Esquerra, i a Girona vam treure un diputat, que no és només d’ERC, sinó de la coalició ERC-Rcat. Joan Carretero ja ha dit que espera que l’acord tingui llarg recorregut.
Pas endavant d’ERC, RCat i Catalunya Sí
5 gener 2012
Aquest 20 de novembre hem fet un pas endavant en el camí de la sobirania. Fa escassament dos o tres mesos les perspectives eren negres. Les enquestes afirmaven que l’independentisme no seria present a les Corts espanyoles, ja que, malgrat el que digui avui l’exsecretari general d’ERC, tots els sondejos coincidien a atorgar a Esquerra entre 0 i 1 diputats, més aviat zero, tot s’ha de dir. Ni tan sols sabíem si després del congrés d’aquest partit i de les seves primàries per elegir el cap de llista en aquestes comicis, ERC voldria girar full a l’etapa del tripartit i apostar per la via de la unitat independentista o si s’imposarien els partidaris de l’harakiri col·lectiu de l’“esquerra catalanista” supeditada als interessos de l’esquerra espanyola. Feliçment, les coses van anar per on havien d’anar i això ha fet possible que els dramàtics pronòstics de les enquestes no s’hagin complert.
Avui, al Congrés dels Diputats, la coalició entre ERC, Reagrupament i Catalunya Sí tindrà tres diputats (tot i que restem pendents del recompte final de Girona), els mateixos que hi tenia Esquerra, la qual cosa es pot considerar un èxit en les actuals circumstàncies. Hem d’assenyalar que normalment les eleccions espanyoles no són les millors per prendre el pols a l’electorat independentista, que tendeix a desmobilitzar-se; no obstant això, la coalició independentista d’ERC-RCat-Catalunya Sí ha assolit ara més vots (prop de 245.000, més de 256.000 en el conjunt dels Països Catalans), que els que va obtenir Esquerra en solitari en les passades eleccions al Parlament de Catalunya (218.000), habitualment molt més propícies per a les tesis independentistes. Aquesta dada ens ha de fer ser optimistes pel que fa als resultats que podria obtenir aquesta suma de forces en els pròxims comicis al Parlament de Catalunya d’aquí a tres anys si les coses avancen en la bona direcció, cosa que hem d’assegurar entre tots.
Per altra banda, i tornant a les eleccions espanyoles, també cal destacar que al Congrés dels Diputats hi haurà més forces sobiranistes, més diputats independentistes, més presència de formacions partidàries de l’autodeterminació, com per exemple Amaiur, el BNG, Compromís… amb les quals és imprescindible que fem front comú.
Sabem que ens queda encara molt camí per recórrer, molts obstacles a superar. Caldrà insistir encara més en el procés de la unitat independentista, que és el que la gent ens reclama, caldrà que ERC –i també tots plegats– aprofundeixi en la qüestió de la regeneració democràtica. Caldrà treballar de valent per fer prosperar aquesta coalició que acabem de crear i que tan bones perspectives té; una coalició que ens ha permès descobrir el gran tàndem que formen Oriol Junqueras i Joan Carretero, i un gran candidat que ha anat cada vegada a més durant la campanya, Alfred Bosch. Gent honesta, gent combativa, gent que no s’arronsarà davant les adversitats i que no està en el món de la política per viure’n sinó per servir uns ideals, un país.
Els resultats però, ara són els que són. La nostra proposta política, tot i que engrescadora i esperem que de llarg recorregut, encara està molt lluny de poder aplegar el conjunt de les catalanes i els catalans que en els últims baròmetres d’opinió diuen que votarien que sí en un referèndum d’autodeterminació (entre el 45% i el 48%) i aquest és un problema que nosaltres hem de resoldre. No pot ser que no siguem capaços de construir un projecte politicoelectoral prou seductor que eviti que molts votants independentistes acabin optant, en forma de vot útil mal entès, per altres formacions polítiques que no són independentistes o que com a mínim no tenen la independència de la nostra nació com una de les seves prioritats.
Com deia fa pocs dies el president de Reagrupament, Joan Carretero, en aquestes eleccions hem posat la primera pedra en el camí del nostre alliberament nacional. Ara tan sols ens resta agrair l’esforç que han fet tots els nostres associats durant la campanya electoral, felicitar-nos per la bona sintonia que hi ha hagut amb la gent d’ERC, amb les personalitats que s’han integrat a la plataforma Catalunya Sí i que han aportat el seu nom a aquest projecte compartit. Ara hem de sumar i sumar, i un cop hàgim sumat, continuar sumant, perquè aquest és el camí que ens portarà a la llibertat nacional, a l’Estat propi.
Carles Bonaventura i Cabanes
Coordinador de la Regió de Girona de Reagrupament Independentista
(Publicat a Som Notícia, 23-XI-2011)