Travessem el mur

L’endemà de les eleccions al Parlament del 28 de novembre del 2010, en què Reagrupament no va aconseguir representació a la cambra catalana, alguns ja ens donaven per morts. En aquells moments de dubte, de desorientació, quan fins i tot part dels nostres associats dubtaven de si havíem de continuar i tan sols es qüestionaven què havíem fet malament, on havíem fallat, per què el nostre discurs no havia arribat a una part majoritària de l’electorat… d’altres ja vam dir que el nostre moviment havia de tirar endavant, tenir clar que entràvem en una cursa de fons i que calia mirar el futur amb noves energies, afrontar nous reptes i pensar ja en el cicle electoral que s’acostava, al qual hauríem de fer front parlant amb la resta de forces polítiques independentistes i intentant arribar-hi a acords, perquè Reagrupament continuava essent un força necessària, almenys mentre no s’assolissin els objectius d’independència i de regeneració democràtica que defensàvem llavors i que encara defensem avui els més de 2.000 associats que tenim a hores d’ara.
Pocs mesos després d’aquell dia, RCat es presentava a les municipals en diferents pobles i ciutats, a través d’aliances amb CiU, ERC, la CUP amb candidatures independents, etc., i, la veritat, no ens van anar malament, ja que vam obtenir més d’una cinquantena de regidors. Es va veure, també, que allà on Reagrupament era present els resultats electorals acompanyaven, amb la qual cosa vam poder constatar que RCat continuava essent una marca apreciada tant pels electors com pels diferents companys de viatge, els nostres socis en les diferents candidatures locals. Vam aprendre que no havíem de defugir les eleccions, però que les havíem d’afrontar sense fragmentar el vot independentista. L’electorat demana unitat perquè, quan ens dividim, els votants opten per altres partits, encara que siguin sobiranistes a mitges, tal com van fer en les últimes eleccions al Parlament, quan la prioritat dels catalans va ser fer fora el tripartit i optar de manera clara per Convergència i Unió.
Quan ja ha passat mes d’un any d’aquells comicis, ara es demostra que l’autonomisme de CiU no aporta cap solució als problemes del país, als problemes de la gent, siguin econòmics, polítics, culturals, o de qualsevol mena. Podem dir sense risc d’equivocar-nos que tot el que Reagrupament va dir en aquella campanya que passaria, malauradament s’està complint. Convergència, i sobretot Unió, ara per ara només són dos partits més de l’autonomisme, dos partits que accepten sense gaires problemes el marc establert, dos partits que no s’atreveixen a anar més enllà, a traspassar cap línia ni cap topall que els marqui l’Estat, tal com hem vist fins ara amb tots els pactes als quals han arribat amb el PP a les institucions, amb el procés de tancament de les “ambaixades” catalanes a l’exterior per exprés desig d’Alícia Sánchez-Camacho, amb les retallades en sanitat, ensenyament, cultura i en tot allò que un país necessita per ser normal, i tot plegat tan sols per complir les directrius econòmiques del govern espanyol de torn, sigui del PSOE o del PP, en lloc de plantar cara a l’espoli fiscal de què som víctimes per part d’Espanya, que és el que correspondria a un govern d’un país que vol esdevenir estat, en lloc de conformar-se amb l’estatus provincià al qual ens condemna Espanya.
CiU, i el seu electorat, només faran el pas de sumar-se al projecte independentista si l’independentisme demostra que sap sumar, aplegar forces, posar fi a les seves divisions i és capaç de bastir una alternativa política i electoral prou forta a l’actual statu quo, una alternativa que amenaci de reduir l’espai electoral de CiU.
Ara, amb un govern del PP a l’Estat espanyol, serà un bon moment perquè una alternativa independentista a Catalunya tingui el terreny abonat per créixer i enfortir-se. Si quan a Espanya manava el PSOE el govern català ja no va obtenir res que valgués la pena, amb els populars en el poder l’executiu convergent ni arribarà a cap pacte fiscal amb l’Estat, ni els problemes polítics i econòmics se solucionaran dins l’estret marc constitucional. Al contrari, Catalunya serà més perseguida, més espoliada, més humiliada… i el nostre minso autogovern encara serà més retallat i limitat amb l’excusa de la crisi i la necessitar de reduir el dèficit. Tot plegat acabarà demostrant als que encara dubten, que des de la manca de sobirania, des de la submissió no hi ha cap possibilitat d’entesa amb Espanya.
Tornant a parlar de Reagrupament, l’últim any hem passat d’una situació de desorientació, després del 28-N del 2010, a disposar ara de prop d’una seixantena de regidors i a obtenir, en les passades eleccions espanyoles, representació al Congrés dels Diputats a través de la coalició que vam fer amb ERC i Catalunya Sí.
Val la pena, per exemple, de posar l’exemple de la ciutat de Girona. Després d’una gran campanya electoral en les eleccions al Parlament del novembre del 2010, que tothom va reconèixer, els més de 1.600 vots (prop de 10.000 en tota la circumscripció) van quedar per sota de les nostres expectatives. No obstant això, ens vam aixecar, i una aliança amb la CUP ens va permetre assolir tres regidors (i gairebé 3.000 vots) en les eleccions municipals i superar clarament la resta de forces independentistes, que es van quedar sense representació. Així mateix, en les eleccions espanyoles, amb la coalició amb ERC, el paper de Reagrupament també va ser determinant perquè Teresa Jordà fos elegida diputada per la circumscripció de Girona (33.000 vots, més de 4.600 a la ciutat de Girona), en una lluita aferrissada fins a l’últim vot amb el PSC-PSOE.
Estem en condicions, per tant, d’assegurar que a partir d’ara comencen uns anys sense eleccions que seran importantíssims per al nostre futur, per fer múscul, per ser més efectius, per ser més visibles, per organitzar-nos millor… i en què s’han d’acabar de posar els fonaments perquè Reagrupament estigui ben situat perquè sigui un actor polític determinant; és a dir, amb prou força com a formació perquè sigui tingut en compte en una etapa en què la política d’aliances serà bàsica perquè l’independentisme reflecteixi a les urnes el creixement que a nivell sociològic li atorguen totes les enquestes.

Carles Bonaventura i Cabanes

Reagrupament Independentista

(Publicat a Som Notícia, 5-I-2012)