El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesbonaventura

 “Per si algú en dubta, la reforma laboral de l’espanyolíssim PP també afecta els treballadors catalans”

“Mai un govern espanyol no havia perpetrat un atac tan virulent contra drets laborals bàsics aconseguits amb tants anys i tants esforços” 

Aquests dies, la vaga del 29-M contra la reforma laboral del govern del PP, que al Congrés dels Diputats va tenir només el vot a favor de CiU –juntament amb els d’UPN i el Foro Asturias–, és un tema de conversa habitual i també, lògicament, en cercles independentistes. Com a tot arreu, hi ha opinions de tota mena, gent a favor, gent en contra, d’altres que no es pronuncien. D’entre totes les opinions, però, voldria referir-me a les d’aquells que sostenen que no s’ha de fer vaga perquè fer-la significaria “fer seguidisme dels sindicats espanyols”. Ja em perdonareu, però aquesta argumentació no s’aguanta per enlloc. Primer, perquè els sindicats d’obediència catalana també estan a favor de la vaga; segonament, perquè, fora de Catalunya, els sindicats abertzales bascos també la convoquen, fins i tot van convocar la jornada de vaga abans que ho fessin els sindicats d’àmbit estatal, i també en faran els nacionalistes gallecs, etc.

Però la raó de pes és una altra de ben clara: la reforma laboral no és també espanyola? És a dir, algun independentista pot defensar que el dia de la vaga hem d’anar a treballar igualment perquè els que la convoquen són sindicats “espanyols” i obviar que qui ha impulsat la reforma laboral és el govern espanyolíssim del PP? Que no té efecte aquesta reforma als Països Catalans?, que no eliminen drets laborals fonamentals dels treballadors i treballadores catalans? Llavors, què hem de fer el 29-M tots els ciutadans de Catalunya que avui mateix podem tenir el nostre lloc de treball més amenaçat per culpa d’aquesta reforma?, posar-nos del costat del Partit Popular i treballar com si aquí no passés res perquè els qui convoquen la protesta són els senyors Méndez i Toxo? Siguem seriosos. Catalunya és un país d’emprenedors, d’autònoms, de cooperativistes, un país de petits i mitjans empresaris, i aquesta riquesa s’ha de preservar, no faltaria sinó. Catalunya, però, també ha estat històricament una terra capdavantera en la defensa dels drets socials, pionera en el diàleg social, una terra on el moviment obrer ha estat protagonista de moltes lluites i reivindicacions, en molts casos també nacionals. Ara tot aquest model està en joc i l’ofensiva social i nacional de l’Espanya popular no es pot quedar sense resposta a la nació catalana el 29 de març.

Quines són les conseqüències que tindrà la reforma laboral espanyola en el conjunt dels treballadors, també en els treballadors i treballadores catalans, òbviament, perquè, que jo sàpiga, aquests sobiranistes que es queixen dels “sindicats espanyols”, a menys que m’hagi passat per alt, encara no han estat capaços de fer que al nostre país s’hagi proclamat la independència, no? Doncs bé, donem-ne alguns detalls: 1. La indemnització màxima a partir d’ara serà de 33 dies per any treballat amb un límit de 24 mensualitats (ara era de 45 dies amb un límit de 42 mesos). A més, tot i que l’acomiadament sigui improcedent, l’empresari s’estalviarà els salaris de tramitació. 2. Les empreses podran modificar la jornada anual, l’horari, els torns, les funcions dels treballadors o el canvi del centre de treball estipulats sense haver d’arribar a un acord amb els treballadors, només al·legant que això evitarà problemes en el futur. 3. El conveni que s’aplica en una empresa deixarà de ser efectiu si no se’n negocia un de nou en el termini de dos anys des del venciment de l’últim signat, la qual cosa obligarà els treballadors a firmar en les condicions que ofereixi l’empresa davant l’amenaça i el risc de quedar-se desprotegits, sense conveni. 4. El límit d’edat per als contractes de formació augmenta fins als 30 anys fins que la taxa d’atur quedi per sota del 15%. 5. Es podrà acomiadar un treballador amb una indemnització de 20 dies per any treballat si s’al·lega que hi ha hagut tres trimestres de pèrdues a l’empresa o tan sols amb la previsió que hi haurà pèrdues en un futur. Tot això sense control judicial que certifiqui que les causes són reals. 6. Les empreses podran imposar un ERO sense haver d’arribar a cap acord amb els treballadors i sense necessitat que sigui aprovat per l’administració, a diferència del que passava ara. 7. Les empreses de menys de 50 treballadors podran utilitzar un nou contracte indefinit amb un període de prova d’un any durant el qual et podran acomiadar sense que calgui indemnització. 8. Les empreses podran acomiadar amb una indemnització de 20 dies per any treballat qualsevol treballador que falti, encara que sigui justificadament (permisos previstos en conveni i en la legislació) durant nou dies a la feina en un període de dos mesos. 9. Els treballadors tindran l’obligació de realitzar treballs que no siguin de la seva categoria professional sempre que l’empresa ho necessiti. 10. Les empreses podran reduir el salari unilateralment als treballadors en funció de la competitivitat i de la productivitat…

En resum, mai un govern espanyol no havia perpetrat un atac tan virulent contra drets laborals bàsics aconseguits amb tants anys i tants esforços. El 29-N, els independentistes no ens podem quedar al marge.

(Publicat a El Punt Avui, 24-III-2012)

Volem aportar elements de reflexió al voltant de la sentència del Suprem que talla tota possibilitat d’investigar els crims del feixisme catòlic espanyol mentre persisteixi el règim monàrquic, que no en va fou pactat amb el franquisme, un pacte que implicava la seva immunitat.
Ens va sorprendre molt la primera lectura errònia de la sentència que van fer els mitjans de comunicació i la majoria de grups polítics, inclosos molts d’antifeixistes.
L’error d’aquesta valoració probablement fou causat per l’excessiva identificació de la causa antifranquista amb la figura de Garzón, i el fet que el TS absolgués el jutge estrella es va llegir precipitadament com si s’hagués guanyat alguna batalla contra la impunitat dels crims del franquisme. Algunes organitzacions van esmenar la seva valoració l’endemà, però ja sense poder modificar l’impacte de la primera.
El PSOE i el PP, però, sí que sabien el que deien quan van aplaudir la sentència. Ara costarà molt remuntar la desinformació que es va crear el dia que es va publicar. Aquest error valoratiu s’explica si es té en compte el procés messiànic que s’ha teixit al voltant de la figura de Garzón. Des de determinats sectors de l’esquerra espanyolista, segurament fatigats de tanta claudicació, van arribar a creure que podrien superar les traïcions de la transició a través d’una mena de messies justicier.
A Catalunya i el País Basc no va colar aquesta beatificació de jutge superheroi. Recordem massa bé que fins ahir administrava des d’un tribunal hereu del TOP i amb lleis especials (incomunicació policial) la legalitat més repressiva pactada amb el franquisme, la qual nega avui drets democràtics com ara el d’autodeterminació.
Centrant-nos en el nucli juridicopolític de la sentència, volem subratllar el punt en què entra en contradicció el dret del Regne d’Espanya amb el dret internacional. El dret internacional disposa que els delictes considerats crims contra la humanitat: la tortura, la desaparició de persones… no prescriuen mai, justament per evitar la impunitat en delictes tan greus. Doncs bé, el dret espanyol afirma que a Espanya sí que prescriuen, i que ho fan a partir de la data en què l’Estat va subscriure el dret internacional, tot al·legant la impossibilitat de saltar-se el principi de no retroactivitat, cosa que intenten estendre al concepte de crim contra la humanitat, el qual afirmen que no existia durant la dictadura… Conclouen que l’única legislació aplicable és la pactada en la transició (l’amnistia del 77 i la Constitució del 78) que no permet investigar els crims franquistes. Una total aberració lògica i legal, sí, però recordem que tots els jutges d’aquests tribunals especials que deliberen sobre el propi marc legal són nomenats pel PP i el PSOE. Són aquests partits els que fan perviure l’ombra del feixisme dins les lleis actuals i allargassen la impunitat d’aquests crims.

Autors: Marcel Dalmau i Carles Bonaventura.

Associació Memòria Contra la Tortura.

(Publicat a El Punt Avui, 4-III-2012)