Escrits amb els dits

No fa gaires dies, la periodista Anna Puig publicava una informació a El Punt sobre les cues que, d’un temps ençà, es produeixen a l’oficina de Girona del Servei d’Ocupació de Catalunya. En la notícia, il·lustrada amb una foto en què es veia una corrua de persones pelant-se de fred a les vuit del matí a la porta del local, s’explicava que l’increment desbocat de la desocupació d’aquests últims mesos ha col·lapsat aquesta oficina i, com que no es dóna tanda, la gent hi ha d’anar abans que obrin les portes i passar-se més d’una hora suportant temperatures que els últims mesos han voltat, dia sí, dia també, la banda negativa del termòmetre.
Bona part del problema es podria, o es podrà, resoldre posant-hi més recursos, humans i immobiliaris, que fins ara la conselleria no tenia pressupostats perquè el ritme de pèrdua de llocs de treball s’ha disparat tan de sobte que els ha agafat, com es diu vulgarment, amb els pixats al ventre. El problema més de fons, però, deriva d’una dada que aportava la mateixa informació: més d’una tercera part de la gent que fa cua cada matí no caldria que hi anés perquè la gestió que hi van a fer la podrien formalitzar per internet. Senzill, no? Doncs no és tan senzill. El cas serveix per constatar que, per una vegada, l’administració va tan al davant dels administrats que els ha deixat enrere i, en conseqüència, pretenent fer tot el contrari acaba donant un mal servei al ciutadà. El resultat és que l’esforç que s’ha fet per facilitar les gestions al personal, aplicant allò que sempre es demana a les administracions, que és que agilitin i simplifiquin la burocràcia, en aquest cas és totalment inoperant perquè la tecnologia que ho fa possible no ha arribat a prou segments de la població perquè sigui pràctica. Els que fan cua no hi són tant per desinformació com perquè a internet no saben com posar-s’hi o, senzillament, no hi tenen accés. És cert que la patacada econòmica que estem vivint toca més aviat a tothom. Però en la cadena del mercat laboral hi ha baules més dèbils que altres, integrades per gent amb limitacions evidents en temes tan bàsics com són la competència lingüística, la comprensió lectora o la relació amb les noves tecnologies. Un sector de població que necessita una atenció personalitzada, el suport d’algú que pugui guiar-lo pels complicats camins de la paperassa i repetir-li les coses tantes vegades com sigui necessari. Hi ha gent que queda enrere perquè perd la feina, però també hi ha gent que perd la feina, o no en troba, perquè ha quedat enrere, o perquè s’ha incorporat al mercat de treball des d’una línia de partida molt més allunyada que la resta.
El cas de la cua de l’atur és només un exemple. En aquest túnel que estem travessant podrem constatar en altres escenaris que allò que en temps de bonança pot ser considerat un avenç, en temps de crisi, quan més afloren les desigualtats i les diferències en l’accés a les eines del benestar, resulta un problema. Hem de pedalar endavant, però amb un ull posat en els que queden ressagats, perquè per més bona que sigui la carretera, si no saben pedalar quedaran a la cuneta. (Article publicat a Presència del 30 de gener de 2009)