Escrits amb els dits

Playmobil

El dia 30 de gener va morir el senyor Hans Beck. Tenia 79 anys i passarà a la història gràcies a un invent de poc més de set centímetres d’alçada que respon al nom de Click de Playmobil. O Click de Famobil, per als que ja estem a la frontera dels quaranta, any amunt, any avall, i que gràcies al senyor Beck vam poder llicenciar aquells minúsculs soldadets de plàstic que es venien en bossetes de paper, enganxats l’un a l’altre al motlle, i que acabaven, els que se salvaven de la trepitjada fatal d’algun membre adult de la família, extraviant-se en els llocs més insospitats o te’ls acabaves trobant fins a la sopa, literalment.
Des que, a principis dels setanta del segle passat, es va iniciar la producció en sèrie d’aquests ninotets de coloraines anomenats Clicks, un pèl encarcarats i impersonals, que tan aviat podien ser pirates del Carib, soldats del Setè de Cavalleria o infermeres de la Creu Roja, se n’han venut 2.200 milions d’unitats. Aviat és dit. La meva mare (la meva mare ho guarda tot, com diu la cançó d’en Raimon) en deu conservar en algun racó un parell ben bo de centenars d’exemplars d’aquell exèrcit amb què vaig conquerir la meva infantesa.
Els Clicks van arribar a Catalunya a la segona meitat dels setanta. Van ser uns companys immillorables per a aquella generació de mainada de ciutats petites o pobles grans que anàvem perdent el carrer com a camp de joc, envaït per un urbanisme anàrquic i un trànsit desbocat que ens va anar enquitranant els bassals que per a nosaltres eren pantans exòtics, les margenades on ens atrinxeràvem o els descampats on escuàvem sargantanes, calàvem foc a formiguers i ens apedregàvem sense compassió i, afortunadament, amb una punteria més que discreta. Els Clicks van transformar-nos en salvatges de saló. Els Famòbils van imposar-se a Madelman i Geyperman, més ben aconseguits però massa voluminosos per a pisos tan petits, i van resistir l’embranzida de succedanis i imitacions estil Airgamboy. Francament, tot i que m’ho vaig passar pipa durant uns quants anys amb els meus Clicks (amb els meus i amb grans parades compartides amb el meu veí, en Toni) haig de dir que aquesta afició va acabar-se amb la infantesa i de gran no he ingressat pas a les files dels incondicionals d’aquest ninot que es veu que mou passions col·leccionistes.
Prop de trenta anys després d’haver tancat per últim cop la caixa dels Clicks, quan visito alguna botiga de joguines constato que la correcció política també els ha arribat: al costat de pirates i soldats armats fins a les dents, guanyen espai pageses, mecànics de cotxes, domadors de cavalls o verdulaires. S’han adaptat als temps per sobreviure en el món on paradoxalment marquem la pauta aquells que muntàvem batalles èpiques d’indis i cowboys, sense que això ens hagi impedit, de grans, ser la generació de l’objecció de consciència, de la insubmissió i dels que pensem que la guerra és un lloc on sempre van uns altres que no hi haurien d’anar. Potser és que en vam tenir prou de mirar un Click a la cara per tenir clar que una cosa és jugar i una altra de molt diferent jugar-se-la.