Escrits amb els dits

El Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló ha editat un llibret d’una quarantena de pàgines on s’apleguen tots els actes que es fan en aquesta zona per recordar els 70 anys de la fi de la Guerra Civil, per bé que a l’altra banda de l’Albera no en diuen pas la fi de la Guerra Civil, ni tan sols l’inici de l’Exili, sinó La Retirada, un concepte que mantenen sense traduir al francès perquè s’ha convertit en el mot que identifica aquells fets de la mateixa manera que Descobriment, Holocaust o Gran Marxa són substantius genèrics que un cop tocats amb una majúscula remeten a un fenomen perfectament emmarcat en un espai i un temps concret.
El temps i l’espai de La Retirada són, respectivament, el 1939, les platges del Rosselló i els filats que van proliferar ara fa set dècades a bona part de la Catalunya del nord i les regions llenguadocianes d’Aude, Erau, Gard i Losera. No faré cap comparació, ni numèrica ni qualitativa, però una quarantena de planes farcides d’actes, homenatges, exposicions, trobades i conferències repartides en trenta-cinc municipis no tenen res a desmerèixer respecte dels que estem fent o programant en aquesta banda.
M’explica un català del nord que ho coneix més bé que no pas jo que és la primera vegada que el record de La Retirada té un suport institucional tan decidit i obert. És un pas endavant molt important. Perquè si al Principat ha costat anys i panys recuperar i sistematitzar la memòria sobre un dels moments més tristos i dramàtics de la nostra història, pels veïns de dalt la qüestió encara ha estat tractada amb més distanciament i silenci espès. Ens equivocaríem si penséssim que aquest aparent desinterès ha estat degut al fet que ells només van posar l’escenari circumstancial d’uns fets en què els personatges principals, secundaris i figurants van venir de sud enllà. No fa gaire, el periodista Esteve Carrera escrivia a l’edició d’El Punt de la Catalunya del Nord: «Catalunya i l’Estat espanyol continuen immersos en un intens debat sobre el procés de recuperació de la memòria històrica. És un procés similar i complementari que podria tenir lloc a Catalunya Nord […]. Segurament sentiríem històries molt boniques de compassió i solidaritat –que deuen haver existit–. Però tampoc podem negar que el sentiment general havia de ser la indiferència i girar el cap a una altra banda. En el cas de Catalunya Nord també, segurament valdria la pena sentir que se sap a les cases, com es va viure tot allò.»
La reflexió d’en Carrera ens aporta una visió que potser des del sud hem sabut valorar prou bé: sense aquests testimonis de l’altre costat de les tanques d’Argelers, de Ribesaltes, d’Agde, de tota aquesta toponímia de la desolació, a la nostra història sobre aquells dies li mancaran capítols, matisos, enfocaments. I si nosaltres hem anat tard, allí corren un risc enorme de fer-ne, de tard, perquè el temps corre inexorablement en contra si encara volem trobar veus que omplin aquests buits. Caldria una reacció ràpida, des d’allí i des d’aquí si cal, per completar aquest relat que vam començar a escriure fa setanta anys entre tots. (Article publicat a la revista Presència, número 1930, del 20 al 26 de febrer)