Escrits amb els dits

Diari Llibertat de Tarragona, als anys 30

Al sector de la premsa escrita ens han caigut simultàniament a sobre la crisi econòmica i la fi del model. Com si al teu poble comença a ploure a bots i barrals just el dia que se t’enfonsa el sostre de casa. Quan a una societat que ja fa temps que està perdent les ganes de llegir diaris a més a més la fas anar curta d’armilla, el gest d’anar al quiosc a consumir premsa passa ràpidament a situar-se en els llocs de cua de les prioritats d’inversió de l’euro amb deu cèntims diaris que costaria.
El problema de fons és la devaluació de la informació com a bé de consum. Cada cop hi ha més poca gent disposada a obtenir informació pagant. Es paga pel futbol, per les pel·lícules i pel canal Disney, però no pas per saber què passa al món, que ja hi ha televisió en obert, ràdio en obert i la web, la més oberta de totes les possibilitats. Davant d’això, el periodisme escrit s’enrosca apel·lant a una suposada possessió del mètode i el rigor, contra el presumpte intrusisme de qualsevol persona capaç d’obrir una finestra al món a través d’internet per dir-hi la seva.
Hem caigut de l’escambell. Es podria discutir quin grau de responsabilitat hi tenim, però aquest exercici d’autocrítica ens portaria a un percentatge molt petit de culpa. El periodisme escrit no ha pas perdut credibilitat, si és que es pot dir que n’ha tingut mai gaire, o que en aquest sector n’ha tingut tothom. En tot cas, no ha pas disminuït la que tenia. El que s’ha perdut és la utilitat. Durant dos segles llargs hem estat intermediaris, mitjancers, transmissors de la informació per una qüestió purament tècnica: fer circular les notícies era tan complex i car que només es podia assumir d’una manera organitzada, sistematitzada i sota un cert control. El quart poder, que en diuen, l’hem arribat a ser gràcies a aquest privilegi de canalitzadors. Això va començar a diluir-se, lentament, amb l’aparició de la ràdio i, sobretot, de la televisió. Amb les noves tecnologies el paper imprès està vivint els últims dies com a mitjà de comunicació de masses. Ep, i els grans grups audiovisual també patiran. Res no és més senzill que fer circular notícies, informació, dades. Cada cop més lliures i alhora menys: sense paràmetres de fiabilitat la veritat cau en un relativisme extrem. Però és el que hi ha.
L’últim cas pràctic autòcton és l’aparició de Carod TV, on el líder independentista exercirà l’acte de la comunicació de la manera que millor li plagui. Les reaccions periodístiques han oscil·lat entre la befa més o menys sonora i el menyspreu. És la impotència de constatar que se’ns ha acabat el paper de sacerdots de la informació. Podem enrabiar-nos, estirar-nos els cabells (això jo no ho faré, perquè no en tinc prous) o intentar competir amb les eines que sempre ens hem vantat d’utilitzar tan bé: criteri, rigor i professionalitat. És l’única garantia (això i la hibridació amb altres formats) per allargar la vida de la premsa escrita. Altra cosa és que amb bon periodisme i prou s’hi pugui fer negoci: se’n farà, probablement, però serem menys i lluny del gegantisme empresarial. Ara, que ja se sap que on hi ha poc camp per als diners hi sol haver més trajecte per a la llibertat. (Publicat a Presència, número 1932)