Escrits amb els dits

Concert de Bill Wyman a la Mirona de Salt. FOTO: LLUÍS SERRAT

 Feia temps que no disfrutava tant en un concert com dissabte passat (21 de març 2009) a la Mirona de Salt amb l’ex-rollingstone Bill Wyman i companyia (quina companyia!) Tenia força pistes, via youtube, que la vetllada no em defraudararia. Tenia la seguretat que amb l’incommensurable Georgie Fame a l’òrgan no fa faria gaire ningú més per donar per ben invertits els 25 euros de l’entrada. I, efectivament, no hauria calgut gaire res més que el hieràtic Wyman, el senyor Fame i uns sidemen discrets perquè la vetllada hagués estat destacable. Però lluny de la discrecció, la banda que els acompanyava era fora de sèrie i va regalar a la parròquia una nit memorable que si alguna crítica mereix és la que es mereixen tots els concerts d’aquestes característiques: massa curt, tot i que demanar gaire més a una colla la majoria dels quals passaven de llarg la seixantena hauria estat poc menys que una imprudència temerària. Ja des del primer moment va quedar clar que ho passaríem bé, amb una versió per començar d’I got a woman de Ray Charles passada pel Fame touch i amanida amb un duo de saxofonistes que haurien revitalitzat no pas un mort sinó un cementiri sencer. La tirallonga de clàssics del blues, rithm&blues, soul, i fins i tot el swing inclassificable de Louis Prima que van anar sonant durant una hora i mitja va convertir-nos en espectadors d’una memorable lliçó d’història musical. Unes versions que, potser amb l’excepció del Green River dels Creedenc Clearwater Revival, van millorar de llarg els origionals. Especialment imponents la lectura irreconeixible però trepidant de Jonnhy B Goode, una delirant Hit the road, Jack (amb una passejada inclosa per Fever i el Moondance de Van Morrison), una celebrada Honky Tonk Woman més deutora d’Alexis Korner que dels Rollin Stones i, com a traca final, l’atac absolutament memorable a l’I put a spell on you, amb l’eclosió d’una Beverly Skeete que fins aleshores no havia passat de correcta i un solo de saxo alt de Francis Mead que no només el va deixar sense alè amb ell sinó pràcticament a tot l’auditori. Curt, curtíssim, el plaer de dissabte a la nit que ens va oferir el Black Music Festival en una sala que té la mesura justa per a aquest tipus de privilegis per a uns pocs centenars de malalts de rithm & blues.