Escrits amb els dits

Portada del llibre de Màrkaris

 Acabo de cruspir-me Mort a Istambul d’en Petros Màrkaris i haig de dir que ni fred, ni calor. No havia llegit res sobre la sèrie del comissari Kostas Kharitos i, francament, suposo que he començat per un dels lliuraments més fluixos, perquè els amics que n’han repassat tota la sèrie en castellà són d’una confiança absoluta pel que fa a criteri. Mort a Istambul funciona molt bé, magníficament bé, com a llibre per conèixer la dura realitat de la minoria grega a Constantinoble durant el segle XX i captar l’animadversió veïnal i la desconfiança mútua secular que hi ha entre grecs i turcs. Per entendre’ns, els grecs constantinopolitans han pagat sempre els plats trencats de les trifulgues internacionals greco-turques, fent d’ase dels cops sempre que a les autoritats turques els ha interessat buscar una vàlvula d’escapament a la tensió popular: atacts violents, expropiacions salvatges, discriminació legal han portat a l’altre temps floreixent i ben situat col·lectiu hel·lè d’Istambul a una lenta agonia demogràfica i social. Aquí s’acaba l’interès del llibre. La resta, una trama criminal força dèbil per a una novel·la policíaca i una exploració per les relacions familiar d’un comissari madur enmig d’un viatge organitzat a Turquia (estil inserso) que resulta tediós no pas únicament per al protagonista sinó també, almenys en el meu cas, per als lectors. Confio que la iniciativa de Tusquets de traduir Màrkaris al català no quedi en flor d’un dia, i també seria d’agrair una traducció una mica més acurada, més que res perquè en alguns moments sembla que l’hagi traduït directament (i malament) de la versió castellana.