Escrits amb els dits

Portada del llibre

 La llarga llista de noms de novel·la negra sueca traduïts al català s’ha ampliat aquest mes de maig amb la incorporació de Camilla Läckberg, un autèntic fenomen al seu país, on Les filles del fred, ara traduïda a la nostra llengua per l’editorial Amsterdam, acumula tres milions de lectors i una autèntica rastellera de premis i guardons. Què voleu que us digui. En la línia de la narrativa policíaca sueca, a Les filles del fred s’hi barreja la sordidesa d’un cas amb les misèries interiors de bona part dels personatges i el paisatge desolat d’una societat fatigada de viure suposadament tan bé. És una novel·la amb molts personatges i, per tant, amb molts meandres argumentals per aprofundir en el retrat psicològic de la majoria. Alguns móns interiors més aconseguits, com el d’Erica Falck, la dona del policia protagonista, de nom Patrik Hedström, i d’altres molt millorables o una mica fets i deixats estar, com les històries personals del cap de policia Mellberg o el policia dolent Ernst Lundgren. Hi ha també, un recurs al flaixbac cap a la Suècia de la primera meitat de segle XX, a través d’una de les protagonistes que acaba connectant amb el cas de la mort que s’investiga d’una manera força sorprenent i, val a dir, una mica forçada. Malgrat tot, aquesta història paral·lela es mostra com una novel·la dins la novel·la amb una trama interessant per ella mateixa, que explora el món de l’estretor de mires de les convencions socials de les primeries del segle XX i la situació de la classe treballadora i, sobretot, de la dona sueca d’aquells temps enterrada en un món sense al·licients. Globalment, però, Les filles del fred no deixa de fer una mica la sensació de déja vu de franquícia de subgènere que funciona, perquè Suècia, i els països escandinaus en general, han creat escola, una escola ben assentada sobre la solidesa de la parella Sjöwall-Wahlöö (per cert, publicats ara per primer cop en català per Columna) i l’imprescindible Henning Mankell, però que més enllà d’aquests detalls de bona escola no arriba a sobresortir. Si no sou uns consumidors habituals d’històries sueques de lladres i serenos, Les filles del fred us satisfarà. Si sou uns habituals d’aquestes latituds narratives, no haureu perdut el temps, tampoc és això, però no la recordareu pas, ni molt menys, com una de les millors de la colla.

L’heu llegit, el llibre? Us ha agradat? No us ha agradat? Els vostres comentaris són benvinguts!