Escrits amb els dits

Portada del llibre

No seré dels que critiquen la famosa trilogia de Stieg Larsson protagonitzada per l’obscura Lisbeth Salander i el senyor Mikael Blomkvist, el periodista que tots els que no coneixen la professió voldrien ser. M’he llegit tots tres volums i puc dir que he disfrutat entre molt i moltíssim. Barreja d’acció trepidant i personatges amb la consistència justa per deixar petja més enllà de la simple caricatura o de pures eines al servei de la trama. Una trilogia que si té algun defecte gros és, en tot cas, que l’autor va convertir en tres novel·les allò que podia haver encabit en una de sola, la qual cosa hagués posat a prova els bíceps de tots els lectors disposats a provar de sostenir davant dels ulls un totxo de prop de tres mil pàgines, per bé que si hagués retallat un parell llarg de centenars de planes de cada volum el resultat tampoc se n’hauria ressentit. L’èxit de l’editorial Columna ha generat algunes seqüeles oportunistes, com ara l’edició per part de la mateixa editorial dels dos primers volums de la mítica sèrie escrita a quatre mans per la mare i el pare del gènere negre escandinau, Maj Sjöwall i Per Wahlöö, Roseanne i L’home que es va esfumar, dues petites joies (petites per l’extensió) que ens permeten fer una mica d’arqueologia lectora criminal gaudint en català de dos dels mestres venerats, sense anar més lluny, pel mateix Larsson.
Passat l’estiu, el gran moment ociós perquè els més ressagats s’hagin posat a l’hora amb la trilogia, la llista de literatura nòrdica de lladres i serenos l’ha continuada Proa (de la mateixa escuderia que Columna) amb Nèmesi, el segon llibre que es tradueix al català del noruec Jo Nesbo, continuació d’una altra trilogia que el mateix segell va iniciar amb molta més discreció promocional ara fa una  mica més d’un any amb la memorable El pit-roig, una magnífica i profunda reflexió sobre l’impacte del nazisme en la societat noruega, amb un fil argumental que intercala fins a la confluència final el present amb una Segona Guerra Mundial en la qual molts noruecs van fer un paper d’estrassa que la història oficial ha intentat dissimular. A Nèmesi Jo Nesbo allargassa part d’aquesta trama incorporant-hi un ordit encara més dens d’històries creuades i misèries compartides. Unes aventures protagonitzades per l’inspector Harry Hole, policia tortuós, borratxo, noble, inestable i amb una absència total de romanticisme en l’exercici d’una feina que reconeix que fa perquè paguen bé. Hole, en tot cas, resulta infinitament més interessant que el modèlic Blomkvist, i pel meu gust supera fins i tot la gairebé sobrenatural Salander. Hi ha, també, la història, igualment envitricollada que la del seu col·lega suec, però molt menys cinematogràfica i infinitament més versemblant. Nèmesi es ven amb una indicació en portada que recomana com el llibre que cal llegir després de la trilogia de Larsson. Jo començaria primer per El pit-roig. En tot cas, una bona manera de progressar adequadament en el món de la literatura negra que ens arriba del nord.