Escrits amb els dits

Portada del disc

John Mayall és, juntament amb Alexis Korner, no només referent imprescindible del blues i rithm & blues britànic sinó un model que va crear escola, començant pels efímers Fleetwood Mac (efímers perquè l’etapa més coneguda d’aquesta banda, posterior al 1975, no té absolutament res a veure amb els primers anys) i continuant pel seu principal deixeble i deutor estilístic, Eric Clapton, que en seguiria la vena més bluesera i alhora la més psiquedèlica. Ja a banda dels seus Bluesbreakers, Mayall va enregistrar, el 1971, aquest doble disc que és un compendi de tot el seu ampli ventall estilístic, amb uns quants bons exemples de complexitat elèctrica i algunes peces acústiques d’una simplicitat deliciosa. Com sol passar sempre amb Mayall, tan bo, o millor, és el tall com l’acompanyament, en aquest cas músics de la solvència de l’esmentat Eric Clapton, dels mítics Larry Taylor i Harvey “sneak” Mandel (tots dos dels imprescindibles Canned Heat), el flautista i saxofonista, Johnny Almond, dels pioners Alan Price Set, el guitarrista dels comencaments dels Rolling Stones, Mick Taylor, a més de l’excel·lent violinista Don “Sugarcane” Harris. Un àlbum doble imprescindible pels amants de la manera britànica d’entendre el blues, amb alguns talls realment bons, com Television Eye i, per a mi, la millor alhora que la més senzilla del repertori: Home Again, La destil·lació de l’estil Mayall en poc menys de cinc minuts.

[youtube]1zrpqi2TNnE[youtube]