Una llaminadura, de Muriel Barbery
18 setembre 2009 per Carles Ribera
Hi ha pocs llibres amb un tÃtol tan ben trobat com aquest de la brillant Muriel Barbery, que, després d’haver-nos delectat, l’any passat, amb L’elegà ncia de l’eriçó, on retratava la societat francesa (i, en molts aspectes, les dels encontorns, com ara la nostra) d’una manera tendra i salvatge alhora, ara torna amb una seqüela aparent que resulta ser una joia per ella mateixa. A Una llaminadura, l’autora se centra en un dels personatges secundaris de la novel·la anterior, el crÃtic gastronòmic del quart, Pierre Arthens que, per tant, qui hagi llegit la novel·la anterior ja sap que mor, tot i que per a l’argument aquest fet és irrellevant. El llibre, que inclou un petit cameo de la portera que protagonitza (i inspira el tÃtol) de L’elegà ncia…, l’entranyable portera Renée, és una delÃcia suprema del subgènere de la literatura gastronòmica, del mateix estil, segons el meu parer, de tÃtols com ara El refinament del gust, de John Lanchester, per posar només un exemple. Una història, en aquest cas magnÃficament coral, que serveix alhora per dibuixar el retrat d’un personatge complex però, sobretot, per resseguir la cuina francesa més elemental, més bà sica, més tradicional, des d’una devoció que transmet un plaer immens i desperta una gana de llop si ho llegeixes amb el ventre buit. Una llaminadura, en definitiva, literà ria i gastronòmica que conté alguns passatges memorables. N’he triat dos. La primera, descriu una menja tan senzilla com la sardina a la brasa:
“Dir d’aquesta carn que és fina, que el seu gust és subtil i expansiu alhora, que estimula les genives, a mig camà entre la força i la suavitat, dir que l’amargor lleuera de la pell rostida aliada amb l’extrema untuositat dels teixits compactes, dolidaris i poderosos que omplen la boca d’un sabor llunyà converteix la sardina a la brasa en una apoteosi culinà ria, és a tot estirar evocar la virtut adormidora de l’opi. Ja que del que es tracta aquà no és ni de finesa, ni de suavitat, ni de força, ni d’untuositat, sinó de salvatgisme. Cal tenir fermesa d’esperit per enfrontar-se amb aquest gust; encobreix ben bé, de la manera més exacta, la brutalitat primitiva al contacte de la qual es forja la nostra humanitat. Cal tenir puresa d’esperit, també, cal saber mastegar vigorosament, excloent-hi qualsevol altre aliment; menyspreava les patates i la mantega salda que l’à via em posava al costat del plat i devorava sense descans els bocins de peix. La carn és viril, poderosa, el peix és estrany i cruel. (…) Quan assaboria aquelles sardines a la brasa, com un autista al qual, en aquell moment, res no pot pertorbar, sabia que em feia humà mitjançant aquella extraordinà ria confrontació amb una sensació procedent d’un altrre món i que m’ensenyava per contrast la meva condició d’home. Mar infinit, cruel, primitiu, refinat, copsem amb les nostres boques à vides els productes de la teva misteriosa activitat. La sardina a la brasa nimbava el meu paladar amb la seva aroma directa i exòtica i jo creixia a cada mos, m’elevava a cada carÃcia sobre la meva llengua de les cendres marÃtimes de la pell clivellada.”
De segon, us proposo una tomata sense amanir:
“L’esquinç que hi feien les meves dents per ruixar-me la llengua amb un suc generós, tebi i ric del qual el fred de les neveres, l’afront dels vinagres i la falsa noblesa de l’oli emmascaren la generositat essencial. Sucre, aigua, fruita, polpa, ¿lÃquid o sòlid? El tomà quet cru, devorat al jardà just després de collir-lo, és la cornucòpia de les sensacions simples, una cascada que es dispersa en la boca i reuneix tots els plaers. La resistència de la pell tibant, només una mica, només el just, el fondant dels teixits, d’aquell licor amb llavors que regalima per la comissura dels llavis i que et rentes sense por d’embrutar-te els dits, aquella boleta carnosa que aboca en nosaltres torrents de natura: heus aquà el tomà quet, heus aquà l’aventura.”
I si us queda un racó, finalment, les postres:
“Ja ningú no tenia gana, però això és precisament el bo a l’hora dels dolços: només es poden apreciar en tota la seva subtilesa quan no en mengem per sadollar la gana i quan aquesta orgia de suavitat dolça no omple una necessitat primà ria, sinó que cobreix el nostre paladar amb benevolència envers el món.”
Bon profit!