El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesribera
Articles
Comentaris
Portada del llibre

Portada del llibre

Hi ha pocs llibres amb un t√≠tol tan ben trobat com aquest de la brillant Muriel Barbery, que, despr√©s d’haver-nos delectat, l’any passat, amb L’eleg√†ncia de l’eri√ß√≥, on retratava la societat francesa (i,¬†en molts aspectes,¬†les dels encontorns, com ara la nostra) d’una manera tendra i salvatge alhora, ara torna amb una seq√ľela aparent que resulta ser una joia per ella mateixa. A Una llaminadura, l’autora se centra en un dels personatges secundaris de la novel¬∑la anterior, el cr√≠tic gastron√≤mic del quart, Pierre Arthens que, per tant, qui¬†hagi llegit la novel¬∑la anterior ja sap que¬†mor, tot i que per a l’argument aquest fet √©s irrellevant.¬†El llibre, que inclou un petit cameo¬†de la portera que protagonitza (i inspira el t√≠tol) de L’eleg√†ncia…, l’entranyable portera Ren√©e, √©s una del√≠cia suprema del subg√®nere de la¬†literatura gastron√≤mica, del mateix estil, segons el meu parer, de t√≠tols¬†com ara El refinament del gust, de John Lanchester, per posar nom√©s¬†un exemple. Una hist√≤ria, en aquest cas magn√≠ficament coral, que¬†serveix alhora per dibuixar el retrat d’un personatge complex per√≤, sobretot, per resseguir la cuina francesa m√©s elemental, m√©s b√†sica, m√©s tradicional, des d’una devoci√≥ que transmet un plaer immens i desperta una gana de llop si ho llegeixes amb el ventre buit. Una llaminadura, en definitiva, liter√†ria i gastron√≤mica que cont√© alguns passatges memorables. N’he triat dos. La primera, descriu una menja tan senzilla com¬†la sardina¬†a la brasa:

“Dir d’aquesta carn que √©s fina, que el seu gust √©s subtil i expansiu alhora, que estimula les genives, a mig cam√≠ entre la for√ßa i la suavitat, dir que l’amargor lleuera de la pell rostida aliada amb l’extrema untuositat dels teixits compactes, dolidaris i poderosos que omplen la boca d’un sabor lluny√† converteix la sardina a la brasa en una apoteosi culin√†ria, √©s a tot estirar evocar la virtut adormidora de l’opi. Ja que del que es tracta aqu√≠ no √©s ni de finesa, ni de suavitat, ni de for√ßa, ni d’untuositat, sin√≥ de salvatgisme. Cal tenir fermesa d’esperit per enfrontar-se amb aquest gust; encobreix ben b√©, de la manera m√©s exacta, la brutalitat primitiva al contacte de la qual es forja la nostra humanitat. Cal tenir puresa d’esperit, tamb√©, cal saber mastegar vigorosament, excloent-hi qualsevol altre aliment; menyspreava les patates i la mantega salda que l’√†via em posava al costat del plat i devorava sense descans els bocins de peix. La carn √©s viril, poderosa, el peix √©s estrany i cruel. (…) Quan assaboria aquelles sardines a la brasa, com un autista al qual, en aquell moment, res no pot pertorbar, sabia que em feia hum√† mitjan√ßant aquella extraordin√†ria confrontaci√≥ amb una sensaci√≥ procedent d’un altrre m√≥n i que m’ensenyava per contrast la meva condici√≥ d’home. Mar infinit, cruel, primitiu, refinat, copsem amb les nostres boques √†vides els productes de la teva misteriosa activitat. La sardina a la brasa nimbava el meu paladar amb la seva aroma directa i ex√≤tica i jo creixia a cada mos, m’elevava a cada car√≠cia sobre la meva llengua de les cendres mar√≠times de la pell clivellada.”

De segon, us proposo una tomata sense amanir:

“L’esquin√ß que hi feien les meves dents per ruixar-me la llengua amb un suc gener√≥s, tebi i ric del qual el fred de les neveres, l’afront dels vinagres i la falsa noblesa de l’oli emmascaren la generositat essencial. Sucre, aigua, fruita, polpa, ¬Ņl√≠quid o s√≤lid? El tom√†quet cru, devorat al jard√≠ just despr√©s de collir-lo, √©s la cornuc√≤pia de les sensacions simples, una cascada que es dispersa en la boca i reuneix tots els plaers. La resist√®ncia de la pell tibant, nom√©s una mica, nom√©s el just, el fondant dels teixits, d’aquell licor amb llavors que regalima per la comissura dels llavis i que et rentes sense por d’embrutar-te els dits, aquella boleta carnosa que aboca en nosaltres torrents de natura: heus aqu√≠ el tom√†quet, heus aqu√≠ l’aventura.”

I si us queda un racó, finalment, les postres:

“Ja ning√ļ no tenia gana, per√≤ aix√≤ √©s precisament el bo a l’hora dels dol√ßos: nom√©s es poden apreciar en tota la seva subtilesa quan no en mengem per sadollar la gana i quan aquesta orgia de suavitat dol√ßa no omple una necessitat prim√†ria, sin√≥ que cobreix el nostre paladar amb benevol√®ncia envers el m√≥n.”

Bon profit!