Escrits amb els dits

portada del disc

Diuen que va introduir la improvisació moderna en el jazz, però del que no hi ha dubte és que Coleman Hawkins va inventar el saxo com a instrument solista, fet que va provocar que a partir dels anys trenta aquest instrument inicialment amb paper de comparsa comencés a substituir la trompeta (amb el permís de Louis Armstrong, Miles Davis i Chet Baker) com a icona principal del gènere jazzístic. Vaig descobrir fa prop de 15 anys el senyor Hawkins amb aquest enregistrament en directe de l’any 1966, gairebé al final de la seva carrera (moriria l’any 1969) i quan ja era un home derrotat per un desengany amorós ofegat en alcohol. Llavors vaig quedar impressionat per un so que no havia sentit mai en cap altre saxofonista, amb una sonoritat gairebé humana, un sentiment corprenedor en la interpretació i un estil que fa senzilla la complexitat de la improvisació. En aquest disc, hi trobem un Hawkins terminal, que sobrevola amb pinzellades feixugues, gairebé esbufecs, sobre l’acompanyament de Barry Harris al piano, però que, malgrat aquesta decrepitud física, treu forces de flaquesa i deixa anar alguns compassos memorables, inspirats per l’ofici de molts anys. És especialment destacable la llarguíssima versió de Lover Come Back to me (més de disset minuts amb un Harris també sensacional) i, per damunt de tot, el gran hit de Hawkins, la peça que el va fer famós als anys 30 i que tres dècades després deixa emergir del seu instrument gairebé com una alenada: Body and soul. Coleman Hawkins, un clàssic que amb aquest disc us farà còrrer a localitzar tota la seva discografia. En tornarem a parlar. Escolteu-lo si us ve de gust en un enregistrament dels seus anys de plenitud, concretament el 1958, amb el seu característic barret i una interpretació d’Indian Sumer on es pot apreciar el seu estil amanit d’escales i el recurs al subtó que, com en el cas del seu contemporani Ben Webster, és un dels seus segells de marca.

[youtube]gDOXkDFr35M&feature=related[/youtube]