Escrits amb els dits

Poster del documental

Diumenge al vespre vaig veure en un cinema de Madrid el magnífic documental de Bruce Weber Let’s Get Lost, un retrat descarnat sobre la vida del trompetista i cantant de jazz Chet Baker. La cinta, rodada l’any 1987 i estrenada un any després, poc després de la mort del músic, als 58 anys, està protagonitzada per un Baker decrèpit i tota una sèrie de testimonis que van passar la seva vida en diferents graus de proximitat. Exdones, exparelles, fills, músics, fotògrats opinen sobre el mite sense cap contemplació, posant-lo a parir si cal, destacant-ne la seva genialitat musical perquè va ser un geni i, en definitiva, demostrant que no es pot confondre la qualitat artística amb la qualitat humana d’una persona, sovint oposades i en aquest cas antagòniques. El propi Baker s’autorretrata amb el patetisme autocompassiu d’algú que rodola per la vida i els escenaris sense cap ambició, sense cap il·lusió. És especialment punyent el testimoni de la mare de Baker, que admet lacònicament que el seu fill l’ha decebut com a fill per més que hagi triomfat com artista. Especialment descriptiva la confessió que fa el trompetista Jack Seldon reconeixent la facilitat amb que Baker tocava la trompeta sense saber gairebé llegir música quan ell, en canvi, havia d’assajar i assajar i assajar per arribar a un nivell només acceptable. Moments curiosos els que recuperen velles pel·lícules italianes de segona fila on Baker fa d’estrella invitada (va viure a Itàlia uns quants anys) al costat de Toto o Adriano Celentano. Una cinta que no té ni un minut de desperdici, on no hi ha ni una espurna de compassió cap al protagonista tot i despendre una devoció absoluta pel mite (aquell Adonis dels anys cinquanta progressivament convertit en una desferra desdentegada), amb una utilització lluminosa del blanc i negre i una inserció de talls musicals absolutament brutal, amb escenes d’un dels últims enregistraments d’estudi del gran Chet que fan posar la pell de gallina sentint el fil de veu i el xiuxiueig a la trompeta tan característics del Baker crepuscular. Si hagués de triar un moment del film em quedaria, ja cap al final de la cinta, amb l’escena en què Baker, en un local de Cannes (durant el festival de cinema) on actua davant la indiferència d’un públic més interessat en fer gresca, demana silenci a la sala per interpretar un últim tema: un primer pla del seu rostre demacrat mentre canta una versió d’Almost Blue d’Elvis Costello amb un sentiment, una desesperació i una veu al límit de l’esquerdament que fa rodolar les llàgrimes galtes avall de qualsevol espectador amb un mínim de sensibilitat musical. Em sembla que aquests dies projecten el documental en algun cinema de Barcelona. Aprofiteu-ho o altrament intenteu pescar-ne una còpia per internet. Una joia del documental. Una joia de la història de la música.  Veieu-ne un trailer precisament amb Almost blue com a fons:

[youtube]alUSx_X_za8[/youtube]