El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesribera
Articles
Comentaris
Poster del documental

Poster del documental

Diumenge al vespre vaig veure en un cinema de Madrid el magn√≠fic documental de Bruce Weber Let’s Get Lost, un retrat descarnat sobre la vida del trompetista i cantant de jazz Chet Baker. La cinta, rodada l’any 1987 i estrenada un any despr√©s, poc despr√©s de la mort del m√ļsic, als 58 anys, est√† protagonitzada per un Baker decr√®pit i tota una s√®rie de testimonis que van passar la seva vida en diferents graus de proximitat. Exdones, exparelles, fills, m√ļsics, fot√≤grats opinen sobre el mite sense cap contemplaci√≥, posant-lo a parir si cal, destacant-ne la seva genialitat musical perqu√® va ser un geni i, en definitiva, demostrant que no es pot confondre la qualitat art√≠stica amb la qualitat humana d’una persona, sovint oposades i en aquest cas antag√≤niques. El propi Baker s’autorretrata amb¬†el patetisme autocompassiu d’alg√ļ que rodola per la vida i els escenaris sense cap ambici√≥, sense cap il¬∑lusi√≥. √Čs especialment punyent el testimoni de la mare de Baker, que admet¬†lac√≤nicament que el seu fill l’ha decebut com a fill per m√©s que hagi triomfat com artista. Especialment¬†descriptiva la confessi√≥ que fa el trompetista Jack Seldon reconeixent la facilitat amb que Baker tocava la trompeta sense saber gaireb√© llegir m√ļsica quan ell, en canvi,¬†havia d’assajar i assajar i assajar per arribar a un nivell nom√©s acceptable. Moments curiosos els que recuperen velles pel¬∑l√≠cules italianes de segona fila on Baker fa d’estrella invitada (va viure a It√†lia uns quants anys) al costat de Toto o Adriano Celentano. Una cinta que no t√© ni un minut de desperdici, on no hi ha ni una espurna de compassi√≥ cap al protagonista tot i despendre una devoci√≥ absoluta pel mite (aquell Adonis dels anys cinquanta progressivament convertit en una desferra desdentegada), amb una utilitzaci√≥ lluminosa del blanc i negre i una inserci√≥ de talls musicals absolutament brutal, amb escenes d’un dels √ļltims enregistraments d’estudi del gran Chet que fan posar la pell de gallina¬†sentint el fil de veu i el¬†xiuxiueig a la trompeta tan caracter√≠stics¬†del Baker crepuscular.¬†Si hagu√©s de triar un moment del film em quedaria, ja cap al final de la cinta, amb l’escena¬†en qu√® Baker, en un local de Cannes (durant el festival de cinema) on¬†actua¬†davant la indifer√®ncia¬†d’un p√ļblic m√©s interessat en fer gresca, demana silenci a la sala per interpretar un √ļltim tema: un primer pla del seu rostre demacrat mentre canta una versi√≥ d’Almost Blue¬†d’Elvis Costello amb un sentiment, una desesperaci√≥ i una veu al l√≠mit de l’esquerdament que fa rodolar les ll√†grimes galtes avall de qualsevol espectador amb un m√≠nim de sensibilitat musical. Em sembla que¬†aquests dies projecten¬†el documental en algun cinema de Barcelona. Aprofiteu-ho o¬†altrament intenteu pescar-ne una c√≤pia per internet.¬†Una joia del¬†documental. Una joia de la hist√≤ria de la m√ļsica.¬†¬†Veieu-ne un trailer precisament amb Almost blue com a fons: