Escrits amb els dits

Portada del llibre

Traduït per primer cop al català, tenim l’oportunitat de gaudir d’un bon escriptor de novel·la negra com és l’escocès Philip Kerr (Edimburg, 1955), amb una de les aventures de la sèrie protagonitzada per Bernie Gunther, detectiu d’hotel en l’Alemanya nazi que s’encara, a Si els morts no ressuciten, amb un cas amb altes dosis d’intriga, amanit amb una ambientació històrica consistent i ben documentada, centrada en les relacions entre la màfia de Chicago i els preparatius dels Jocs Olímpics de Berlín de 1936. Un relat que durant mig llibre ens situa a l’Alemanya de principis dels anys trenta i en la segona part ens propulsa fins a la Cuba de Batista: dos moments del segle vint d’aquells d’espera tensa, d’incertesa fatalista, de premonició del que ha de venir, que precedeixen a sengles capítols històrics determinants en la història d’una i altra banda del planeta. Dues parts magníficament connectades per una història d’amor sòlida, ben orquestrada amb un estil de guió cinematogràfic del Hollywood daurat, d’alta intensitat eròtica, poc més que insinuada, de personatges foscos i polièdrics, de diàlegs magistrals en boca d’un personatge, en Gunther, en el qual Kerr dibuixa el perfil de l’antiheroi cínic i valerós que tantes pel·lícules en blanc i negre ens fa venir al cap. Escivint sobre aquest llibre només em vénen referències cinematogràfiques a la memòria. Potser perquè Si els morts no ressuciten és una lectura que es projecta sobre la retina com en el llençol blanc d’una sala fosca d’aquelles d’abans, amb respatllers durs, entapissats amb cremades de cigarreta i seients de grinyol fàcil. Un cinema que, com el mort del títol, tampoc no ressucitarà.