Escrits amb els dits

Portada del llibre

«Quantes coses passen si un té paciència», escriu Josep M. Espinàs (Barcelona, 1927) en un dels textos del que és, fins ara, el seu últim llibre. L’ha titulat, inspirant-se en un poema de Jaques Prévert, i la festa segueix. Amb la i minúscula, potser com si no fos ben bé una obra tancada, sinó la continuació d’unes memòries i escrits de reflexió que l’escriptor barceloní ja fa temps que ve publicant (Inventari de jubilacions, Temps afegit, L’ofici d’escriure…). Un treball iniciat qui sap si amb una certa voluntat de fer balanç, de punt i final però que, afortunadament, els anys han contribuït a convertir en uns agradables punts suspensius per, com el títol indica, continuar la festa de viure, i d’escriure.
Al llibre hi ha un recull de reflexions sobre la quotidianitat, les petites coses (i també alguna de gran) amb un to d’introspecció lúcida, d’observació atenta del present i de revisió del passat amb una nostàlgia serena que defuig tothora el record lacrimogen.
Tot i que Josep M. Espinàs es declara poc amic dels aforismes, el llibre conté unes quantes frases memorables.
Sobre l’escriptor: «La perfecció, si existeix, no depèn de la voluntat.»
Sobre les dates: «L’home és un ser que posa dates i noms. Que vol deixar rastres.»
Sobre els brindis: «Compartir una mirada sempre és millor que compartir un soroll.»
Sobre la sort: «Voler allò que pots. Això és la sort.»
Sobre el plaer: «El plaer és el fruit ocasional de la normalitat.»
A banda d’aquestes sentències curtes i afuades, aquest petit volum conté algunes reflexions de més densitat, especialment sobre l’envelliment i la proximitat de la mort, abordades amb la serenor que atorga una ment lúcida a un cos de més de vuitanta anys: «¿La nostra mort ha de ser per als altres una notícia telefònica sobtada, després d’un silenci de lluny? O un anunci que anem repartint amb ulls ben oberts, amb la veu afeblida, amb les passes que s’escurcen…» Tot i la profunditat de les reflexions, l’escriptor barceloní no abandona el seu inseparable punt d’ironia: «Si dictaminen que he de deixar els dolços i la sobrassada i dedicar-me a l’enciam, als meus vuitanta-dos anys, deu ser perquè pensen que, si no ho faig ara, ho pagaré en una altra vida.»
El mateix autor considera i la festa segueix el seu llibre més madur, per bé que Espinàs ha estat, ja des de jove, un dels autors de discurs més assenyat, net i planer: una prosa llegidora. Llegidora: el millor adjectiu amb què es pot qualificar la prosa. Una barreja d’observació distant i de sentiment proper, per bé que ell mateix explica que a la seva família hi ha hagut sempre «un estrany pudor per expressar els sentiments». Milan Kundera ha escrit que les persones sentimentals solen ser també les més insensibles. Una veritat que ajuda a entendre perquè els textos d’Espinàs són d’una sensibilitat deliciosa.