Escrits amb els dits

Portada del llibre

Feia molt que no disfrutava tant llegint com ho he fet amb la nova traducció d’El Gattopardo, la gran novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa sobre la decadència de la vella noblesa siciliana. La nova edició que n’ha fet l’editorial Proa és rodona. Inclou l’estudi introductori escrit pel nebot de Tomasi di Lampedusa, que aporta detalls interessants sobre el procés de confecció i edició d’una novel·la que el seu autor no va veure mai publicada en vida. I, sobretot, la nova traducció d’aquest clàssic italià del segle XX la signa un magistral Pau Vidal, un professional de solvència coneguda especialment pels seguidors d’un altre escriptor sicilià, Andrea Camilleri, les novel·les del qual, traduïdes també per Vidal, tenen en català una espurna d’autenticitat que, per no anar més lluny, no contenen les versions en espanyol. A El Gattopardo, Vidal manté aquesta sensibilitat per respectar els matisos localistes i dialectals de l’italià i del sicilià, i serveix al lector de casa nostra una versió rica però gens encarcarada de la magna obra lampedusiana. Sobre l’argument, només diré una cosa: si jo fos professor d’història i volgués fer entendre als meus alumnes què va ser el pas del món feudal a la civilització burgesa, no perdria el temps amb manuals i estudis enrevessats, profusos en documentació i mancats d’estil. De la fi de l’Antic Règim se n’aprèn molt més llegint El Gattopardo que no pas amb cent assajos, amb uns personatges de ficció que transmeten més realisme que la vida mateixa. Si volgués escriure el retrat psicològic perfecte d’un home vençut per la història comuna i per la vida pròpia, còpiaria el del príncep de Salina. (I si hagués de fer una crítica al llibre, només una, seria la mala decisió d’il·lustrar la portada amb un fotograma del film amb en Burt Lancaster i la Clàudia Cardinale dansant. Un greu error posar rostre als dos personatges abans de començar.)