Escrits amb els dits

Ara imagineu-vos que un bon dia decidiu visitar el metge perquè aneu restrets, o perquè teniu una migranya que us tortura i ja no podeu aguantar-ho més, o aneu a urgències perquè us heu regirat un peu. Un cop allí, però, el facultatiu de torn, després d’atendre-us amb tota professionalitat, us diu que, bé, no us pot prescriure el tractament perquè abans està obligat a portar el seu diagnòstic al Col·legi de Metges per tal que allà hi donin el vistiplau. Un vistiplau que comporta el pagament previ, és clar, d’una taxa. Aquest supòsit que us plantejo us pot semblar una bertranada, una pèrdua de temps i una complicació gremial absurda. Teniu raó. Però per més raó que tinguem tots plegats, val a dir que més o menys aquest procés és el que han de fer professionals com arquitectes, aparelladors o enginyers abans de poder tirar endavant els seus projectes, amb un mecanisme presumptament de control professional anomenat visat que ara el govern de les Espanyes vol que deixi de ser obligatori.
Segons s’explicava amb detall en un reportatge de L’Econòmic de fa un parell de setmanes, la Generalitat de Catalunya, amatent i servidora dels interessos dels seus ciutadans, està preparant un artefacte burocràtic que anomenarà visat d’idoneïtat. El govern del nostre país ha emprès aquesta iniciativa perquè, en total acord amb els col·legis professionals afectats, considera que la fi del visat posa en perill la seguretat de les obres i ja se sap que en aquest món no es pot deixar res en mans de la improvisació o la imperícia ni estem per fer les coses a la babalà.
Qualsevol que no sàpiga de què va la cosa pot pensar que ni el govern ni les mateixes entitats col·legials es refien de la competència dels professionals del sector. No és aquesta, la qüestió. En realitat, passa que rere aquesta aparent pruïja preventiva de tots plegats en realitat s’hi amaga la necessitat urgentíssima d’haver de salvar a corre-cuita la principal font d’ingressos d’unes entitats col·legials en bancarrota sobtada que encara no s’han refet de la sorpresa de veure com se’ls ensorra l’edifici corporatiu que tenien muntat per causa de la caiguda en sopols de l’activitat immobiliària i constructiva. El visat, tothom ho sap, o almenys ho sap tothom que treballa directament o indirectament en aquest sector, és un simple tràmit burocràtic, un segell, una nosa corporativa amb finalitats merament recaptatòries.
Si volen salvar les paradetes corporatives d’arquitectes, aparelladors, enginyers i altres per garantir la supervivència no pas de les professions sinó de les mateixes paradetes, que les salvin. És discutible, però és una opció, sobretot tenint en compte que en depenen uns quants llocs de treball de l’aparell burocràtic que s’ha anat edificant amb els anys i que ara es va aprimant a marxes forçades. Tanmateix, molts professionals que ja pensaven que a partir d’ara es podrien estalviar aquest tràmit onerós a hores d’ara es deuen estar preguntant com carai s’han fos els seus col·legis professionals les morterades que es van ingressar quan el totxo anava fort.