Escrits amb els dits

Ras i curt: per assolir la independència de Catalunya no fan pas falta més partits, sinó més independentistes. Ja em perdonareu la pedanteria, però la frase anterior em sembla absolutament irrefutable. Amb les estadístiques electorals, enquestes i sondejos disponibles fins a la data, són faves comptades. Els catalans que volem que Catalunya sigui un estat sumem, en el millor dels casos possibles, tirant llarg i sent demoscòpicament més que generosos, el trenta-cinc per cent del total. Si parlem de representació parlamentària la cosa baixa força, amb una única formació que es defineix com a independentista i que mentre no es demostri el contrari (és a dir, que es negui a proclamar la independència quan disposi de majoria parlamentària) no hi ha motiu per dubtar que ho és. Com que ja se sap que a Catalunya sempre hi ha un pitjor, i que si hi ha una cosa pitjor que ser pocs, aquesta cosa és ser pocs i malavinguts, l’independentisme polític català sembla que està en camí d’experimentar una nova subdivisió d’aquestes que el porten periòdicament a tornar a la línia de sortida quan, amb penes i treballs, i sense haver arribat tan lluny com es voldria, han aconseguit recórrer una part del camí. Els il·luminats que vulguin tirar endavant alguna d’aquestes dotzenes de projectes d’independentisme autèntic que pul·lulen pel país del tants caps, tants barrets, poden batejar-lo amb una denominació per a la utilització de la qual no els cobraré pas drets d’autor: el Grup Sísif. En honor, és clar, a aquell personatge condemnat a córrer rostos avall una i una altra vegada per encalçar la roca que tenia com a missió empènyer fins al cim però que se li esquitllava reiteradament.
L’independentisme català fa temps que deixa que la roca se li esquitlli. Mai fins ara havia tingut tanta representació parlamentària. Mai fins ara havia tingut tant suport social. Però un cop més viu presoner de l’estratègia de l’ameba, aquell animaló unicel·lular que només sap viure dividint-se.
No patiu per la falta de partits, sobiranistes compulsius. No patiu, que només falta ser prou. Quan siguem prou no caldrà fundar nous partits perquè ja se n’hi tornaran els partits actuals, d’independentistes, per no quedar fora de joc. No hi ha pells més fines per adaptar-se a la realitat social que les de les grans sigles, que tenen la virtut d’ensumar què vol la població cinc minuts abans que la mateixa ciutadania sigui capaç d’articular-ho, per així fer l’efecte que els líders són ells. Ja vindran al nostre molí polítics de dretes, d’esquerres, republicans i fins i tot algun monàrquic despistat. Només cal que ens comportem com a independentistes en la nostra vida corrent i a les urnes. Ja se’ns rifaran aquests que ara ens prenen per somiatruites. Els que estan badant són els que encara creuen que Espanya és casa nostra. Baden ells, però també baden tots aquells que es pensen que per obtenir la independència, en comptes de cohesió i aritmètica parlamentària, el que compta és fundar i refundar, dividir i subdividir. Amb aquests amics de la pàtria, no ens calen enemics.