Amb la corrupció passa igual que amb les pizzes: tothom es pensa que com a Ità lia enlloc, però en realitat una bona quatre estacions la pots trobar en qualsevol racó de món. A Catalunya (on, per cert, hi ha pizzeries excel·lents) aquests dies estem comprovant amb tota mena de detalls que en la cuina de la martingala estem a l’altura dels millors, és a dir, dels pitjors. Molts compatriotes que es consideraven afortunats d’haver nascut en una mena de paradÃs de les virtuts on tots els mals venien de fora constaten amb estupor que viuen en un fangar d’immundÃcia.
No ens poséssim pas nerviosos. En aquest podrimener el pitjor que podem fer és reaccionar amb massa ira, enfilar-nos com carbasseres, posar el crit al cel o perdre la confiança en el sistema. Si mantenim el cap fred veurem que la merda que està sobreeixint pels embornals medià tics del paÃs no és altra cosa que la cara B de la realitat. La corrupció és consubstancial al gènere humà , de la mateixa manera que ho són l’amor al proïsme, la solidaritat o l’apetència sexual. El que passa és que, tret de l’apetència sexual, comuna a la majoria dels mortals, la resta de caracterÃstiques lluiten per imposar-se. En alguns casos guanya la vilesa, en molts altres triomfa l’honestedat. Fins i tot, al llarg de la vida d’una mateixa persona podem trobar com s’alternen accions mesquines i altres de lloables. Del que es tracta, per tant, és de no caure en l’error de reaccionar a tot aquest horror des del puritanisme ètic.
Estem condemnats a viure en una societat en la qual al mà xim que podem aspirar és a un sistema on hi hagi una relativa certesa que qui la faci la pagarà . Amb fermesa, però sense candidesa. I, tristament, no podem perdre la confiança en les institucions i en la polÃtica que tenim. Perquè les alternatives són pitjors: només cal fer un cop d’ull a la història. És el que té viure en el millor dels mons possibles: impedeix somiar en un món millor.
(Publicat a l’Avui, el 28 de maig de 2010)
