Escrits amb els dits

Tot i que de vegades sembla que els científics es dediquin a estudiar detalls menors o nimietats de la vida, el cert és que per més ximple que aparentment pugui semblar la recerca que fan, com ara desllorigar la seqüència genètica de la mosca del vinagre, l’estrès dels animals que es porten a l’escorxador i o les tendències sexuals de les balenes, al final, en aquest gran puzle causal que és el planeta Terra i encontorns, tot encaixa en una imatge més grossa que connecta l’anècdota aparent, el detall suposadament intranscendent, amb una realitat complexa.
L’últim cas d’aquests que no deixen de sorprendre, o que almenys no se’ns hauria acudit estudiar als que tenim una formació científica bàsica, que vol dir extreta de l’Educació General Bàsica d’antany, és el dels científics alemanys que han descobert que els bebès, els nadons o com vulgueu anomenar els marrecs i marreques acabats de néixer, ploren en idiomes diferents. Ep, i això no vol dir que ens trobem davant de llenguatges nous basats en el plor sinó que, segons sostenen després d’anàlisis profundes i treballs de camp d’un empirisme incontrovertible, es veu (o millor dit, se sent) que ploren seguint l’entonació i l’accent de la seva llengua materna.
Resulta, segons llegeixo en diverses publicacions que s’han fet ressò d’aquest curiós experiment científic publicat originàriament a la revista Current Biology, que per arribar a aquestes conclusions els investigadors han analitzar els plors de seixanta nadons sans procedents, respectivament, de famílies de parla francesa i de parla alemanya. La tesi derivada del cas és que els francesos bramen amb una entonació creixent, mentre que els germànics van de més a menys en la seva potència ploranera, unes característiques que coincideixen amb les inflexions dels idiomes materns respectius. Ara podria continuar exposant totes les conclusions a què arriben els estudiosos d’aquest cas, que si els bebès comencen a captar els matisos de l’idioma matern ja de l’úter estant, que si la mainada ja està mentalment preparada per parlar als tres mesos tot i que no ho fa perquè mecànicament encara no té el cos prou desenvolupat, que si bla, bla, bla. Però tot això no ho faré perquè de tot plegat només m’interessen un parell de qüestions. La primera és de caire familiar. Resulta que, des de fa encara no un parell de mesos, tinc una neboda. És de mare catalana i pare castellà. Truco a la mare i li dic: «Escolta, t’has fixat en quin idioma plora la nena?» Ella em contesta, amb una aguda remor de fons: «Mira, germanet, el meu problema bàsic actualment no és saber en quin idioma plora sinó com carai aconseguir que pari de bramar.»
La segona qüestió és encara de més transcendència i obre una nova perspectiva al problema català. Ja tenim una pista per saber per què a Espanya no ens donen el que ens pertoca. Si ens refiem de l’adagi que diu que qui no plora no mama, el tema és claríssim. No és pas que no ens facin cas perquè no plorem prou, sinó perquè, senzillament, com que plorem en català, no ens entenen. Quants anys de llàgrimes vessades inútilment!