El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesribera
Articles
Comentaris

El Pixo

Per donar idees als pares i mares sense imaginació que es troben en el destret d’haver de posar noms a la mainada, l’Església catòlica va inventar ja fa un bon grapat de segles el santoral. Sumant sants i beats aplega, segons les fonts, entre prop de cinc mil i més de vuit-mil referències onomàstiques. Aviat és dit. Una quantitat tan bèstia que, d’entrada, em porta a plantejar uns quants dubtes que si no us fa res compartiré amb vosaltres i que si us fa res sempre podeu deixar-ho aquí i saltar a l’article següent. Els dubtes són:
1. Per què havent-hi tants noms disponibles (i això comptant només els catòlics), tots els nens i nenes d’avui es diuen o Marc o Paula, respectivament?
2. Com Ă©s que sant Pere es va poder dir Pere si encara no existia el seu sant?
3. Si uns progenitors imposen als fills noms com Gibrituda (verge, 26 d’octubre); Orofrígia (verge i màrtir, 21 d’octubre); Bermut (8 de març); Solútor (màrtir, 13 de novembre; soldat i màrtir, 20 de novembre); o Sosípatre (confessor, 23 de juny), a quina edat han d’esperar les víctimes per canviar-se el nom per Paula o Marc?
Plantejades totes aquestes qüestions, deixeu-me canviar de tema perquè en realitat el santoral és l’excusa per enllaçar amb una altra matèria que es cuida no pas del proveïment a l’engròs de noms per a persones, sinó de la recerca al detall de denominacions per a les coses. Per als productes.
En diuen branding. Així de cop us pot recordar a un destil·lat. No. Els més llegits ja sabeu que és la disciplina de la mercadotècnia destinada a crear una marca. De fet, el branding engloba molt més que el procés d’obtenció del nom. Estrictament, de posar nom a un producte se’n diu naming. Però bé, el branding diríem que és a una marca allò que el procés de canonització, la confecció de l’hagiografia, la iconografia i la litúrgia són al santoral.
Hi ha persones que estudien molts anys per convertir-se en experts en branding. N’hi ha, fins i tot, que per més que estudien no passen de generar marques tan tristes com ara Unnim per batejar la fusió de les caixes de Girona i companyia. Especialistes en processos envitricollats durant els quals es posen en joc centenars d’idees i variables, mercats potencials, perfils de consumidors i un bla, bla, bla extens que pot fer decantar els creatius cap a Galetes de l’Àvia Maria, Round Cakes o Xuquillets, per posar un cas de ficció.

Hi ha casos en què es veu que l’estudi de mercat elimina variables importants. Les realitats lingüístiques locals, per exemple. Ignorància? Malícia? La campanya és tan generalista que no cal, o això es pensen? Cas real: un cotxe que anuncien els de can Nissan. És un utilitari urbà realment atractiu: preu assequible, motor interessant (1.0 de tres cilindres amb 65 CV a 6.000 rpm) amb un consum modest de 4,6 litres als 100 km i una emissió de només 103 g/km de CO2. Fins aquí tot bé. Només que el nom, per al mercat català, és una mica estrany: Pixo. Nissan Pixo. No sé quantes unitats d’aquests model vendran a Catalunya. Però si jo fos el creatiu, abans que Pixo m’hauria decantat perquè el vehicle es digués Paula. O Marc. Tot són gustos. (Publicat a Presència, el 7/3/2010)