Última oportunitat (dia 10)
20 novembre 2010 per Carles Ribera
Una de les màximes més conegudes de la política internacional és aquella, atribuïda al mític Giulio Andreotti, que sosté que el poder desgasta especialment a qui no el té. La complexitat política de la Catalunya actual està aconseguint posar en crisi aquesta gran veritat universal. Perquè mentre que el president d’un tripartit autodescartat per esgotament anuncia que és l’última vegada que aspira a la reelecció, el seu màxim oponent arriba fresc a les portes, segons les previsions, d’una còmoda majoria després d’haver passat set anys a l’oposició picant pedra.
L’anunci fet ahir per José Montilla no va ser necessàriament el d’algú que llança la tovallola abans d’hora, o que prepara la retirada sense més, sinó que cal interpretar-lo, també, com una estratègia per obtenir una pròrroga condicionada dels seus votants més dubitatius. El cop d’efecte d’un president que corre el perill de ser el primer de la història de la Catalunya moderna destituït per les urnes. Ni Macià, ni Companys, ni Irla, ni Tarradellas, ni Pujol, ni Maragall van deixar el càrrec després d’haver fracassat en un intent de revalidació.
La majoria de partits rivals van reaccionar a l’anunci de Montilla subratllant aquesta recerca del cop d’efecte. El presidenciable de CiU, Artur Mas, va afegir-hi una gota més de malfiança assegurant que el tripartit, si suma, es reeditarà.
El líder dels socialistes, a més, ha obert una altra cursa successòria que podria ser molt més renyida que la de la presidència de la Generalitat: la de la seva successió, almenys, com a pròxim candidat del PSC. Una pugna que pot ser més o menys fratricida depenent de si Montilla és derrotat o no el 28-N i en quina magnitud. Segons algunes fonts, no obstant això, Montilla podria protagonitzar un fet tampoc mai vist fins ara en la història parlamentària catalana, convertir-se en el primer expresident que continua ocupant el seu escó a la cambra. Per sortir de dubtes queda encara, com a mínim, la segona part de la campanya electoral, en la qual al líder dels socialistes només li queda lluitar per fer bona la frase d’un altre estadista reputat, Winston Churchill: “Un estel puja més amunt a contra vent, no pas amb el vent a favor”. (Publicat a l’Avui i El Punt el 20 de novembre de 2010)
