Escrits amb els dits

La campanya electoral finalitza avui després d’una quinzena intensa sobre la qual no m’estendré perquè els benvolguts lectors i lectores l’heu pogut seguir a bastament a la secció de Política d’aquest diari. No sé si hores d’ara teniu decidit el vostre vot, si ja el teníeu decidit de fa molt, si ha estat durant aquests dies que heu pres la determinació, o si viureu la jornada de reflexió de demà amb tota la literalitat, valorant fins i tot la possibilitat de no anar a votar.

Jo ja tinc clar a quin dels partits atorgaré el meu humil sufragi. Primer, perquè sí que exerciré el meu dret. Segon, perquè, tal com funciona el sistema, només es pot votar una sola formació. No estaria malament, tanmateix, tenir l’oportunitat de triar candidats de llistes diverses. No sé si això afavoriria la participació més que no pas les llistes tancades. Una altra cosa seria si es pogués votar qui no voldries que sortís elegit. Vots de càstig. Sospito que en aquest cas hi hauria cues per accedir a les urnes. I partits que, sumats els vots a favor i els vots en contra, no només no obtindrien cap escó sinó que en quedarien a deure. Política ficció, em direu. També fan política ficció, en certa mesura, els que pensen que Catalunya pot ser independent; els que creuen que es pot obtenir el concert econòmic; els que estan convençuts que l’Estatut és recuperable; aquells que consideren que Catalunya pot encaixar submisament en una, gran i lliure Espanya. Aquest és el problema. Un país que viu un moment de crisi d’identitat tan profunda que qualsevol via és oberta, i alhora totes estan obstruïdes. Un atzucac històric. Ja veieu: ni el pessimisme em fa desistir d’anar a votar. (Publicat a l’Avui el 26 de novembre de 2010)