Escrits amb els dits

La portada del llibre

He llegit L’assassí del làser (La Campana) una història real novel·lada pel periodista suec Gellert Tamas, que explica l’estat de pànic que va viure Estocolm entre els anys 1991 i 1992, quan un senyor va decidir comprar-se un rifle i sortir al carrer a matar immigrants. Va aconseguir el seu macabre objectiu en dues ocasions perquè la mala traça li va impedir liquidar la quinzena de persones a les quals va disparar a boca de canó per deixar malferides i amb seqüeles de per vida.

El llibre enganxa des de la primera a l’última pàgina en una trepidant successió de fets i una documentadíssima relació de detalls sobre el cas i la societat sueca d’ara fa un parell de dècades. Però el regust principal que deixa L’assassí del làser és de repugnància no pas cap al criminal (que va acabar empresonat i condemnat a cadena perpètua), sinó cap a la societat sueca en general. Especialment en aquells que sempre hem tingut els suecs, els nòrdics en generals, com un exemple de civilització avançada, justícia social i comportament exemplar. La imatge que ofereix la Suècia descrita per Heller Tamas és la d’un país on el racisme i la xenofòbia són alguna cosa més que una febrada passatgera o un mal de quatre eixelebrats. En els últims vint anys la ultradreta s’ha consolidat en el Parlament d’aquell país amb l’obtenció d’una vintena d’escons en les últimes legislatives. Poca broma. Havent llegit L’assassí del làser no ha d’estranyar. Perquè el recel, o la diferència de consideració respecte de l’estranger sembla formar part de l’imaginari col·lectiu d’una manera força arrelada i, el que és pitjor, força inconscient, involuntària i que va molt més enllà que la traducció en intenció de vot.

Hi deu haver excepcions, i fins i tot diria que n’hi ha molts, de ciutadans suecs que abominen de la discriminació. Però un cert complex de superioritat sembla planar sobre una societat satisfeta d’haver-se conegut, alta, rossa i amb els ulls clars. La qual cosa em porta a pensar que, ara que el fantasma de la xenofòbia i el racisme treu el cap per aquests verals, podem combinar una certa inquietud amb la relativa tranquil·litat de saber que estem lluny d’assemblar-nos als suecs, i aquest cop per bé. Perquè no podem oblidar que a Suècia el percentatge d’immigració no arriba al sis per cent. I si descomptem els ciutadans de la UE, no arriba al 3,2 per cent. En canvi, a Catalunya, el nombre de ciutadans d’origen estranger s’enfila per damunt del 16 per cent. I si hi comptem els d’origen espanyol arribats en l’últim mig segle, ens podríem situar tranquil·lament en més de la meitat de la població. Podem estar orgullosos de viure en una societat amb aquesta capacitat d’acollida, d’absorció i d’assimilació, i més en tindríem si no hi hagués Espanya sembrant una discòrdia genocida. Les costures socials i humanes de Catalunya estan suportant des de fa dècades una pressió migratòria sense parió a la majoria del continent. I ho anem fent força bé, ateses les circumstàncies. No ho esguerrem, víctimes de la demagògia barata, perquè la factura ens pot sortir molt cara.