Escrits amb els dits

Portada del llibe

He llegit Octubre, de Miquel Pairolí, i puc dir que és la delícia més destacable que m’ha entrat pels ulls en molts anys. Lluny de les observacions afuades i clarividents sobre l’actualitat informativa amb què Pairolí ens delecta diàriament a El Punt i l’Avui, Octubre és un dietari de la vida minúscula, que és on hi ha l’existència en majúscules, amb observacions minimalistes de les petites rutines quotidianes i anàlisis lúcides dels grans temes que no tenen temps ni actualitat, perquè són d’actualitat permanent, com l’existència, la mort, la condició humana, els orígens, la identitat. Un dietari que inclou una dura reflexió sobre l’ofici d’escriure, i una encara més dura valoració de l’ofici de criticar els que escriuen. Una mirada que podríem dir que és planiana si això vol dir que tot escriptor té els seus referents, però que és plenament pairolinià si cal decidir, i cal decidir-ho, que Miquel Pairolí és un escriptor amb veu pròpia, amb una veu ferma però sense estridències. Octubre és un llibre d’aquells que cal llegir, encara que no vulguis, amb un llapis a la mà, per subratllar la gran quantitat d’aforismes, sentències i frases brillants que conté. Unes quantes per fer boca abans d’acabar.

“Avui dia circulen moltes idees interessadament enganyoses sobre la qüestió dels antecedents. És el vent que bufa. El progrés de la genètica com a ciència coincideix amb el menyspreu de l’herència familiar i cultural com a tret que caracteritza la personalitat. Un contrast ben curiós. Alguns afirmen alegrement que tant li fa els orígens de cadascú, en la societat democràtica de ciutadans lliures en qu`vivim. Tots iguals i humans. Sí, la mà ha de ser estesa a tothom. En efecte, tant és a l’hora de relacionar-nos, però no pas a l’hora de definirnos, de mirar endins de cadascú, de voler saber com som i per què adoptem algunes actituds que provenen del subconscient o de l’inconscient i que ens retraten. Els orígens compten, de vegades a favor i d’altres en contra, determinen actituds i són la clau que explica algunes reaccions que tenim. No és pas veritat qu tant sigui tenir uns avantpassats com uns altres, provenir d’un entorn familiar o d’un altre, igual com no és veritat que tenir una infantesaplàcida i ben comportada suposi el mateix que patir-ne una de tempestuosa i difíil. Tot marca i per sempre. Els orígens familiars i socials es poden refusar, assumir o pretendre que no tenen importància. Refusar-los indica un conflicte, una lluita al cor d’un mateix. Un problema irresolt i potser irresoluble. (…) Per coneixer-se un mateix, és important saber d’on es prové i acceptar-ho. No ha de ser motiu de presumpció ni de vergonya, perquè és un fet que no es trìa, però no es pot ignorar ni voler prescindir-ne tranquil·lament, en nom d’una suposada fraternitat universal dels fills d’Adam i Eva. Aquests entusiasmes tenen una base molt fluixa. Sé d’on vinc i procuro ser-hi conseqüent. Aquest principi tan simple contribueix a l’equilibri, permet mirar enrere sense vanitat i viure tocant de peus a terra”

“Concedim que els crítics literaris van ser primer lectors intel·ligents i que algun fins i tot conserva aquesta virtut. El que passa és que, quan ha guanyat la patent i el crític exerceix, tot pren una altra dimensió que, curiosament, no sol pas incrementar la lucidesa, sinó el prejudici. El de crític sembla un grau superior, més expert, més competent i fiable, professional i tot. La seva aurèola modifica la condició de lector intel·ligent, però en comptes de perfeccionar-la, sovint l’esguerra. Només hi afegeix complexitat, obscuritat, pretensió.”

“Per als meus comentaris procuro triar llibres que pressuposo que m’interessaran. Així gaudeixo de la lectura i no perdo el temps. A un crític literari amb totes les lletres li convé justament el contrari: necessita amb una certa freqüència comentar llibres que no li agradin perquè si persisteix gaire en l’elogi la seva fama se’n pot ressentir.”

“Una de les estratègies per aconseguir la serenitat, l’equilibri i el benestar consisteix a vèncer l’orgull. A la joventut, el foc de l’orgull fa cometre excessos que després, de més grans, de vegades, lamenten (…) Si el fenomen és més rebec, si de grans no l’hem domat perquè és un tret del caràcter, l’orgull es torna patètic i dóna turment.”

“Sembla que l’èxit ha de ser una conseqüència de talent. És la creença més estesa i regular. Però les coses no són tan simples (…) L’èxit sovint no prové del talent, sinó de l’habilitat i la murrieria.”

“S’ha de tenir molta paciència, avui dia, als teatres. S’hi ha de suportar molta genialitat.”

Només han estat uns tastets. Val la pena polir-se tota l’ampolla d’aquest gran reserva que és Octubre.