Escrits amb els dits

El pollastre, no hi ha dubte, és una bestioleta present en lloc destacat en l’imaginari col·lectiu català. Especialment en l’àmbit de la nutrició i la gastronomia. Durant segles ha format part de la vida domèstica a les zones rurals, combinant durant el seu curt cicle vital el paper d’animal quasi de companyia amb el de producte de primera necessitat. La carn d’aquesta au s’ha mantingut, a més, com a referència al llarg dels segles en la dieta bàsica nostrada, sigui en un paper de secundari de luxe en plats tan tradicionals com l’escudella i carn d’olla, sigui com a protagonista principal i estel·lar de rostits i guisats, sencer o capat. Ha presidit celebracions tan assenyalades com el dinar de Nadal, amb tall per a la tia Pepa o sense. Pocs productes culinaris han experimentat, com el pollastre, una actualització gastronòmica per adaptar-se als nous temps i als nous costums culinaris i als hàbits alimentaris moderns. Els nuggets, per exemple, o les ales arrebossades, per citar-ne més. Sense oblidar l’omnipresent pollastre a l’ast, paradigma de la primera generació de menjar ràpid. Com s’hauria pogut desenvolupar el sector turístic a casa nostra sense el pollastre a l’ast? Com s’hauria pogut començar a alliberar la dona catalana sense l’ast de rostisseria el diumenge i vacances d’estiu. Pit o cuixa? Quantes i quantes disputes familiars ha generat aquesta qüestió els últims decennis? Ep, referida exclusivament al menjar.

Catalunya té moltes coses per agrair al pollastre. Ha estat tan important que fins i tot quan es vol alertar algú del risc de no fer les coses bé se li diu «per tu va el pollastre». El pollastre mereix un respecte.

Ara bé, tota aquesta consideració no em priva de criticar una utilització fraudulenta que, darrerament, s’està imposant a casa nostra. Cada vegada ho sento més. Al carrer o en tertúlies radiofòniques. Cada vegada ho llegeixo en més llocs. En diaris, en blocs, al Facebook. O a can Twitter. I ho he sentit dir i vist escriure a persones respectades i d’anomenada, gent de bé. I la taca es va estenent de manera preocupant. Em refereixo a la utilització creixent del concepte «muntar un pollastre». Muntar un pollastre? Com es munta, un pollastre? Són, potser, com els mobles de l’Ikea? Doncs no. Muntar un pollastre és la traducció literal de muntar un «pollo». N’hi ha que munten pollus, sense embuts. Deu ser que no tenim tradició en aquestes pràctiques a Catalunya. Deu ser que no organitzem merders, o mulladers, o que no muntem sagramentals, quan ens posem a fer-ne de grosses. I què me’n dieu d’organitzar un bon sidral? No són opcions prou boniques i genuïnes? Que potser no disposem, en la nostra estimada llengua, d’un ventall de possibilitats prou gran per triar i remenar?

Doncs no, a muntar el pollastre, a manllevar l’expressió, a importar-la, a deixar-nos-la endinyar com un ast. Segurament molts de vosaltres trobeu aquesta llarga argumentació exagerada, innecessària, una simple disquisició recreativa d’article dominical. D’acord. Podeu no fer-me cas i continuar embordeint la llengua. Per vosaltres va el pollastre. (Publicat a Presència el 20 de febrer de 2011)