Escrits amb els dits

Portada del llibre

«Una de les coses bones que tenia el bar d’en Marcus era que s’hi barrejaven la gent del poble i els turistes […] El mestre Moreno i en Francisco organitzaven alguna ballada de sardanes amb el tocadiscos». Només per descobrir que hi va haver un temps que als bars de nit de la Costa Brava la música que sonava eren les sardanes val la pena llegir Un hotel a la costa (Tusquets Editors), un meravellós relat de l’anglesa Nancy Johnstone sobre la seva estada a la costa selvatana entre el 1934 i el 1939, on es va establir amb el seu marit per obrir un establiment turístic pioner.

El llibre, que aplega en realitat dos volums mai traduïts fins ara, acosta el lector a la Catalunya dels anys trenta, la idíl·lica costa dels anys republicans i una idealitzada rereguarda en temps de guerra. Un país viscut des d’un petit poblet (amb alguns capítols barcelonins, gironins o figuerencs) que es fa especialment recognoscible per a tots aquells catalans costaners de mig mapa cap amunt, rerepaís inclòs. Un paisatge humà i físic que resultarà familiar als més veterans de la colla que recorden aquells temps en què la gent «només fan festa major si tenen dues orquestres i queden voltats de tanta humanitat que resulti quasi impossible moure’s o respirar». Un indret on «tothom parlava català [la mateixa escriptora l’aprendria], encara que la majoria podia parlar, també, una mena de castellà». La Catalunya que descriu Nancy Johnstone és, com es pot deduir, un paradís perdut. Els que teniu més de cinquanta anys vàreu poder-ne gaudir els últims bocins, encalçats pel voraç progrés turístic. Un món d’ahir del qual aquells que estem a la quarantena vam poder-ne tocar les escorrialles amb la punta dels dits de la memòria, més d’haver-ne sentit a parlar que no pas de tenir-ne consciència d’haver-ho viscut. Un país del qual aquells que sou encara més joves no teniu records en color.

Un hotel a la costa és un cant a Catalunya, l’autèntic Homenatge als catalans que supera de llarg el més polític Homenatge orwellià quant a descripció i anàlisi de la fesomia humana del país. «El tòpic que els espanyols són ganduls no funciona a Catalunya. Els catalans són més treballadors que ningú». Lloances com aquesta es barregen amb un toc irònic, referint-se a «aquell arronsament d’espatlles que només saben fer els catalans», o apuntant que «per a un català passar quatre hores parlant de política és una simple bagatel·la». O sostenint, maliciosa: «Els catalans són sempre puntuals a la feina. Després passen el dia anant a buscar les eines que necessiten». La recepta de l’arròs caldós, descripcions magnífiques dels músics de sardanes o del paisatge (avui masegat) entre Girona i Tossa, passant per Llagostera. Això i molt més. Una visió de la guerra un pèl càndida. Una descripció del camí de l’exili colpidora. Un cant a Catalunya i als seus pobladors que, com reporta oportunament l’editor i traductor del llibre, Miquel Berga, va portar el censor a respondre a l’escriptora abans de deixar-li treure el manuscrit del país: «Disculpi pel retard, però és que l’hem volgut llegir tots. ¿Vol dir que els catalans som tan fantàstics com diu vostè?».