El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesribera
Articles
Comentaris

Portada del llibre

«Una de les coses bones que tenia el bar d’en Marcus era que s’hi barrejaven la gent del poble i els turistes […] El mestre Moreno i en Francisco organitzaven alguna ballada de sardanes amb el tocadiscos». NomĂ©s per descobrir que hi va haver un temps que als bars de nit de la Costa Brava la mĂşsica que sonava eren les sardanes val la pena llegir Un hotel a la costa (Tusquets Editors), un meravellĂłs relat de l’anglesa Nancy Johnstone sobre la seva estada a la costa selvatana entre el 1934 i el 1939, on es va establir amb el seu marit per obrir un establiment turĂ­stic pioner.

El llibre, que aplega en realitat dos volums mai traduĂŻts fins ara, acosta el lector a la Catalunya dels anys trenta, la idĂ­l·lica costa dels anys republicans i una idealitzada rereguarda en temps de guerra. Un paĂ­s viscut des d’un petit poblet (amb alguns capĂ­tols barcelonins, gironins o figuerencs) que es fa especialment recognoscible per a tots aquells catalans costaners de mig mapa cap amunt, rerepaĂ­s inclòs. Un paisatge humĂ  i fĂ­sic que resultarĂ  familiar als mĂ©s veterans de la colla que recorden aquells temps en què la gent «nomĂ©s fan festa major si tenen dues orquestres i queden voltats de tanta humanitat que resulti quasi impossible moure’s o respirar». Un indret on «tothom parlava catalĂ  [la mateixa escriptora l’aprendria], encara que la majoria podia parlar, tambĂ©, una mena de castellà». La Catalunya que descriu Nancy Johnstone Ă©s, com es pot deduir, un paradĂ­s perdut. Els que teniu mĂ©s de cinquanta anys vĂ reu poder-ne gaudir els Ăşltims bocins, encalçats pel voraç progrĂ©s turĂ­stic. Un mĂłn d’ahir del qual aquells que estem a la quarantena vam poder-ne tocar les escorrialles amb la punta dels dits de la memòria, mĂ©s d’haver-ne sentit a parlar que no pas de tenir-ne consciència d’haver-ho viscut. Un paĂ­s del qual aquells que sou encara mĂ©s joves no teniu records en color.

Un hotel a la costa Ă©s un cant a Catalunya, l’autèntic Homenatge als catalans que supera de llarg el mĂ©s polĂ­tic Homenatge orwelliĂ  quant a descripciĂł i anĂ lisi de la fesomia humana del paĂ­s. «El tòpic que els espanyols sĂłn ganduls no funciona a Catalunya. Els catalans sĂłn mĂ©s treballadors que ningú». Lloances com aquesta es barregen amb un toc irònic, referint-se a «aquell arronsament d’espatlles que nomĂ©s saben fer els catalans», o apuntant que «per a un catalĂ  passar quatre hores parlant de polĂ­tica Ă©s una simple bagatel·la». O sostenint, maliciosa: «Els catalans sĂłn sempre puntuals a la feina. DesprĂ©s passen el dia anant a buscar les eines que necessiten». La recepta de l’arròs caldĂłs, descripcions magnĂ­fiques dels mĂşsics de sardanes o del paisatge (avui masegat) entre Girona i Tossa, passant per Llagostera. Això i molt mĂ©s. Una visiĂł de la guerra un pèl cĂ ndida. Una descripciĂł del camĂ­ de l’exili colpidora. Un cant a Catalunya i als seus pobladors que, com reporta oportunament l’editor i traductor del llibre, Miquel Berga, va portar el censor a respondre a l’escriptora abans de deixar-li treure el manuscrit del paĂ­s: «Disculpi pel retard, però Ă©s que l’hem volgut llegir tots. ÂżVol dir que els catalans som tan fantĂ stics com diu vostè?».