Escrits amb els dits

Si féssim una ratlla vertical enmig d’un full de paper i, a banda i banda, hi apuntéssim, respectivament, els motius a favor i en contra dels uniformes escolars, probablement el resultat gràfic seria força simètric i, per decantar la balança, hauríem d’entrar a valorar els arguments qualitativament. I potser encara l’empat es mantindria. El globus sonda llançat per la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha obert una certa controvèrsia a l’entorn d’un tema que, cíclicament, s’obre i es reobre sense que, amb el pas dels anys, s’hagi arribat a conclusions definitives. La conveniència de l’uniforme, o de la bata escolar, però, hauria d’enfocar-se com una simple qüestió de funcionalitat. El debat cal centrar-lo en si aquesta fórmula és pràctica, o útil, i no pas si és una mesura conservadora, retrògrada o carca o que retorna a temps passats per no tornar.

L’uniforme escolar fa anys que està tancat a l’armari del prejudici. El problema principal d’aquest assumpte és la tendència a situar la discussió en el terreny de l’apriorisme, del conflicte ideològic, del dogmatisme. Hi ha molts conceptes relacionats amb el món educatiu (uniforme, disciplina, exigència) que en els últims trenta o quaranta anys han quedat en mans del conservadorisme no pas perquè siguin conceptes conservadors en si mateixos sinó perquè el progressisme hi ha renunciat més per una qüestió estètica, de formes, que no pas perquè siguin essencialment revocables. El debat de la millora del sector educatiu cal despullar-lo de catecismes, manuals i hipocresies i vestir-lo amb l’uniforme del seny i la bata de l’anàlisi pragmàtica