Escrits amb els dits

Portada del llibre

 He llegit La Gavina, de Sándor Márai, una altra de les delicioses i alhora doloroses novel·les del gran mestre hongarès, un els escriptors que més sap aprofundir en la complexitat i de les relacions entre homes i dones. Un autor que una i una altra vegada, amb diferents argument i enfocs variables, penetra en la psicologia de l’enamorament, de l’amor, i els tensa amb el pas del temps i dels accidents de la vida i els desgrana en les seves habituals i llargues digressions, amb monòlegs extraordinaris. En aquest cas amb una confrontació dialèctica intenssíssima entre els dos personatges que protagonitzen la novel·la. Com sempre passa en Márai, els sentiments i la passió s’emmarquen en un context més ampli, en un paisatge opressiu que condueix i condiciona actituds, comportaments i destins. Per això La Gavina ens llega algunes reflexions memorables sobre els  canvis socials que començaven a prendre forma quan a Màrai se li esfondrava aquella civilització que un altre magistral observador de la condició humana, Stefan Szweig, va immortalitzar a El món d’ahir. Unes reflexions, les de Màrai, que arriben perfectament vigents, com sorprenents vaticinis formulats fa dècades, al nostre món d’avui. Un exemple: “És un nou gènere, l’home massa. Fa cinquanta anys a Europa tothom encara era llest o ximple, bo o dolent, ric o pobre segons les pròpies lleis individuals. Entretant ha succeït alguna cosa (…) les persones han anat renunciant a la individualitat en la mateixa mesura en què l’espècie proliferava. Les ciutats han crescut com monstres apocalíptics fets de ciment i han anat devorant les persones. I ja no són individus, ara només són dades estadístiques.” Una anàlisi que culmina amb una digressió imprescindible sobre el concepte de ‘massa’. Sobre la massa escriu: “No és cap concentració popular, muda i feréstega al pati d’una fàbrica, sinó una munió que es pot trobar i percebre a totes bandes”. Així, continua definint la massa com persones “que pertanyen a la massa fins i tot quan estan sols”. Humans dels quals diu que “les seves ànimes només són els àtoms de l’ànima de la massa” per reblar la definició de forma magistral i impressionantment contemporània i vigent: “aquesta despersonalització creixent i proliferant que té ‘opinió’ de tot i amb prou feines té veritables coneixements de res, i esverada voleteja, rutila i cerca alguna direcció per eixamenar-se, sense cap objectiu ni cap orientació…”. 

La prosa torrencial i alhora mesurada de Márai, que alterna ràpids, saltants i meandres sense fi, s’endinsa a La Gavina en una història que no té trama sinó contingut, que no porta enlloc sinó a ella mateixa, però que malgrat tot avança com si anant endavant pogués escapar de les pròpies reflexions. Ha estat un renovat plaer llegir l’última traducció al català d’un autor que, dit de passada, en aquesta obra ens regala una reflexió de literat de llengua minoritària que ens el fa més proper i ens ajuda a comprendre’ns a nosaltres mateixos: “Els fills de tots els pobles petits se senten honorats quan un estranger s’esforça a parlar la seva llengua materna.” Dissortadament, el món no és ni per als amants apassionats, ni molt menys dels pobles petits, per més que, com els hongaresos, tinguin escriptors grandiosos com Márai.