Escrits amb els dits

Portada del llibre

He llegit L’acabadora (Proa) de Michela Murgia, un deliciós relat que transcorre en la Sardenya profunda de la segona meitat del segle passat, protagonitzada per una curiosa parella: una, la dona gran, dita Bonaria Urrai, vídua abans de casar-se per culpa dels estralls de la guerra, que exerceix d’amagat (perquè és un ofici que no es pot exercir d’altra manera), la tasca d”acabadora’, una ocupació tradicional a Sardenya que consisteix, per dir-ho ras i curt, en aplica l’eutanàsia activa als moribunds que ho demanen. L’altra, la Maria Listru, l’autèntic eix del relat, una nena petita que va creixent al costat de Bonaria com a fill’e anima, o filla d’ànima, és a dir, una criatura cedida per la seva pobra família com a afillada d’una persona amb possibles però sense descendència. Bonaira Urrai i Maria Listru, doncs, donen vida literària a dues figures claus en la tradició social sarda. A partir d’elles, de manera delicada i punyent, perquè la realitat de la tradició mediterrània sempre és tendent a la duresa agredolça, a la humanitat sense concessions, a partir d’aquestes dues dones, doncs, Murgia retrata de manera magistral una societat que es va diluint poc a poc en la modernitat, abandonant, de manera imperceptible les relacions ancestrals però sense fer-ho de manera traumàtica sinó com una llarguíssima transició on tradició i modernitat es confonen, reticent l’una a deixar-se perdre, mandrosa l’altra per fugir de la monotonia inclement però familiar dels segles. Un retaule de tradicions morals, de comportaments transmesos de generació en generació, de gastronomia i de relacions humanes que arribarà al cor del lector català perquè, en el fons, la Sardenya rural és molt més a prop del que semblaria mirant un mapa i calculant el mar d’aigua que hi ha pel mig. Una història mediterrània que val la pena llegir especialment en una d’aquestes tòrrides jornades de juliol o agost, sota una bona ombra de mitja tarda.