Escrits amb els dits

Setanta-cinc són un bon grapat d’anys, segons per a què. Són tota una vida, per a la mitjana de mortals. Són el passat, per a la majoria de gent que avui és viva. Per a molts, l’any 1936 se situa en un passat llunyà. És història. Història. Per a alguns altres, cada cop menys, i cada cop més atrotinats, és una etapa d’una vida que ara fa set dècades i mitja va entrar en un procés traumàtic que els ha deixat seqüeles per a la resta de la seva existència en el món dels vius, bé pel record dels morts propers, bé per la proximitat amb què la mort els va sotjar, bé perquè hi ha experiències en aquesta vida que poden arribar a ser pitjors que el no-res, perquè continues recordant-les mentre visquis.
Hem estat moltes les generacions de catalans que hem viscut la Guerra Civil en primera persona tot i haver nascut fins a trenta o trenta-cinc anys després d’aquella atrocitat. Els efectes materials i psicològics d’aquell malson van planar en l’ambient de moltes famílies com un núvol baix, de sentor enrarida, que no acabava d’esfumar-se, una boirina malaltissa i depressiva que s’esvaïa i es tornava a espesseir segons l’estat d’ànim, segons la situació de l’entorn, segons els canvis de temperatura de sensació a la política.
Tinc la impressió, dir-ne la certesa seria generalitzar potser massa, que la majoria de la gent nascuda en democràcia (en aquesta democràcia espanyola que ens deixa ser lliures sempre que no intentem sortir de la gàbia, una gàbia que, per cert, paguem nosaltres), aquests joves que enfilen la trentena i els que els segueixen al darrere, ja no viuen l’aixecament del feixisme contra la democràcia republicana com una circumstància pròpia de la seva existència. La Guerra Civil, per a ells, és aquest grapat de fotos dramàtiques que omplen avui la revista que teniu a les mans. Unes imatges impactants, colpidores, però que amb el seu blanc i negre desmillorat i l’aspecte de paisatges urbans, rostres, vestits i uniformes d’altres temps ja no identifiquen com a contemporanis. Les imatges antigues, en el món d’avui són aquelles on la gent encara porta barret i encara no porta texans. Els texans, més que els caps coberts que sembla que avui tímidament retornen, són el detall clau per datar la modernitat.
Potser no és tan dolent que els fets que commemorem aquesta setmana estiguin acomodant-se en un lloc a la història. Buidant-los de passió, despullant-los de rancor, netejant-ne la sang que només els més vells encara tenen reflectida al fons de les seves gastades retines.
La distància fa l’oblit, com diu el bolero. Però podem trobar el camí del mig, que no és el del compromís, com era fins ara, sinó el de l’interès. Probablement no hi ha cap període de la nostra història que tingui tanta documentació i tanta memòria acumulada a disposició dels investigadors. La Guerra Civil té moltes lliçons per ensenyar-nos que ens poden portar a evitar errors futurs. La primera lliçó que ens caldria aprendre de la trista guerra del 36 és que podríem anar donant-la per acabada. Hi sortiríem guanyant. És del que es tracta en una guerra, de guanyar-la. (Article publicat a Presència el 17 de juliol de 2011)