La tieta Mame, de Patrick Dennis
25 agost 2011 per Carles Ribera
Â
 He llegit La tieta Mame, de Patrick Dennis (Quaderns Crema), una deliciosa història protagonitzada per un nen de deu anys orfe que es va fent gran al costat de la seva esbojarrada tieta, una criatura bellÃssima i sense mesura que és progressivament filla, germana, dona i vÃdua de l’alta societat novaiorquesa. Mame, una dona d’aquelles que odiaries sinó fos perquè t’enamora des del primer moment, rep en herència el seu nebodet i el decideix pujar sense renunciar a l’extravagà ncia del seu entorn ni pensar a reduir la marxa desenfrenada de la seva vitalitat. El resultat, un procés d’educació que es produeix enmig d’un caos disbauxat i hilarant, i que permet al lector resseguir la història de la feliç Amèrica dels anys vint, de la deprimida Amèrica dels anys trenta, de la bèl·lica Amèrica dels anys quaranta i de la recuperada Amèrica dels cinquanta, tot des del prisma d’un noi que assisteix atònit a la despreocupació vital de la seva tutora, a través d’una successió d’aventures i desventures en relatades amb una ploma à gil, esmolada, fresca i irònica com la de Patrick Dennis, un dels escriptors més populars de la seva època, autor d’una obra marcada per la frivolitat crÃtica, que és la millor manera de definir el cinisme condescendent de l’observador de la societat que l’envolta. Un relat que defuig, tot i compartir ambientació i època, el to etÃlic i decadent d’Scott Fitzgerald i les ombres dures d’E.L Doctorow per descriure un món vaporós i intranscendent però alhora lúcid que encaixaria perfectament en un guió del Woody Allen més clà ssic, amb una banda sonora carregada de Bix Beiderbecke, Cole Porter i Sidney Bechet. Ah! I Bing Crosby passejant per Central Park.