Escrits amb els dits

Portada del llibre

Els que teniu el costum d’aturar-vos quan arribeu a aquesta plana de la revista sabeu perfectament que no és pas la primera vegada que aprofito aquest tros de paper que em cedeix amablement el director  per parlar-vos de novel·les de lladres i serenos, per les quals, sense ser-ne un fanàtic (procuro no ser fanàtic de res) sento una gran predilecció. Una tirada especial cap al gènere negre, què voleu que hi faci. Les novel·les policíaques em proporcionen unes magnífiques vetllades lectores d’aquestes que allunyen la ment de cabòries i maldecaps i reomplen el cervell amb intrigues enrevessades, trames complexes i retrats socials i psicològics moltes vegades d’autèntica antologia. Hi ha de tot, em direu, i alguna novel·leta detectivesca es podria ben bé haver quedat al disc dur de l’ordinador del seu autor o la seva autora. Com en tot, n’hi ha de millors i n’hi ha de pitjors. N’hi ha de bons i n’hi ha de dolents.
N’hi ha un grapat que són imprescindibles. Com que la llista de preferències ja us l’he fet alguna altra vegada, ara em centraré en un autor sobre el qual em sembla que no us hem comentat mai res. El trobo senzillament grandiós. Magistral. Potent. Dels millors. Ara us en diré el nom, tot i que us aviso que en aquest cas el nom no us servirà de gaire res, perquè és un pseudònim. Es diu Benjamin Black. Bé, es fa dir Benjamin Black. És irlandès, això no és inventat, i utilitza aquest alter ego només per signar l’extraordinària sèrie negra protagonitzada pel senyor Quirke, un forense alcohòlic, maldestre i sentimental que acaba resolent uns casos els quals la majoria del vegades el colpeixen personalment. Descrit així, Quirke sembla respondre al clixé arquetípic de l’antiheroi de gènere. Realment és així. Benjamin Black no pretén ni innovar, ni sorprendre. Simplement, deixa el seu to habitual de novel·lista introspectiu, profund i líric, per recrear-se amb un exercici d’estil, un divertimento que pot semblar menys transcendent però que, un cop endinsat en les tèrboles històries que explica, aporta uns retrats psicològics densos i uns escenaris cinematogràfics que no deceben gens. Fent novel·la negra només per entretenir-se i variar una mica el registre, el senyor Benjamin Black ha construït una sèrie que se situa entre les millors, amb títols com El secret de Christine Falls, L’altre nom de Laura i la que acaba de sortir al mercat, A la recerca de l’April, totes tres publicades per l’editorial Bromera.
Ai. Ja gairebé me’n descuidava. Per si no sou seguidors d’aquest autor, Benjamin Black és en realitat John Banville (Wexford, 1945), un dels grans autors vius d’una de les literatures de grans autors vius i morts com és la irlandesa, una de les branques més poderoses de les lletres angleses. Responsable de llibres colpidors com El mar, o Els infinits, que també us recomano vivament. Mentrestant, endinseu-vos per aquest Dublín boirós i humit dels anys cinquanta, imaginat en un blanc i negre on el fregadís de gavardines i dringadissa de vasos de licor es combina amb els efectes perniciosos del pes de la moral catòlica més estricta d’una societat reclosa. (Publicat a Presència el 30 d’octubre de 2011)